Autodefinides #137: Corina Preciado

Lina Vila ha triat la periodista cultural i musical Corina Preciado, responsable de premsa i producció d’Esound Music and Arts Agency i directora de l’agència de comunicació Señorita Cometa.

«Si haguera de posar-li un títol a la meua vocació seria la d’enredaire, en el sentit que li dóna el diccionari al terme, com aquella persona que aconsegueix embolicar als altres en activitats perilloses.

Assetjadora professional i incansable de periodistes, pesada com una favada a la nit. En la meua defensa diré que també soc de les qui entenen que no és no…, però abans d’arribar a eixos extrems, aplique el festeig a sac i sense pietat per a aconseguir que es publique una entrevista o una nota.

Planificadora d’aquelles festes que eren les rodes de premsa, abans que la pandèmia acabara amb aquestes reunions entre periodistes i artistes, les visc amb la mateixa passió que els fallers s’estimen una bona mascletà.

De què serveix que les estreles brillen tant si ningú les veu? Ací es couen coses molt xules, a més dels arrossos. A la València que no s’acaba mai hi ha molt d’art, amb el qual primer conquistarem Manhattan i, després, Berlín.

M’agrada el vi, el mescal i el tequila, col·leccione llibres sense control, adore el cinema, els meus gustos musicals són d’una promiscuïtat prodigiosa, i el meu cor és com un veïnatge molt concorregut on hi ha tant d’amor com penes.

Entre el meu Mèxic natal i València faig equilibrismes amb la torta ahogada i la paella, entre els tacos i l’orxata, i per a postres m’agrada un bon pain au chocolat, un éclair, per a endolcir-me la vida, de la qual estic enamorada “aunque a veces duela”.

En somnis se m’escapa un “Deme dos al pastor con todo”, o escolte un “Pásele, güerita”; i quan desperte m’agrada sentir el “carinyet” que em regalen i em fa sentir volguda, el “Mari, que me lo quitan de las manos”, que trobe fascinant, i el “bonica”, que sempre em puja l’ànim i em fa el dia. Mentre que a ma casa, la frase que més pronuncie és “arrête tes bêtises” (deixa’t de ximpleries) amb un fort accent, que és objecte de burles entre els meus malvats companys de pis, als quals els perdone fàcilment, principalment perquè m’és difícil guardar rancors amb la meua memòria de peix.

Finalment, ni soc d’ací ni soc d’allà, i m’agrada tant la terra de la llum, de les flors i de l’amor com mi México lindo y querido, on vull tornar perquè m’enterren a la serra, al peu de los magueyales».

Sempre dius que eres “una mexicana molt valenciana”, però, sents que el fet de ser estrangera et resta oportunitats en el teu àmbit laboral? Què reivindiques o trobes a faltar professionalment a València?

En la cultura específicament, que és el terreny on jo em menege laboralment, no trobe una política clara i articulada que tinga en compte la multiculturalitat de la ciutat. Em sembla que els immigrants no tenim veu; semblem invisibles. Trobe pocs referents als mitjans de comunicació, a la premsa especialitzada, a la directiva de les institucions, a la programació dels museus, dels festivals…

M’agradaria que les institucions, els polítics, les persones que dissenyen les polítiques culturals s’adonaren que estem ací. Som colombians, romanesos, veneçolans, italians, russos, mexicans…, i tenim molt a compartir; podem intercanviar experiències.

Crec que les dones sí hem guanyat batalles en matèria de visibilitat, però certament no és el mateix ser una dona espanyola que ser una dona estrangera i/o racialitzada a València. No ens enfrontem a les mateixes problemàtiques, no posseïm el mateix capital cultural, tampoc tenim les mateixes xarxes familiars i d’amics que ens sostinguen.

Què recomanes a les persones que comencen en la promoció musical?

Jo els recomanaria que s’acostumen als silencis i a les negatives. Que es facen una pell grossa, que s’armen de paciència. Aquesta és una carrera de resistència, no de velocitat. Que no es prenguen com un fet personal quan no hi ha resposta o quan reben un “no”.

Desafortunadament, la premsa cultural, i la musical en particular, viu temps molt difícils i no és fàcil per a ells tampoc. Molts periodistes tenen ocupacions precàries i estan saturats de treball. No estan en el seu millor moment.

També els recomane que s’amaren bé de tota la premsa musical que puguen, que escolten la ràdio, que lligen molt, que reconeguen les signatures interessants, que escolten música de tots els estils.

Eres dona, estrangera i treballes com a autònoma, per la qual cosa ja passes directament a ser membre honorària de l’associació Equilibrist Women Of The World. Una vegada avisada d’açò, et pregunte: Com veus el paper de la dona en la comunicació musical? Existeix una intencionalitat per donar visibilitat i fomentar el vostre treball?

Gràcies pel nomenament! A on arreplegue la meua placa?

Sí, certament hi ha accions com el naixement de l’associació MIM (Mujeres en la Industria de la Música) que em semblen esperançadores. La seua labor és certament molt admirable. Les dones que l’encapçalen fan un treball impressionant per a visibilitzar la desigualtat de gènere dins de la indústria i per a connectar i contactar amb dones de la música, en el seu més ampli espectre.

Veig que hi ha més consciència sobre la desigualtat. Crec que els programadors de l’escena cultural es preocupen més per oferir propostes on hi haja paritat entre dones i homes. Hem viscut experiències importants, com el ja desaparegut She’s the Fest o l’interessant festival organitzat per Hits with Tits, Truenorayo Fest.

Desafortunadament, també veig molt de postureig, l’equitat com una moda, el feminisme com un lema en una samarreta que no es tradueix en una transformació estructural. Des de les Administracions note una preocupació forçada per aparentar que hem avançat, mentre persisteixen problemes fonamentals com la bretxa salarial, el sostre de vidre o la falsa conciliació.