Autodefinides #41: Cristina Chumillas

María Bastarós ha triat Cristina Chumillas, directora artística de la galeria Pepita Lumier.

«Sóc llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de València, amb un postgrau en Educació Artística i Museus, i un altre en Exposicions Temporals i Màrqueting.

Sempre vaig voler estudiar Periodisme, però —crec— més per la comunicació que per la meua capacitat d’escriure, que mai va ser molt destacada. No va poder ser i em vaig decidir per Història, perquè se’m donava bé i m’agradava. Després vaig pensar que si estudiava Història de l’Art sabria d’història i d’art. Ara mateix, espere no haver de passar per un examen.

Una vegada acabada la carrera, vaig haver de superar la sensació d’ “ara què faig, perquè sols sé que no sé res”, i vaig estar treballant en tot allò que podia donar-me diners, a més d’opositar per a bibliotecària i apuntar-me a borses de treball del que fóra. Mentrestant, no deixava d’estudiar cursos a l’estiu que tingueren algun vincle amb l’art, com els que s’organitzaven en la UIMP de Donosti. Vaig ser voluntària en la producció del festival Observatori per a poder posar al meu currículum que tenia experiència, i vaig realitzar pràctiques en una galeria d’art que ja va tancar. Només sabia que volia treballar en allò per al que m’havia format, però sense tindre un objectiu clar ni específic en l’horitzó.

Al temps, vaig treballar a una galeria d’art contemporani com a assistent i, després de sis anys, vaig haver de buscar-me la vida de nou. Vaig col·laborar amb la galeria mr.pink i, amb la seua directora, María Tinoco, vaig realitzar el meu primer co-comissariat a l’Espai Rambleta. Vaig començar a conèixer il·lustradors a València, a gestionar l’obra d’alguns d’ells en diferents punts de venda i decoracions, i a treballar en diverses edicions per al meu benvolgut Festival 10 Sentidos, on vaig descobrir, gràcies a les seues dues directores, Inma García i Meritxell Barberá, que les coses es poden fer molt bé. Després d’una època difícil, Lucía Vilar, Directora Tècnica i Gerent de Pepita Lumier, va proposar-me dur a terme aquest projecte tan meravellós, amb les seues dificultats i alegries, com als millors matrimonis.

Des de fa 3 anys em dedique a la Direcció Artística i la Programació Expositiva de la galeria, alternant-la amb els projectes paral·lels que ens sorgeixen, i alguna incursió en la web de Gràffica».

Sol dir-se que, quan l’economia flaqueja, al primer que es renuncia és a les coses belles però “prescindibles”, com l’art. Com sobreviu una galeria com Pepita Lumier en temps de crisi?

Se sobreviu quan, de les dues persones que treballen a la galeria, una té un altre treball. Se sobreviu no dedicant-se única i exclusivament a la venda d’obra, sinó també gestionant projectes com ‘València s’il·lustra’, on realitzem la selecció d’artistes dels seus tres esdeveniments i l’organització de l’exposició final a La Rambleta. Se sobreviu no tenint vacances reals (encara que la galeria tanque durant l’agost), per a treballar en projectes de comissariat externs als quals la galeria col·labora com ‘Ocultes i Il·lustrades’ al Centre Cultural La Nau. Se sobreviu arribant a acords de col·laboració amb empreses com La Imprenta CG, amb la qual hem descobert que el bescanvi és un sistema primitiu que pot continuar usant-se a l’època actual i que funciona. Se sobreviu compensant unes exposicions amb unes altres. Quan una funciona, has d’intentar guardar per a les possibles vaques flaques, encara que mai saps quan són. Se sobreviu com es pot, en definitiva.

D’on sorgeix el projecte ‘Ocultes i il·lustrades. Creixement i èxit de les il·lustradores a València’ i què es pretén amb ell?

Aquest projecte sorgeix quan se’ns planteja una exposició sobre il·lustradores valencianes, juntament amb MacDiego, però no sabem per on començar, perquè il·lustradores hi ha moltes en actiu, algunes fins i tot des de fa moltíssims anys.

En tirar la vista enrere, vam veure que hi havia professionals que portaven treballant des dels primers anys 2000, els 90, 80 ó fins i tot, finals dels 70, i que quan tiràvem del fil d’una, apareixien unes altres que no eren tan conegudes; fins i tot algunes desconegudes per a nosaltres. Si seguíem retrocedint en el temps descobríem un buit als anys centrals de la dictadura, on hi havia més presència femenina a Barcelona que a València. D’eixa època, hem pogut rescatar els quatre noms fonamentals: Consuelo Arizmendi, Mª Pilar Sanchis, Teresa Alzamora i Pilar Mir.

Posteriorment, va incorporar-se al projecte Melani Lleonart, també com a co-comissària. Vam continuar buscant en les dècades anteriors i arribàrem fins al principi del segle XX, on ens trobàrem amb tres noms clau com són Manuela Ballester, Pitti Bartolozzi i Paquita Rubio (Juana Francisca).

Gràcies a totes les col·laboradores amb les quals hem comptat —expertes en diversos camps de la il·lustració i el còmic—, hem descobert que, durant una època, els còmics destinats a les dones eren dibuixats per homes i que ja al segle XVI, les primeres impressores i gravadores, aquelles que no podien signar amb el seu nom de pila sinó amb el del seu marit o pare (fins i tot com a “vídua de”), ja feien la labor de les il·lustradores, posant imatge als textos dels llibres, aquells que es començaven a gaudir gràcies al meravellós invent de la impremta.

Amb tot açò sobre la taula, decidírem fer una exposició el més completa possible —amb els seus buits, perquè és impossible comptar amb totes— i amb una selecció que seguira el criteri unànime de les tres comissàries, la disponibilitat que oferia la sala i l’enfocament del projecte: realitzar una exposició que fóra un inici —la primera pedra, per així dir-ho— d’una recerca plena i exclusiva que les traguera d’aquesta espècie d’ostracisme, al qual van estar algunes dibuixants per l’època que els va tocar viure, i unes altres avui dia, per realitzar tasques que ningú es planteja i que estan creades per il·lustradores valencianes, com els ocorre a les que es dediquen al llibre de text o a l’aplicació de producte, per citar uns exemples.

És per tots conegut que en l’art que es maneja als grans museus, un nom femení devalua el valor de mercat. No obstant açò, a València la quantitat d’il·lustradores famoses és aclaparadora. Es nota eixe biaix a l’hora de la recepció del públic i la venda d’obra original? O en el cas de la il·lustració la cosa canvia?

El públic valencià coneix principalment als seus autors locals, sense distingir entre sexes. Partint d’aquesta base, sí és cert que coneixen més el treball de les dones il·lustradores perquè són més, i açò també ajuda a la seua notorietat.

El biaix en la recepció del públic es crea quan coneixen o desconeixen. És a dir, sempre van a buscar aquell nom que ja coneixen, el que ix més en premsa, el que rebenta les xarxes socials, i açò sol traduir-se en vendes, encara que no sempre siga una conseqüència. Per açò mateix, la nostra labor com a galeria d’art va més enllà de la venda. Promocionar i difondre el treball dels nostres il·lustradors (homes, dones, coneguts o desconeguts) és tasca fonamental en el dia a dia. Visibilitzar que existeixen autors que fan un altre tipus d’il·lustració no tan coneguda, com pot ser l’editorial, i que els seus dibuixos originals són també vertaderes obres d’art i que les compren, un autèntic esforç.