Autodefinides #184: Dama Sempere

Amy Gueye Ortiz ha triat l’artista multidisciplinària Dama Sempere.

«Soc d’Elx i tinc 24 anys. Vaig vindre a València a estudiar Belles Arts i ací em vaig quedar. Treballe, principalment, la pintura, el collage i la performance. En 2018 vaig formar el grup de performance Colectivo Cúpula junt amb María Alcázar, Manel Bafaluy i Naia Aristondo, entre molts altres companys. Individualment, he participat en el Festival de Performance de Castelló 2020, gràcies a Bartolomé Ferrando; i enguany van convidar-me al Mercurio Festival de Performance de Palerm, però no vaig poder assistir per motius de salut.

Se’m coneix sobretot pel collage, la cartelleria i el disseny, tot en analògic i cosit a mà; amb el temps, les costures s’han convertit en la meua senya d’identitat. M’apassiona fer cartells i composicions, faig tots els que puc. Si freqüentes La Residencia o Nvcli, n’hauràs vist uns quants. També he fet portades per a senzills i discos, com els cassets de Meinol Meinol, el projecte en solitari de Manolete Blanco (Wild Ripple, Paz SS); o la remescla que Jaime Llorens (Amor, Xenia) va fer del tema ‘Future’, d’Amy. En 2021 vaig traure Comunión, una publicació amb l’editorial valenciana Pólvora, uns xics que treballen de valent per a donar eixida als què ens dediquem al paper. Enguany em vaig encarregar també dels cartells per als tallers del segon semestre de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València.

La cartelleria és molt especial per a mi. L’esdeveniment passa, però el cartell roman. Ens ajuda a recordar, a definir, a visualitzar. És molt important fer-ho amb cura. Que la gent vulga emportar-se l’entrada a casa, que arranquen els cartells…, m’ompli d’alegria. El paper s’està perdent dins del món digital, i sent ser tan melancòlica, però crec que és una llàstima».

A l’hora de dissenyar utilitzes molt el collage. Com vas descobrir aquesta tècnica? Hi ha algun missatge darrere del fil de cosir que utilitzes?

La meua incursió en el collage va ser una qüestió merament pràctica. Quan no tens pasta, t’adaptes o la palmes.

En 2020 estava immersa en la pintura, investigant textures amb escaiola per a la meua TFG, però ens van confinar i allà va quedar-se tot, als tallers de la UPV. No em van deixar replegar-les, no tenia diners per a comprar materials i tampoc podia eixir a buscar al fem. Quasi totes les meues assignatures estaven enfocades a la pintura i no eren tècniques aptes per a continuar en un pis compartit, així que em vaig dir “Dama, recalculant ruta”, i això vaig fer.

Encara sort que soc una Diògenes i tinc la casa plena de llibres i històries vàries, així que em vaig posar a buscar entre “el meu propi fem” i vaig donar amb una maleta plena d’enciclopèdies que havia “rescatat” feia un temps, i van ser el meu entreteniment eixos mesos. Inspeccionar, disseccionar, col·locar i cosir.

Les costures conformen un llenguatge agressiu i incòmode, alhora que subtil i delicat, connecten al mateix temps que fan evident la distància. Per a mi, cosir és un ritual, un procés que em connecta directament amb l’obra. És molt íntim, elimina la immediatesa del “tallar i pegar” i ho converteix en un procés meditatiu gràcies a la repetició. Puntada a puntada, fil a fil. És un procés molt delicat en el qual, moltes vegades, no hi ha marxa enrere; has de ser conscient del que estàs fent. És molt excitant perforar el paper, trencar lleugerament eixa imatge que has seleccionat prèviament. Personalment, m’ha ajudat molt a abraçar l’error. Necessite la irreversibilitat analògica per a continuar. Em perd en les opcions infinites del món digital.

És també una tècnica molt econòmica i fàcil d’utilitzar en espais menuts o compartits, ja que no té olor ni deixa taques; agranes després i ja està. A més, considere que la cola és bruta i danya el material, amb el temps desgasta els colors i trenca el paper. Si eixa és la teua intenció, perfecte, però la meua és que perdure.

Cartells de Dama Sempere per a La Residencia i Nvcli

Com definiries els teus processos creatius? Segueixes algun mètode? És el mateix per a les diferents disciplines en què treballes?
Quant a la performance, què implica per a tu a nivell físic? Com és treballar amb el teu cos com a canal de transmissió?

Els meus processos creatius són caòtics i meticulosos, com jo. Solc partir d’un impuls irracional al qual vaig donant-li un sentit i un ordre. El caos a la recerca d’harmonia.

Acostume a plantejar-me cada peça com un problema a resoldre, “vull fer això, com ho faig i amb què”, d’ací la varietat de disciplines amb les quals treballe. Cada llenguatge ofereix unes possibilitats diferents i execute segons les meues necessitats, apetències i recursos.

Amb el temps, he pogut observar trets comuns. M’ha costat molt, perquè has de distanciar-te del teu treball per a entendre-ho. Em trobe repetidament barallant-me amb el terme “autoria”.

Les persones que no comptem amb grans recursos econòmics hem de ser enginyoses per a dur a terme els projectes que tenim al cap. Tant la performance com el collage, són barats. Per a fer una performance només necessites un cos i un espai; i per a fer collage, recollir i recol·locar. La qüestió és intervindre, ja siga un objecte o un espai. No cal construir des de “zero” perquè siga vàlid.

La meua relació amb la performance va començar amb Colectivo Cúpula. Al principi era una excusa per a ajuntar-nos i crear, generar un oci que no fora consumista i ajudar-nos a eixir un poc de la bambolla en la qual estàvem ficats. No aprofundiré molt per a no avorrir-vos massa, ací us deixe l’enllaç a la pàgina web. Al remat, vam acabar fent una sèrie d’intervencions en la via pública, totes elles de caràcter revisionista. Accions basades en obres signades, que en canviar la tècnica, l’any o el lloc, agafaven un discurs molt diferent. És la màgia de la performance, intervindre la quotidianitat d’un espai per a veure què passa, quina reacció obtens. Igual que en el collage, treballes unint imatges o formes que no estaven pensades per a funcionar d’eixa manera.

De sobte, t’atabales molt pensant en els drets d’autor. Perdona? Sempre partim d’alguna cosa, sempre! Vulguem fer-ho evident o no. És igual l’artista que tries, sempre el veuràs en els seus referents. És molt perillosa la figura del geni creador, eixa persona amb un talent prodigiós, fora de sèrie, tocada per Déu, lliure de tota responsabilitat perquè és capaç de crear les coses més belles que mai hages vist. Només ens ha ajudat a generar relats d’ensuperbiment, icones irreals, impossibles d’igualar. A més, és tot molt classista. Reciclar imatges i convertir-les en una cosa nova és menys digne que un retrat fet amb model pintat a l’oli? Els drets d’autor van profundament lligats a la privatització de la societat…

Tornant a la performance, i responent a com és usar el cos com a canal, quan ho fas en grup és empoderant, perquè et perds en la massa. Individualment és vulnerabilitat en estat pur, però també proximitat i intimitat amb el públic. Les performances que he fet sola no han tingut eixe caràcter revisionista, sinó que apel·len directament al sentiment individual, l’aclaparament, el dubte, el desig, el dolor… una espècie de porga emocional.

T’agradaria aprofundir més en alguna de les disciplines en què treballes?

Sí, m’agradaria tornar a pintar, però ara mateix no puc, almenys “pintar” com a mi m’agrada, que és maltractant el quadre. Faig una base d’emprimació amb escaiola, que en forjar genera uns solcs que considere preciosos, i després vaig afegint capes de pintura i llavant amb aigualides, fins i tot directament davall de l’aixeta. El llenç no està fix al cavallet, el marege tot el que puc i més. Fer això sense un taller ampli és inviable, però la principal raó és perquè físicament no puc, ara mateix estic de baixa per dues hèrnies discals i seria impossible. Però bo, sempre em quedarà el collage.