Autodefinides #77: Estela Tormo

Amparo Pons ha triat Estela Tormo, cantant, lletrista, guitarrista i baixista del grup Júlia.

«(Standby) Fa uns deu minuts que mire el sostre de ma casa, he trobat vàries fissures. Les he contades en veu alta mentre escolte l’últim disc de Los Punsetes de fons. Ja baixe i faig per autodefinir-me.

(Play) Vaig nàixer el 3 de gener de 1982, a Alcoi. Una ciutat interior, molt normal, on mai passa res.

Hi ha hagut dos joguets que han marcat el meu desenvolupament psicomotriu. El primer, quan tenia poc més d’un any, una bota d’aigua. La duia sempre baix del braç a tots els llocs. Em semblava divertida i reunia moltes funcions per a mantenir-me entretinguda en aquella època. Ma mare ho té documentat. El segon, quan tenia 13 anys, una guitarra clàssica furtada al meu germà. Ell estava en l’edat del pavo, fent versions d’El Último De La Fila, i va acabar abandonant-la prompte. Així és que vaig quedar-me-la i van començar a passar coses. Coses com formar el meu primer grup de música amb amigues de l’institut, anomenat ‘The Rain’ (la boteta d’aigua sempre present al meu subconscient). Una experiència molt “norantera”, amb un so molt actual. Tal volta ara, haguérem tingut futur.

Passe pàgina del pensament adolescent, isc d’Alcoi per a estudiar Comunicació Audiovisual a la capital. Bona excusa per a llevar-me el cuc cinematogràfic i hertzià d’aquell moment romàntic. Malgrat ser una persona amb un llenguatge comunicatiu particular, em va anar molt bé. Sobretot amb la comunicació musical, articulant-me en diversos projectes: Verdcel, Mr.Vértigo, Emma Get Wild i un Néstor Mir efervescent, qui m’ofereix formar part de la seua banda afrancesada. Més endavant, el nostre vincle s’estreny i treballem junts en la gestió de Malatesta Records, el seu segell discogràfic. Aquest és un moment màgic on em sent baixista i sensible a València.

Però com a mamífera de les muntanyes, torne al cordó umbilical d’Alcoi per a obrir, sota la direcció de Gabriel Calleja, un espai cultural molt especial amb nom de big band: ‘Bad Voodoo’. Em submergisc en una dimensió nocturna d’espectacles en directe on se m’enganxa al cap una idea per a descobrir propostes musicals emergents. Allò es deia el MIMA Festival. Hi hagué set edicions.

(Pause) Sóc esta acumulació de curiositat pels efectes invisibles de dins, de fora, de prop i de lluny. Sense explicació concreta, amb un surf poètic dispersat entre molts punts suspensius… Obsessionada per trobar vocabulari nou, per estrenar, que em facilite la relació entre connexió i desconnexió. Busque un amagatall favorit on jugar amb botes d’aigua, acaronar gats, melodies, acords, i conceptes introvertits.

(Fast Forward) Apareix Júlia, la necessitat, el context i el pretext, el nexe, la raó, el teixit. El grup de música on fullege el Mecanoscrit i em faig elàstica. M’estire fins als Núvols, tant que viatge fins a planetes fora del sistema solar. Faig “scroll” per un paisatge de vida B, amb boira brillant. Torne a la Terra rodant, amb forma de circumferència. De sobte impacte amb una altra, agafant impuls i velocitat. Ambdues aterrem amb equilibri gràcies a un Eix estabilitzador sobre la superfície d’un Bosc. Ens creixen arrels Radicals fins a una casa plena de fissures al sostre on s’escolta de fons l’últim disc de Los Punsetes.

(Play) Gràcies a l’adjudicació del Premi ‘Llançadora’ 2019, actualment estic treballant a jornada completa en la producció del tercer disc de Júlia, ‘Casa’, desenvolupat dins del programa de residències de creació i investigació a l’IVAM-CADA-Alcoi. L’objectiu es centra a documentar i investigar tot el procés de creació i composició musical, a partir de l’ús de materials i objectes sonors orgànics que trobem a un entorn domèstic, per tal d’incorporar-los al treball discogràfic després del seu tractament digital.

Espere impacient el 2020, any de ciència-ficció i novetats cuinades a foc lent, a casa.

(Stop)».

Un apunt obligat com a bibliotecària inquieta que sóc: el nom del grup, Júlia, està inspirat en la novel·la d’Isabel Clara-Simó, una de les vostres favorites. Diuen que fou Joan Fuster qui va animar-la a escriure sobre la Revolució del Petroli. Que hi ha de tot açò a l’essència de la vostra Júlia?

El fet de sentir-nos com una proposta artística allunyada dels estilismes més habituals del panorama musical actual ens aproxima a una espècie de perifèria espontània on ens trobem còmodes. La diferència i eixe procés d’investigació de noves formes de comunicar-nos ens connecta amb la revolució, i per tant, amb l’essència d’una dona qui, entremig de tanta foscor, lluita per buscar el canvi. Inconformista, lluitadora i supervivent a l’època que es descriu a la novel·la.

Com conjumines eixa herència revolucionària amb l’astronomia, tan present a les teues lletres?

Trobe interessants els fenòmens astronòmics perquè m’ajuden a explicar moltes emocions i lluites interiors que succeeixen a xicoteta escala. Finalment, tot l’univers, exterior o interior, adopta el mateix comportament davant els processos que no controlem, els més instintius i viscerals. Eixa és la millor herència revolucionària.

Heu publicat tres àlbums: ‘El mecanoscrit’ (2012), ‘Nuvolàstic’ (2015) i ‘Pròxima B’ (2017), a més del senzill ‘Celeritats’ (2019) per a un quadre d’Antoni Miró i ‘L’Eix Radical’, junt a Clara Andrés. Quina evolució creativa heu experimentat en estos anys? Quina serà la propera empremta lunar de Júlia?

L’evolució ha sigut progressiva, així com l’augment de creativitat, o almenys l’esforç per portar-la al límit. Un aprenentatge molt reconfortant per totes les parts. Han sigut aventures molt naturals i amables de funcionar i deixar-nos portar. Un balanç positiu que ens estimula a seguir tramant nous objectius.

Les empremtes que ens abelleix deixar en este moment, estan més a prop de superfícies terrestres que de satèl·lits flotants. En tot cas, ens deixaríem caure per la cara oculta de la Lluna per a descobrir quina forma tenen les empremtes allà.