Autodefinides #8: Esther Señor

Irene Cubells ha triat l’artista plàstica Esther Señor, del col·lectiu artístic Señor Cifrián.

«Vaig nàixer a Saragossa, encara que porte vivint a València quasi la meitat de la meua vida. Vaig vindre en l’any 2000 per a estudiar Belles Arts. Des de xicoteta tenia molt clar el que volia fer: passava el temps dibuixant i fent que els altres dibuixaren amb mi. Ma germana intentava convéncer-me de “jugar a dormir”, però jo mai em cansava. Estudiant tercer de BUP em vaig plantejar de passada fer Arquitectura, ja que molta gent deia que Belles Arts no tenia eixida. En el moment de decidir vaig seguir el meu instint i vaig viatjar a diverses ciutats per a fer les proves d’accés. Finalment, vaig triar València, i encara que mai vaig pensar que estaria ací tant de temps, va resultar ser el lloc en el qual em sent més a casa.

Des de 2003, forme part del col·lectiu artístic Señor Cifrián, junt amb Carmen Cifrián. La vaig conèixer el primer dia d’universitat i ens férem amigues. Un poc més endavant, ens vam adonar que funcionàvem molt bé com a col·lectiu i que podíem conjuminar les energies, idees i esforços en un mateix projecte de futur creatiu. La intenció era que les nostres obres es beneficiaren del millor de cadascuna i partiren del diàleg constructiu, eixe que et fa reflexionar i arribar a un punt d’enteniment on poder fusionar les poètiques i l’imaginari d’ambdues. A molta gent li sorprèn i creu que és complicat treballar en col·lectiu, però per a mi és realment enriquidor i, després de més de deu anys, hem sabut desenvolupar una dinàmica de treball en la qual ens sentim a gust gràcies a que compartim les mateixes inquietuds i interessos.

Mentre em formava vaig anar creixent al mateix temps que creixia Señor Cifrián. Vam anar d’Erasmus a Finlàndia i de Promoe a Canadà, on vam poder continuar desenvolupant els nostres projectes mentre ens nodríem de les mateixes experiències i creixíem professionalment, potser sense ser massa conscients que estàvem constituint un pla sòlid en el temps. El punt d’inflexió en la nostra trajectòria, i quan realment afermàrem la nostra visió conjunta, va ser estant a Nova York. Vam anar amb la beca DKV només acabar el Màster en Producció Artística. Era un moment decisiu per a nosaltres, ple de dubtes i decisions professionals importants, i va suposar un impuls tant econòmic com moral: poguérem realitzar el nostre primer projecte fora dels límits universitaris, el projecte 62 Días, amb el qual guanyàrem el Premi Nou Talent FNAC de Fotografia i van seleccionar-nos per a participar en PhotoEspaña edició de llibres.

Des d’eixe moment, tot ha sigut enllaçar una experiència darrere d’una altra. Seguim desenvolupant els nostres projectes artístics focalitzats, principalment, en l’ús de la fotografia com a mitjà d’expressió, encara que sense deixar de costat altres disciplines com l’escultura o el dibuix. Durant estos anys hem exposat en diferents certàmens, fires d’art, museus i galeries, i cadascuna de les exposicions l’afrontem com un repte apassionant. Hem obtingut alguns premis i beques importants com el BMW de Pintura, la residència en la Casa de Velázquez, Académie de France à Madrid o una estada curta en Piramidón – Centre d’Art Contemporani de Barcelona, després de guanyar el segon premi de pintura Guasch Coranty. Actualment estem representades per la galeria La casa amarilla de Saragossa i ja tenim previstes diverses exposicions en 2017, a més d’un projecte per a un espectacle musical a Estrasburg.

Malgrat el que puga semblar, no tot ha sigut (ni és) un camí de roses i, desgraciadament, la situació de precarietat ens afecta a la majoria d’artistes. Les activitats artístiques i culturals, en general, estan poc valorades. En molts casos, ni tan sols les institucions i museus assumeixen les seues responsabilitats pel que fa als honoraris, contractes, producció, transports o assegurances de les obres. Descuren als artistes, que som els que aportem el contingut, amb el benentès que la nostra inestabilitat laboral i econòmica és normal. És per açò que hem de lluitar molt per a treballar amb unes condicions laborals acceptables, ja siga de manera individual o a través de les diferents associacions com AVVAC, les quals dediquen els seus esforços a la dignificació del sector».

Quin material vos agrada més treballar?

La veritat és que tot el que siga material fotogràfic està sempre present d’alguna manera en els nostres treballs. A més, encara que estem en l’era digital, a l’hora de treballar som molt tradicionals. Ens agrada rescatar les pràctiques com es feien antigament, i si podem, revelem nosaltres i muntem el laboratori fotogràfic a l’estudi per a fer els nostres fotogrames. El paper i les tisores també són instruments fonamentals. Passem hores retallant i component els nostres collages d’una manera molt artesana. Els processos són lents perquè tenen una factura molt manual. En alguns casos no es percep en un primer moment, ja que molts dels collages, les escultures o objectes acaben sent fotografiats de nou. No ens importa haver de donar una gran volta abans d’arribar a la peça final, ja que en eixe procés d’experimentació, sempre descobrim tècniques i procediments que aplicar en algun altre projecte i que ens mantenen en un continu aprenentatge. Altres materials amb els quals hem treballat molt, sobretot en les nostres últimes sèries, són els elements de la naturalesa. Hem recopilat milers de plantes que tenim premsades i catalogades per a continuar amb les nostres sèries Perenne i Dibujos de humo. Quasi sempre són elements quotidians i accessibles als què ens agrada donar una segona vida i un nou significat.

Quines són les majors dificultats de la professió artística?

La principal dificultat és la inestabilitat econòmica, en molts casos, derivada de la falta d’una remuneració apropiada. Açò genera precarietat laboral i ens col·loca en una posició de feblesa, quasi sense poder cobrir les nostres necessitats. Invertim el que guanyem en la producció de noves obres, i a voltes, ni tan sols podem materialitzar alguns projectes que es queden al calaix fins que aconseguim ajudes externes que els subvencionen. A més, al nostre cas, entra en joc el fet de ser un col·lectiu, la qual cosa comporta una sèrie d’impediments burocràtics incomprensibles. Per exemple, moltes convocatòries a les quals solament pots accedir a títol individual, formularis impossibles d’emplenar per dues persones o com a persona jurídica, moltes vegades fruit de replicar les bases de participació any rere any sense parar-se a pensar que existeixen altres models.

En quina tècnica o disciplina t’agradaria aprofundir més?

Crec que la carrera de Belles Arts és de les poques que faries una vegada i una altra. Almenys, açò va passar-me a mi. Hi havia un munt d’assignatures que em vaig quedar amb ganes de fer: fundició, talla, gravat, assignatures teòriques, de disseny, web… Però si haguera de triar ara, escolliria la fotografia. Crec que és inabastable tot el que pots fer amb ella.