Autodefinides #146: Iris Almenara

Bárbara Blasco ha triat la cantant lírica, poeta i docent Iris Almenara.

«Segons el meu nom i cognoms, soc la missatgera dels déus que il·lumina el port. Quan no puc dormir mire en internet etimologies, l’origen de les paraules; el seu significat em reconforma. Es presenten les paraules i la música com una realitat que em calma, ja que soc molt escorpió i necessite molta terra per a aquest agulló inquiet. De vegades també crec que la meua cerca constant de pau està relacionada amb eixe TOC que porte incorporat perquè totes les coses estiguen ordenades i tinguen el seu lloc, ja que, òbviament, mai està res al seu lloc.

Normalment, menge sense sucre afegit i “gluten free”, però m’encisen els “coulant” de xocolate. Odie que em regalen colònies, no aconseguisc entendre per què la gent regala colònies… Veig més lògics els regals de ma mare: bragues o calcetins, coses que utilitzes en el dia a dia. Regals pràctics, per favor.

De vegades no puc evitar ser una “hater”, perquè el “mainstream” m’avorreix sobiranament. Visc en les profunditats del precariat. Soc d’eixes que pensa que els anuncis d’alarmes antiokupes són un espantavelles, que okupes n’hi ha de moltes formes, i ho sé per experiència pròpia, encara que la gent només es crega el que ix en Ana Rosa.

M’agafa cremor d’estómac amb la falta d’empatia generalitzada, i tinc una gran fòbia al pebre roig i als cogombrets. Hi ha dies que només necessite silenci, soc una mica caragol. Em sobreestimulen les lumenetes de colors i les turbes de gent als carrers, festivals, platges, rius, Falles, concerts o recitals. En ocasions crec fermament que ens mereixem una bomba atòmica o una invasió extraterrestre, però després mire els meus éssers estimats i se’m passa l’encegament nihilista.

M’agrada molt fer classes de cant i que cada dia siga una cançó diferent en la meua vida. Vaig començar a cantar gràcies a Céline Dion i les Spice Girls. També m’agrada anar còmoda per la vida, si és possible sense sostenidor. Ja de menuda m’agradava, i a l’escola em posava malles del Decathlon, malles que, per cert, en classe de manualitats m’agradava tallar amb les tisores; però clar, després ma mare s’enfadava i me les cosia. Crec que va ser ací on em va brollar l’esperit punk i desobedient.

La meua millor actuació va ser als 22 anys, davant d’uns reclusos a una presó. Després de cantar en diversos escenaris se’t queda un regust difícil d’assaborir, perquè en alguns d’ells continua fent pudor a ranci».

Eres poeta, i eres cantant lírica. Quant hi ha de música en la poesia i quant de poesia en la música?

Des de sempre ha existit una unió intrínseca entre la música i la poesia. Cal remuntar-se a l’antiga Grècia per a trobar la primera unió d’aquestes disciplines artístiques. Els grecs no diferenciaven entre poesia i música, perquè tot es mesclava en la tragèdia. La veu és un instrument més, igual que l’escriptura, així doncs, des dels trobadors fins als actuals poetes utilitzen la seua veu com a element fonamental.

L’art sonor també ha sigut, i és, una part essencial dins de la poesia: van ser molts els compositors que van experimentar amb la música, i fins i tot van tindre relació directa amb els cercles literaris de la seua època, com per exemple Debussy, Hahn, Schubert o Schumann, en la seua obra “Dichterliebe”. Existeix el que anomenen el “poema simfònic”, on els compositors romàntics intentaven utilitzar la capacitat descriptiva de la música en les seues obres. I en aquest aldarull de música i poesia no podia faltar Wagner, que amb la seua obra d’art total volia tornar al que feien els grecs.

Ara, en l’era contemporània, continuen acumulant-se projectes que uneixen aquestes dues disciplines quasi siameses. Així que, ho deixem en un 50 a 50.

Malgrat ser el gènere més admirat, la poesia ven poc. Creus que existeixen massa poetes o és que són pocs els lectors de poesia?

N’hi ha un poc de tot: molts pseudopoetes que no lligen poesia, o els costa (sembla increïble però passa); i molts lectors que només lligen un tipus de poesia (pseudopoesia “mainstream”). A partir de 2010 va haver-hi un boom en la venda de poesia (normalment, de la corrent “tardo-adolescent-pop-intensa-jo-t’estime-tu-m’estimes-viral-instagramer-premi-panflet”), i de fet, alguns van vendre entre 40.000 i 60.000 poemaris, o més. Però és cert, no es ven, i ací entrem en un debat més profund. Perquè, llevat que el teu editor o editora es moga en revistes literàries, o vaja a fires, trobades i festivals poètics, estàs fotuda. Les poetes obreres intentem colar-nos quasi de manera clandestina en espais, i anem venent la nostra poesia de porta en porta, com “Avón llama”: “Compra’m un llibre, prima. Lectura poètica de proximitat i qualitat. Perquè el meu llibre no es ven en Amazon (ni ganes)”.

Què et nodreix a l’hora d’escriure? Què procures provocar amb la teua poesia?

Em nodreix la denúncia social. Ser precariat abasta tots els àmbits de la teua vida, fins i tot l’artístic. També em mou l’amor, entenent l’amor com el que és: ulls mampares obertes durant el somni, pit amputat i un suc de taronja. Busque provocar un cruixit, una fissura, una escopinyada que apareix, fer la mort més natural, provocar una eutanàsia pública i col·lectiva, entendre la vida i que peguen foc als “call centers”. Però, potser, només estiga intentant aproximar-me al racó oblidat que tots portem dins, a eixa taca de pixum que ens impregna d’olor, a eixe respecte que infonen els arbres afusellats amb silenciador.