Autodefinides #47: Isabel Latorre

Elena Álvarez-Ossorio ha triat la compositora i multiinstrumentista Isabel Latorre.

«Sóc filla, néta i besnéta de músics. Em sent músic. Vaig començar cantant i ballant veient el meu iaio, mon pare i els meus tios tocant en els balls dels pobles al voltant d’Utiel, i “un poc després”, vaig completar els estudis de composició al conservatori, on ara sóc profe.

La música està per tot arreu i per això m’agrada participar en projectes que impliquen una nova relació entre la música i la meua experiència: he escrit música per a obres de teatre, videojocs, documentals, ficció, vídeos corporatius i fins i tot, màquines de joc. Col·labore amb el programa Plaerdemavida d’À Punt, on tinc una secció per a parlar sobre música i literatura. He participat com a multiinstrumentista en diferents projectes de música en viu. Rep encàrrecs de festivals de música contemporània, en la que crec fermament, i ara per ara, estic acabant la meua primera banda sonora per a un llargmetratge i preparant l’edició del meu primer disc amb cançons pròpies.

Crec en el treball constant i amb passió, però amb la humilitat de qui no ha de deixar d’aprendre. Espere poder dir d’ací a un temps que he continuat treballant per al cinema, el teatre i la música contemporània, però sobretot, que continue gaudint de la música en totes les seues vessants».

Isabel, et dediques a la composició musical professionalment i toques infinitat d’instruments. T’atreveixes amb el rock, el punk, la música clàssica i l’art sonor més experimental. Al programa ‘Emergents’ d’À Punt, comentaves que habitualment interpretes la música d’uns altres compositors i que quan compons ho fas per encàrrec. Ara, per fi, presentes projecte propi… Què pots contar-nos sobre Eixa?

“Eixa” és el meu projecte com a compositora i intèrpret sota el qual he gravat el disc ‘Invisibles’, que eixirà molt aviat. Estic molt contenta amb el resultat, és fantàstic i estic molt agraïda a tots els amics i grans professionals que m’han ajudat a dur-ho a terme.

No ha sigut fàcil, ha estat un procés interromput a la força per encàrrecs que rep amb freqüència. En el meu escàs temps lliure he anat preparant el projecte i omplint eixe buit que sentia per no interpretar la meua música, cosa que tots els compositors del passat feien habitualment. El primer avançament, ‘Dorotea’, ja està publicat a YouTube. És una cançó especial; he enregistrat tots els instruments i les veus jo mateixa! Espere que t’agrade, Elena, i també a la resta de lectors d’Afán de Plan.

També acabes de publicar al costat d’Edu Comelles un casette d’edició limitada en homenatge a Pauline Oliveros, que va ser una compositora i acordionista molt influent en el camp de l’experimentació musical. Ella ha treballat sobre conceptes molt importants com “l’escolta profunda” i la “consciència sònica”. Té un llibre que m’agrada molt, ‘Sonic meditations’, on proposa coses com “fer una passejada nocturna. Caminar tan silenciosament que la part inferior dels teus peus es convertisca en oïdes”. M’agradaria saber què representa per a tu Pauline i com ha influït el seu treball en el teu i en la teua vida. També tinc curiositat per saber què fas tu per a experimentar quan no estàs treballant i si hi ha referències no musicals en el teu procés d’experimentació.

Participar en aquestos projectes amb Edu Comelles ha estat un plaer, ja que és un gran professional dins de l’experimentació sonora. Ell i Pauline Oliveros m’han ajudat a introduir-me en aquest món. A través d’ella he aprés un nou llenguatge, una nova formar de relacionar-me amb el meu instrument i, sobretot, una manera diferent d’entendre el meu voltant a través del so.

D’altra banda, és clar que tinc referents no musicals a l’hora d’experimentar i treballar. El meu disc “Invisibles”, per exemple, està basat en ‘Les ciutats invisibles’, d’Italo Calvino. En aquest cas, un llibre que em va fer reflexionar sobre el món i les seues estructures socials, m’ha servit per a cercar temes, textures i ritmes. La mateixa Pauline Oliveros em sembla un referent més filosòfic que no només musical.

Què hi ha fora de la música? I del so?

Fora de la música està la familía, els amics, els viatges —tot i que en totes tres quasi sempre acaba entrant la música, d’una manera o d’una altra—. Fora del so hi ha el no-res, el buit. També la llum, que es propaga dins del buit. Ambdós són molt gaudibles i interessants vies d’estudi per a futurs treballs.