Autodefinides #151: Joana Villena

Alba Pascual Benlloch ha triat la compositora, música i docent Joana Villena.

«Em dic Joana, però la gent em coneix per “Arpi”. Crec que tinc un sobrenom per cada projecte que he emprès i això, a vegades, em crea confusió fins i tot a mi… En són massa.

Molta gent no sap que “Arpi” ve del meu primer grup de música, Arpies amb Pàrkinson. Com jo era la menuda del grup, em deien “Arpieta”, i així va ser durant els cinc anys en què vaig créixer tocant la guitarra i component en esta banda. El nom el vaig triar jo, i això del Pàrkinson era una picada d’ullet al meu iaio, que el patia, i va ser qui em va regalar la meua primera guitarra amb nou anys. Aquell va ser el primer, però he tocat en més grups dels que recorde… De tota mena, com a guitarrista, bateria o baixista; versions i cançons pròpies; en castellà i en valencià; orquestres de poble, bandes de rock o acústics; al carrer o en xiringuitos de platja. De tot.

Als meus 32 anys, puc dir que porte tocant més de mitja vida, concretament vint anys, i vull continuar fent-ho; sobretot vull créixer com a productora musical, i ara tinc l’oportunitat gràcies a la beca que m’acaba d’oferir MIM (Mujeres en la Industria Musical) per a estudiar producció durant dos anys. Una de les meues il·lusions és poder produir la banda sonora d’algun curtmetratge i d’algun videojoc, i he complert tants somnis que ja no veig desficaciada cap idea. Tot és voler, prioritzar, tindre paciència i perseverar. Cal creure en una mateixa, la resta ja creu en tu, només necessites creure-t’ho tu, i això és fonamental per a crear. Tot arriba.

Actualment, estic compaginant la producció i el meu treball amb l’FP de Promoció d’Igualtat, ja que junt amb la música i la docència, és l’àmbit on sempre m’ha agradat treballar i el col·lectiu en el qual més m’he format.

Venim d’una pandèmia boja que ens hauria d’haver ensenyat moltíssim de la vida, de les coses que no vèiem o no valoràvem, i si estem vives hem de valorar-ho i celebrar-ho, continuar creixent i lluitant pel que creiem i estimem».

Com va començar la teua vinculació amb la música?

Vaig començar amb set anys, quan em van donar la possibilitat de tocar el tambor a la falla dels meus pares. Als dotze anys ja tocava la guitarra, que va ser la meua passió durant molt de temps. Vaig tindre molta sort, perquè al meu institut es va dur a terme un projecte d’educació basat en la percussió, i ens ensenyaven entre altres instruments, a tocar la bateria. M’encantava, i em vaig adonar que tenia molta facilitat per a reproduir el que sonava al meu cap a través dels instruments. Somiava amb ser professora de música.

Amb quinze anys vaig muntar el meu primer grup de punk i ska, Arpies amb Pàrkinson. I als vint, ja era professora de guitarra en diverses associacions musicals i tenia un grup de rumba fusió, La Heidi Bèlika. Vaig continuar aprenent i ensenyant, i la vida em va donar l’oportunitat d’emprendre Tiakatú, la primera batucada de dones de València. Hui dia continue amb elles, creixent com a percussionista i com a docent. A més, toque la percussió en La Golfería i treballe com a DJ (J Vilma) des de fa uns anys, tenint la meua residència a la sala Matisse.

Què significa la música per a tu?

La música es va convertir per a mi en un salvavides des que li vaig poder donar forma. És vida, i no concep la meua sense ella. És medicina, em fa feliç. Tots els projectes que emprenc amb diferents col·lectius tenen la música com a fil conductor i el feminisme com a valor.

Com a música profesional, creus que a la indústria musical hi ha prejudicis cap a les dones?

Com deia, porte més de mitja vida tocant, i puc afirmar-ho: hi ha prejudicis al món de la música. És un tema complicat. Moltes vegades no m’han pres seriosament per ser dona. No ens donen l’oportunitat de fluir a l’escenari al mateix nivell que un home, perquè llavors “estàs boja”, entre altres afirmacions que se senten… Se’ns dóna l’oportunitat de xafar un escenari, però baix unes actituds masclistes i uns rols de gènere establits pel sistema heteropatriarcal. És cert que hi ha hagut un canvi molt clar. Fa uns anys, estant de baixista en Escarlates, ja veia com ens valoraven dins del circuit, però…, ens valoren de veritat o han de cobrir una quota? Perquè a l’hora de fer la prova de so busquen a músics homes…

Jo només vull que la gent gaudisca i valore la qualitat d’allò que faig (o fem) en un projecte, independentment que siguem homes o dones, però això a hores d’ara em sembla que continua sent impossible. Pot ser de manera inconscientment, però la gent jutja el que veu segons de qui ve, i és una pena. En Tiakatú, per exemple, ens criden moltes vegades per al 25N o el 8M, i per descomptat que hi serem presents, perquè és la nostra lluita, però la resta de l’any, encara que continuem vives i en actiu, no actuem a penes. És molt important que es prenguen mesures des de dalt per a donar oportunitats i normalitzar referents de dones en la música, tocant, gaudint i compartint, perquè les noves generacions han de tindre-ho més fàcil i ser part del canvi.