Autodefinides #177: Julia Irango

Ana Henar Lorenzo Vegas ha triat la creadora i intèrpret de dansa Julia Irango.

«Em demanen que em presente. Què difícil és parlar d’una mateixa, fotre. Teclege i pare: m’agradaria donar amb això que està entre l’animalada que escriuria i la cursileria que també escriuria, una cosa que estiga al mig, Julia, vinga.… M’alce, cantussege Ojalá me lleve el diablo, ballotege. Per què no he dit que no a açò? —pense—. A veure si sí que em porta el diable. Però tinc una mica de FOMO, prou ansiedance i ganes de treballar, aleshores dic sí sí sí sí sí. Després pose Yo soy aquel a l’Spotify i pense que podria començar escrivint “yo soy aquel que por quererte ya no vive”. Hola, soc Julia Irango, creadora emergent i intèrpret, el meu camp és el de la dansa i por quererte ya no vivo. En el camí de la creació, un dels aprenentatges més bèsties està sent el de no tractar de complaure’t. A tu i a tu… i a tothom.

Recorde una de les primeres propostes que vaig veure, una obra de La Coja Dansa a l’antiga Carme Teatre. Tatiana Clavel era la meua profe de dansa a Requena, i per això hi anàrem; vaig embolicar a ma tia, que feia pilates (crec) també amb Tatiana, i m’hi va portar. Recorde la sensació
aclaparadora de no entendre a quin dels meus sentits estaven dirigint-se, això que feien tocava algun altre lloc intocable. I, des de llavors, continue enganxada a eixe tocar sense tocar, al que pertany més a la intuïció que al sentit. A tot allò de què encara no sé parlar.

Últimament estic en crisi, porte temps en crisi. Perquè no sé. Potser és el moment de parar un poc, després de tants mesos treballant en Ningú morirà després de mi. Aquests mesos en què hem passat el temps insistint. Ha sigut una novetat insistir sobre alguna cosa durant tant de temps. És bo per a situar millor allò que m’interessa. Què voldria fer ara, després de Ningú morirà? Supose que continuar insistint en la imatge dilatada, expandida, estesa, deformada. M’agrada el joc amb allò exagerat, allò que és “massa”. Sempre m’ha molestat la imposició de la cautela i mai he entés la mal anomenada neutralitat. I encara que no soc cap Lady Gaga, I wish, m’interessa això com a motor de creació. Allò passat de voltes, allò que ja no pot tornar sobre si mateix com una forma de qüestionar els límits de la normativitat. Habitar altres possibilitats a través de l’exageració. Proposar, si vols, altres possibles. I m’interessa el xou, per descomptat. El xou amb purpurina. Sí, gràcies, i sempre. Perquè també crec, com Jaime Conde-Salazar, que “La danza del futuro es marica”.»

Últimament, has fet una residència artística en La Caldera i estàs en el Laboratori d’Espai LaGranja amb Norberto Llopis. Quina importància li dones al fet que es generen eixos espais que ajuden a pensar en el procés de creació?

Un procés creatiu, com jo l’entenc, no va de posar una idea en peus, va d’una altra cosa. De provar molt, de perdre’s molt també. L’ideal és fer fent. Cuinar a la cuina. I, evidentment, sense els recursos necessaris —espai, temps i diners— això és impossible. La dansa en particular, i encara que semble evident és bo esmentar-ho, necessita d’un espai. No d’un escriptori, d’un ordinador, de silenci… Necessita d’un estudi on passar temps. En el nostre procés creatiu de Ningú morirà després de mi, se’ns ha barrejat el procés de creació amb el d’exhibició per una qüestió d’emergència. Emergència de ser emergents, però també emergència com alguna cosa que requereix d’una acció immediata. Com a emergent, una vol donar-se a conéixer per a poder accedir cada vegada a més recursos per a treballar. Si jo vaig poder arrancar va ser gràcies a la generositat de Santi de La Fuente i el seu Acontarmentiras.

El més ideal seria comptar amb els recursos i els espais per a poder fer el treball de creació o investigació sense la pressió d’haver de mostrar una cosa acabada, o alguna cosa en absolut. De La Caldera em va sorprendre molt l’acompanyament respectuós, gens invasiu però sí present, i la possibilitat de no obrir el treball. És a dir, tindre l’opció de passar un mes treballant i no mostrar el resultat d’eixe procés. La paraula “resultat”, ja en si mateixa, respon a una línia de pensament que no estaria de més qüestionar. Crec que és important comptar amb espais que entenguen la creació com un procés que necessita temps, i entendre també que passen coses més enllà d’allò que es mostra. Entendre que, de vegades, són més interessants els costats que el centre. No comptar amb els recursos significa resoldre amb rapidesa, que acabem semblant-nos tots molt perquè no hem pogut perdre’ns pel camí, perquè no hem tingut l’oportunitat de donar-li una altra volta. La falta de recursos acaba homogeneïtzant-nos.

Itziar Barriobero, Jorge Nieto i Julia Irango a La Caldera / © Tristán Pérez-Martín

Quin valor li dones al treball creatiu en col·laboració?

Aquest últim any he treballat molt al costat de Jorge Nieto, como a cocreadors, i ha sigut la primera vegada que he compartit aquesta experiència amb algú d’una manera tan horitzontal. No sempre ha sigut fàcil, perquè venim de mons molt diferents, amb sensibilitats que, de vegades, ni tan sols es veuen l’una a l’altra. Jorge ha escrit en alguna convocatòria: “Som un cec parlant amb una sorda, o una sorda parlant amb un cec”. A mi aquesta frase no m’acaba, la veritat. Però sí és cert que hem hagut de trobar un idioma intermedi, i això ha sigut interessant. Hem generat un treball que queda “entre”, que no pertany enterament a cap dels dos. No hem negociat ni intentat acontentar l’altre. No hem “cedit” en res, hem acabat estant d’acord a força de confiar. Un exemple d’això seria quan Jorge va decidir comprar unes malles de músculs sense saber quan les usaríem; al principi, jo vaig pensar que eren molt coentes, però després de jugar amb elles han acabat tenint molt de pes a l’espectacle.

El que em sembla més interessant és que l’espectacle no és meu. No estic jo, ni ell. És una altra cosa al mig que no pertany a ningú més que a si mateix. De vegades, tots dos ens sorprenem amb certes decisions resultants de la superposició de capes. Per exemple, de l’aparició de la Virgen de los Dolores. Això m’agrada, la sorpresa de no tindre enterament el control del que succeeix. Compartir la creació permet allunyar-se d’ella, no caure a parlar d’una mateixa. I encara que també he gaudit molt liderant equips, compartir tot el treball que escapa de la part creativa i saber que hi ha algú tan compromés com tu amb això, és el que sosté el projecte.

Quines possibilitats veus a València de promoure el teu treball, de continuar creixent?

Crec que és important apreciar i valorar els esforços que s’estan fent a València perquè puguem treballar. Les residències d’investigació a l’Espai LaGranja, la tenacitat de les associacions, de l’APDCV i la teua, Ana; Dansa València, els Graners de creació… Però continuem necessitant d’espais on poder investigar o crear sense tindre la pressió de fer una mostra final que s’entenga necessàriament com a estrena o resultat. Treballar a foc lent. No haver de veure’ns obligades a mesclar els processos de creació amb els d’exhibició.

Seria fantàstic tindre una xarxa d’espais de creació que fomentara el poder acostar-nos entre les companyes per a veure’ns treballar. És cert que, per exemple, des de l’equip de mediació de Graners de creació s’estan fent tallers a LaGranja on les creadores comparteixen els seus processos. No obstant això, aquestes mateixes creadores ja han passat en la seua majoria per una estrena. Em pregunte què passaria si aquests tallers es pensaren per al “durant”: “Aquest és el meu caos, tot el que tinc són preguntes. I això és el que compartisc amb tu: les meues preguntes, aquest caos. Estic ací”. A mi em costa molt fer això, preferiria saber exactament quines són les meues eines. Estic en el camí d’entendre que estar perduda és creatiu, d’aprendre a compartir les meues preguntes; crec que això pot ser molt més nutritiu. Quant als espais de trobada amb les creadores, hauríem també que parlar de la falta de temps per a veure’ns. Qui no imparteix classes, està actuant, i qui no està fent una residència artística, està treballant de cambrera, o preparant una convocatòria, parlant amb el gestor, demanant ajudes, fent distribució dels seus espectacles. Estem encara molt precaritzades.

També és molt important facilitar la gira dels treballs. Per a continuar creixent, seria genial que crear i estrenar a València fora un trampolí perquè els treballs es veren en altres ciutats. Que els nostres treballs puguen girar pels teatres de fora de la Comunitat Valenciana. T’imagines això? Potser, des de Dansa València podria propiciar-se.