Autodefinides #147: Julia Reoyo

Iris Almenara ha triat la fotògrafa Julia Reoyo.

«Quan pense en com es comença a parlar d’una mateixa, la resposta “pel principi” em va bé, precisament perquè en aquesta ocasió, també està a prop del final. Resulta que aquest estiu vaig provar el que per a mi, probablement, és el millor gelat de xocolate del món, i va haver-hi un temps, fa uns 30 anys, en què jo volia ser “gelatera de furgoneta”, concretament la que es posa a l’entrada de la platja de Los Peligros, al costat de la locomotora. Això ja aporta algunes dades d’interés sobre mi; sempre m’ha semblat important treballar per mantindre allò essencial.

Em dic Julia Reoyo Segura. Vaig nàixer en 1987, a un hospital que ara és un hotel NH, al centre de Santander, i visc a Benimaclet des de fa més de 10 anys. Al llarg de la meua vida m’he dedicat a la labor de ser filla, germana, amiga, companya, parella, jardinera, dependenta, estudiant i fotògrafa. Compaginant-ho tot la major part del temps, i mentrestant, amb el rebombori de la cerca i afirmació constants de la meua pròpia personalitat. Encara que també faig altres coses. Movent-me sempre en eixe balanç entre el que he de fer i el que m’abelleix, amb la sort de trobar-li el gust en la major part de les ocasions.

Puc dir que cada vegada estranye més la meua terra, i sent la necessitat de tornar al nord… Però, mai he estat tan a gust com en aquest barri, i intuïsc que encara queden uns anys fins que torne al bosc.

Entretant, busque continuar treballant en la creació d’imatges des del meu estudi, Caixa Fosca, on he descobert el plaer d’involucrar-me en el teixit social i cultural de Benimaclet, gràcies a la confiança d’aquelles persones que tenen curiositat i confiança en la meua mirada. Desenvolupe la meua activitat, principalment, a través del reportatge d’activitats i esdeveniments, la fotografia per a la creació de la identitat de projectes artístics, la fotografia publicitària per al xicotet negoci i la gestió cultural d’alguns projectes. També estic molt interessada en la creació d’imatges d’una manera més artesanal, mitjançant processos antics com el col·lodió humit; i sent que, sense pressa, els meus passos comencen a caminar cap a eixa direcció on el contacte físic amb allò que es crea prima enormement sobre el digital».

Les imatges són fonamentals en la nostra vida. En el pla personal, què significa per a tu fer fotografies?

És cert que les imatges són fonamentals en la nostra vida? Em pregunte quin tipus d’imatges són realment fonamentals, més enllà del moment social/tecnològic que estem vivint. L’altre dia pensava en això veient que una amiga guardava al seu telèfon tres imatges de portades de llibres que volia comprar-se. Em va semblar útil. Em va semblar innecessari. Ambigu. Ser fotògrafa és la professió que he triat, per a la qual m’he format, per tant, mentre continue mantenint aquest pla, la creació d’imatges és prou fonamental per a mi. No obstant això, de nou l’ambigüitat, realment, en l’àmbit personal, no trobe fonamental fer fotografies. Pot semblar estrany venint d’una fotògrafa, perquè és fàcil associar aquesta professió amb el “hobbie” del qual, moltes vegades, naix el component irremeiablement artístic-passional que, suposadament, ha d’estar unit a ella, però la realitat és que puc passar grans períodes de temps sense realitzar imatges i gaudint de no tindre la necessitat de fer-ho.

Què creus que és important per a la fotografia, la tècnica o l’emoció? Per què se li dóna tanta importància a la llum?

L’absència total de llum en una fotografia seria una imatge negra. I això seria un misteri. Quantes preguntes pot suscitar el fet de parar-se davant d’una imatge completament negra? A mi m’agrada saber què conten les imatges, perquè gaudisc molt quan el meu cervell s’encén mirant una creació suggeridora. I això és pura emoció. Valore quan la tècnica és coherent amb allò que es vol contar, igual que l’ús de la llum. Tot això està ple de decisions que, d’alguna manera, la persona que realitza la fotografia ha de prendre, i la persona que mira la foto també pot descobrir.

Com van ser els teus inicis en la fotografia? Per què vas apropar-te a ella? Què vols transmetre?

Vaig començar a realitzar fotografies d’adolescent, quan tenia un fotolog on escrivia massa influenciada per aquella novel·la o autor de filosofia que estiguera estudiant en el moment, i no trobava en Google cap imatge que acompanyara al text com jo volia. Llavors vaig començar amb alguns autoretrats a través de la web cam, i més tard, a través d’una xicoteta càmera automàtica digital. Després va arribar algú que em feia fotografies “de rodet” en blanc i negre, i em vaig enamorar, em vaig partir el cor, i vaig buscar un curs d’iniciació. Vaig treballar com a dependenta i ajudant a una botiga-estudi de fotografia durant un parell d’anys, i després, sembla ser que ho vaig veure clar, i vaig decidir vindre’m a València per a fer el grau superior en fotografia artística a l’EASD. Allà vaig conéixer a les persones amb les quals més tard muntaria l’estudi on ara treballe, i mentrestant vaig tindre el plaer que m’explotara el cap (en el més exquisit dels sentits) assistint a un curs anual a l’antiga escola Blank Paper. Des d’aleshores, en relació a la foto, no he fet més que treballar i continuar gaudint aprenent cada dia. M’agrada que les imatges que cree complisquen el propòsit per al qual han estat fetes, i que potser aporten alguna pista més… De vegades cree imatges que, amb el temps, m’adone que són només per a mi, i això em fa sentir que he descobert un tresor. I el guarde, i el cuide.