Autodefinides #107: Laura Miñarro

Virginia Alonso ha triat Laura Miñarro, intèrpret de teatre i música tradicional.

«Vaig nàixer a València el setembre de 1978. La meua vida professional sempre ha estat lligada a la música i al teatre, no he treballat d’altra cosa. Tampoc sé el que és viure de subvencions, com molta gent diu que vivim els artistes. Tal vegada, precarietat, siga una paraula que acompanya la nostra professió; com un repte de per vida que tenim assumit. Però també i sobretot amor, passió, optimisme, reinvenció, imaginació i treball són les armes que fem servir al nostre dia a dia.

Sempre he tingut clar el que no volia i sobretot el que volia: Perseguir un somni, una manera de viure, imaginar i intentar fer un món millor. Nadar contra corrent sempre ha estat per a mi una línia preferent precursora, motivadora i evocadora de creació.

La música m’acompanya des de ben menuda. Va ser a La Societat Coral El Micalet on vaig començar els meus estudis musicals iniciant-me en el violí, el qual seria fil conductor de tot allò que vindria després. Amb els anys van creuar-se al meu camí altres instruments com, per exemple, la viola de roda. Aquest apassionant instrument em va obrir pas a una senda de caràcter iniciàtic d’investigació, oferint-me un ventall de possibilitats artístiques envoltades d’una interessant indagació musical i personal.

Estudiar teatre em va canviar la vida. Molt jove, vaig començar a l’EMTA (Escola Municipal de Teatre d’Aldaia). Quan d’important és el teatre… Tan necessari en l’educació! Un altre pas que em va fer obrir la ment, l’esperit i la imaginació, convertint-se en una constant vital i necessària.

Amb Rodamons Teatre, grup del qual forme part des de 1998, vaig tindre i tinc l’oportunitat de barrejar dues disciplines: música i teatre. Amb tot, puc desenvolupar diverses vessants interpretatives i també apropar-me a altres estils musicals com la música tradicional, el repertori medieval i d’arrel. Com a formació, al llarg d’aquests anys hem assolit un llenguatge propi, una manera de fer, de sonar, de comunicar, de crear i recrear. Hem dirigit i participat en molts projectes educatius, alguns d’ells europeus; de vegades més musicals, de vegades més teatrals, però sempre amb un segell propi i a la manera Rodamons.

Rodamons Teatre (Foto: Ramón Santamaría)

L’any 2005, participàrem en el Certamen de Música i Artistes al Metro, per cert, un any abans de l’accident amb zero responsables fins tretze anys després. Durant el certamen vam coincidir amb la cantautora Eva Gómez. Aquest encontre és un punt important, ja que vam començar a col·laborar recíprocament en molts aspectes creatius i creadors. Per exemple, al seu estudi de gravació és on Rodamons, des d’aleshores, gravem i ens autoproduïm els nostres treballs discogràfics.

Actualment acompanye Eva als directes i gravacions en la seua música, amb la possibilitat d’experimentar diverses formes d’expressió, arribant a altres públics. El treball conjunt també ens ha dut a musicar juntes projectes aliens als nostres, realitzant la composició i producció musical del disseny sonor d’espectacles teatrals com “La vaca que riu” de Cia. Patrícia Pardo o “Plàstic” de La Família Política; obres actualment en actiu de creadores amb les quals compartim una mateixa vibració emocional i artística.

Des de fa vora dues dècades soc part de l’equip docent de L’Espai de Dansa de València, impartint l’assignatura “expressió musical i rítmica”. Aquesta tasca em vincula directament amb la dansa, la qual m’aporta un altre punt enriquidor.

En el temps lliure… Curse estudis de diversos idiomes a l’EOI. També soc estudiant del Grau d’Antropologia Social i Cultural en la UNED; una altra inquietud que m’ajuda a entendre molts aspectes del món en què vivim.

Ah! I sempre que puc pose en pràctica la meditació, la qual s’ha convertit en una aliada del meu creixement personal; aportant-me pau, tranquil·litat, pragmatisme… I una forma de mirar la vida com una constant renaixent criatura d’ulls nous cada dia».

Rodamons Teatre farà 25 anys l’any vinent, i el vostre últim treball discogràfic, EmocioAnant, ha estat nominat en els Premis Carles Santos 2019 de l’Institut Valencià de Cultura. Quin balanç fas de la vostra trajectòria i en quin punt vos trobeu actualment com a companyia?

Vint-i-cinc anys! Això són molts anys! El balanç només pot ser positiu, d’altra manera no estaríem ací. Durant tot aquest temps hem investigat i aprofundit molts aspectes, tan artístics i tècnics com d’altres purament administratius. Ens hem plantejat i replantejat moltes vegades el nostre treball. Sovint els projectes naixen de manera sistemàtica i sembla que els anys ens han portat a crear una metodologia pròpia.

Al principi semblava difícil arribar a definir-nos, a autodefinir-nos: Que si un concert medieval, que si un de música folc, ara un contacontes, ara una obra de teatre… Però tot ha estat sempre emmarcat dins de projectes d’una realitat que potser ens hem anat inventant, però que a la fi ha sigut la nostra. I així hem anat assolint un llenguatge, una forma de crear, de comunicar, de contar.

EmocioAnant és també un espectacle músic-teatral per a públic familiar, que efectivament hem plasmat en un disc que va ser nominat als Premis Carles Santos 2019. Per cert, m’agradaria matisar que aquests premis són un reconeixement públic sense cap mena de suport econòmic per als artistes en qüestió. Esperem que tot açò siga el principi d’una posada en pràctica d’altres mesures més consistents, tan necessàries per al sector.

Crec que aquest espectacle-concert és una bona síntesi del nostre treball dels darrers anys, pensat per a un públic infantil i familiar. ‘EmocioAnant’ conta i canta algunes de les emocions que ens acompanyen en aquest viatge que és la vida. I entre música, elements visuals i un fet compartit, reflectim en aquest punt el nostre sentir actual com a companyia.

Una de les senyes d’identitat de Rodamons Teatre és l’interés per la recuperació i investigació de contes i músiques populars i tradicionals. Com s’encaixa aquest desig en una societat capitalista que fomenta una producció cultural estandarditzada?

La tradició oral, les històries i músiques tradicionals, han sigut la font i punt de partida de molts dels nostres espectacles i així continua sent. Encara que ens agrada crear músiques i històries, sempre tornem als nostres referents i convivim amb ells, els refem i integrem d’alguna manera aquests elements tradicionals al nostre món.

Crec que la indústria és una cosa i els grups de teatre, de música, de circ, de dansa, els narradors…, són una altra. Són realitats diferents i haurien de ser tractades de manera diferent per les institucions, programadors…

Sens dubte, el desig de conviure en el medi i la nostra manera de fer les relacions professionals més properes, és el que ens manté vius en aquesta bogeria de món.

Què implica ser dona, violinista i membre d’una companyia de música i teatre al segle XXI?

Les arts escèniques, normalment, impliquen molta dedicació. En l’àmbit personal és un constant aprenentatge, que necessita pràctica i moltes hores d’estudi. Estic en un reciclatge continu a tots els nivells.

En general, els artistes no som animals de costums, sinó bestioletes amb la capacitat d’adaptar-nos als canvis. Per si això fora poca feina, pel fet de ser dona, sembla que hages d’estar sempre demostrant que pots ser eficient i autosuficient; convertint eixa adaptació en una constant lluita. És necessari anar fent i ser visible, per poder anar mostrant la veritable rellevància dels referents femenins. Nosaltres ho tenim clar, però cal canviar la mentalitat de moltíssima gent i ha d’anar acompanyat de voluntat i mesures socials, educatives, polítiques i econòmiques per començar a habitar un món més igualitari.