Autodefinides #144: Laura Romero

Leti Argudo ha triat Laura Romero, radioartista, realitzadora i investigadora sonora.

«Són les 20.48 d’un dimarts d’estiu. Al meu carnet d’identitat continua la mateixa informació que ahir. Em diuen Laura i soc nascuda a València fa 37 anys i 6 mesos. “En 2025 et caducarà el DNI, Laura” — m’imagine la veu d’Alexa avisant-me, encara que preferiria que sonara la de Pepe Mediavilla, l’actor de doblatge de Morgan Freeman. Ah, no. Millor la veu natural de la meua iaia, i en valencià. Açò té més sentit…

En tres dies hi haurà lluna plena i acabarà el meu cicle menstrual. També en tres dies seré una altra Laura, com altra va ser la d’anit mentre dormia (i vivia) en altres realitats. Supose que escoltar m’apropa a altres realitats i que allò que fem ho fem simplement per tal de comprendre per què ho fem. Grave molts sons i situacions, després jugue amb la memòria i els espais…, i així les històries, amb les textures, comencen a fluir. Escric escoltant. Escolte i escric. Mescle. Grave perquè supose que és com viure dues vegades, però cadascuna és diferent. Grave per a jugar a la superposició. Grave per tal de viatjar en el temps. O potser, per a connectar amb l’altre.

La Laura d’aquest dimarts acaba de conèixer allò que diu el filòsof Byung-Chul Han en “La Expulsión de lo Distinto”: que al futur existirà la professió d’Oient, a qui li pagarien per escoltar i atendre allò que diu l’Altre. Perquè escoltar no és un acte passiu, ja que per a escoltar primer hem de donar la benvinguda a l’Altre, reconèixer l’Altre, donar-se a l’Altre. Per això, escoltar és l’únic que ens permet parlar. L’escolta antecedeix la parla. És la seua causa, no la seua conseqüència. “Escoltar és veïnatge. És comunitat”».

Eres radioartista, realitzadora sonora, investigadora i, a més, doctora en el camp del so. Què et va cridar l’atenció del so per a especialitzar-te en totes les seues formes i formats com a mitjà d’expressió artística? Com vas entrar en contacte amb el teu camp professional?

Des de xicoteta he escoltat la ràdio. Escoltava molta música i vaig demanar als meus pares si podia apuntar-me a classes de solfeig en hores extraescolars. Crec que, en certa manera, la música em connectava amb una espècie de màgia. També vaig trobar a casa una gravadora de casset que es va convertir en un joguet superimportant: gravava a les meues germanes a les seues rutines, em gravava inventant-me històries o gravava la ràdio jugant amb el dial. Va ser quan vaig saber que volia dedicar-me a alguna cosa relacionada amb el so, encara que no sabia molt bé el què. Als 16 anys vaig veure un cartell al poble que deia “Apunta’t al taller de ràdio”, i no ho vaig dubtar. I després, va arribar l’etapa a la universitat, on vaig tindre la sort de trobar companyes com tu (Leti Argudo, cap de so per a cinema) i mestresses com Mayca Aguilera (realitzadora de ficció i documentals a RNE). Així i tot, el camp sonor a la carrera de Comunicació Audiovisual no estava molt present, aleshores, d’una banda, em vaig formar com a actriu de veu a una escola especialitzada, i d’altra, em vaig apropar a l’investigador i artista sonor Miguel Molina, de la facultat de Belles Arts de València, per tal de descobrir “altres formes” comunicatives amb el so. Llavors vaig conèixer, a una xerrada, la radioartista alemanya Rilo Chmierloz, qui presentava el seu últim documental sonor “Radiorramonismo”. Era la primera volta que algú ficava nom a això que jo volia fer: contar des del so i amb el so, crear peces sonores documentals i artístiques. Ahí va ser quan la ràdio es va expandir per a mi, perquè vaig aprendre que a Espanya n’hi havia molt a desenvolupar… Que a uns altres països hi havia una cultura de l’escolta molt més consistent i experimental, que les ràdios apostaven per certs formats mentre que ací no… Vaig decidir viure fora un temps i des d’eixe moment no vaig poder parar.

En els últims temps, estem sent testimonis de l’auge del podcast fent-se lloc a una societat profundament visual. A què creus que es deu? Estan canviant els hàbits de consum audiovisual de la societat?

Els hàbits canvien constantment, sí, i ara el podcast està de moda! Diuen que vivim a “l’era de l’audificació” amb l’ús de notes de veu, els altaveus intel·ligents… I cada cop hi ha més gent que es llança a produir un projecte de podcast, i més oients que han descobert el potencial que té aquest mitjà per acompanyar-nos i despertar la imaginació. Estic sorpresa d’escoltar ara entre amics expressions com “cuéntamelo en audio”. És a dir, el fet d’escriure per a l’oralitat, per a la sonoritat, es comença a valorar com a especialització, o com a acte creatiu i experimental en si mateix (els poetes fonètics ho saben bé!). Però, també a l’audiovisual s’ha instal·lat un altre fenomen: el de la serialització. Açò fa que també s’identifique un podcast com una sèrie de programes o com un projecte fet en episodis, més que com a peces úniques, seguint les normes de la indústria. A les meues classes no només parlem de podcast, sinó de creacions sonores, de peces úniques i d’àudio digital en general. Intente sempre recuperar treballs de la història de la narrativa sonora que pense fonamentals com a referents. Intente també fer escoltar autories i estils diversos. Soc molt pesada amb això…, però ho faig per entrenar l’oïda. I sobre tot, per a gaudir escoltant, és clar!

En tota la teua trajectòria professional has viatjat molt, i has aconseguit molts èxits professionals. Què et queda per aconseguir? Quin és el teu somni o desig professional? Finalment, m’encantaria que ens recomanares alguna peça sonora que siga imprescindible per a tu.

Vaja! Supose que el que desitge és tornar a viatjar i continuar gravant, experimentant, aprenent… També estic tornant a tocar i a compondre música. No desitge res més que salut i poder treballar d’allò que estime, d’allò que dia a dia cultive. Ens formem, ens arrisquem, treballem fort, així que només desitge que ens deixen ser. Simplement això, que ens deixen ser. I que també es confie més en nosaltres: en les noves propostes, en les idees, en les coses que poden passar si deixem que hi passen…

M’agradaria, per exemple, crear espais públics d’escolta col·lectiva de peces sonores, tant a la ciutat com a la natura o en altres entorns. Com a objectiu personal, vull gaudir d’altres coses que vaig descobrint (perquè no sempre vaig pegada a un micròfon, clar!). En tot cas, vull caminar lent mentre hi vaig fent, perquè així cada procés em sap encara més intens.

Sobre la recomanació d’escolta, és molt difícil triar només una! Però vos deixe amb Sarah Boothroyd i una peça que compleix ara justament 10 anys, All in Time. La trie perquè sempre que l’escolte trobe matissos nous… I perquè parla del Temps, eixe misteri tan inspirador… Feliç escolta!

Enllaços d’interés:
https://sulponticello.com/secciones/seccion/vaiven/la-escucha-lenta/
https://soundcloud.com/lauraromero
http://www.laura-romero.com/

Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2021