Autodefinides #136: Lina Vila

Glòria Tello ha triat la il·lustradora i dissenyadora gràfica Lina Vila.

“Açò és un dia qualsevol. Potser estigues a ta casa, al carrer, treballant, o a l’escola. Un dia qualsevol obris un armari i agafes els cereals, o busques un iogurt en la nevera i després baixes a comprar al súper. El teu veí llig plàcidament amb els seus peus recolzats en una confortable catifa, confiat que el seu fill Benito gaudisca llegint el seu nou conte il·lustrat. Un dia qualsevol, el teu millor amic obri un restaurant i la teua cosina, que és fallera, es banya encantada en la seua banyera. Totes eixes coses poden ser emocionants i boniques en un dia qualsevol”.

«I tot això vaig descobrir-ho en 4t de Belles Arts. Vaig observar que absolutament tot el que m’envoltava a casa, al carrer, al súper, a la farmàcia, als teatres, a les llibreries, absolutament tot estava dissenyat i il·lustrat per algú. De veure’m perduda en Belles Arts (vaig arribar a pensar en muntar una merceria de productes de goma ampla) a emocionar-me amb el que anava a ser la meua professió: el disseny i la il·lustració.

M’agrada resoldre gràficament un concepte i que complisca la seua funció de comunicar d’una forma directa i efectiva; dissenyar cartells, marques, campanyes, packaging; fer que un producte resulte més atractiu que un altre; aconseguir eixe flirteig visual suficient com per a ser triat.

En el meu treball utilitze il·lustracions sempre que el projecte ho requereix. Hi ha gent que diu que soc dissenyadora que il·lustre i també diuen que soc una il·lustradora que dissenya. Si no us importa, em demane ser les dues coses, però sí que és veritat que el tractament que faig de la il·lustració està molt influenciat per la meua manera d’entendre el disseny: la simplicitat, el color, composició i la comunicació.

Sense l’humor m’hauria donat ja un col·lapse de cuixa o una cosa similar. No entenc la vida sense riures. Soc receptiva a coses que passen inadvertides als altres. També us diré que, en determinades situacions, em veig des de fora (per exemple, si vaig molt arreglada a una boda o estic en una classe de gimnàstica grupal). Des de menuda he tingut problemes de concentració i em despistava a nivells d’haver pogut crear una sèrie per a Netflix, però també és cert que quan il·lustre o dissenye la meua concentració va com la seda i això m’ho he pres sempre com un senyal.

Per cert, vaig nàixer a València en 1965, el mateix any que Charles Degaulle va ser triat president i naixia Brooke Shields.

Tenim la mateixa edat, Brooke. Demà et cride».

En l’art romànic, els escultors tallaven en pedra imatges per a narrar i educar. Com a il·lustradora de campanyes de benestar animal o de l’oficina de víctimes del delicte, creus que el dibuix és una eina de pedagogia social? Es pot col·laborar en la millora d’una societat a través de missatges visuals?

Eixa és una de les coses més importants per a mi: projectar un missatge i comunicar. I pren especial importància en els encàrrecs de disseny social on s’han de generar missatges que contribuïsquen d’una manera positiva a la societat. Són projectes en els quals no existeix el benefici econòmic com a finalitat, sinó únicament el benefici social… Traduir a una imatge el primer article dels drets humans, crear una il·lustració que parle sobre la necessitat de fer política per a la millora social, fer una campanya per a conscienciar sobre la importància i la necessitat de les cures a les colònies felines o donar un bon toc d’atenció per tots els tipus de violència que es poden exercir contra la dona. M’agrada col·laborar especialment en aquests projectes i em semblen absolutament necessaris.

Aleshores, consideres que el teu treball va més enllà del fet artístic? Quins objectius tens a llarg termini i quines empremtes t’agradaria deixar al teu voltant amb el que fas?

No em considere artista. El que em va fer sentir molt còmoda quan vaig triar aquest camí professional va ser la sensació d’ofici, la necessitat de l’encàrrec com a punt de partida, i és això justament el que ho distancia de l’art. El client ve al meu estudi amb unes necessitats i objectius concrets, i a això cal aportar-li solucions gràfiques efectives. La finalitat de l’art i la del disseny, des del meu punt de vista, no tenen res a veure. El disseny està subjecte a moltes premisses i l’art depén únicament del propi artista.

M’agrada pensar que amb el meu treball puc ajudar a crear reflexió o a millorar alguns elements que han format part de la vida de molta gent. Recorde amb afecte quan, fa ja bastants anys, el Grup Eroski em va donar l’oportunitat de dissenyar productes infantils: roba de llit i material escolar com ara motxilles o estotjos… Vaig tindre la sensació de democratitzar, en una certa forma, el disseny; portar-lo a una gran superfície on els productes infantils abans eren “Emoció: 0 – Osasuna: 4”.

1. Disseny d’imatge per a la campanya del 25 de novembre, Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona. Ajuntament de València. 2. Packaging per a tovallons. Grup Eroski. 3. Imatge per a la Mostra Infantil de Cinema Educatiu Micell. Ajuntament de Llíria. 4. Disseny per a la campanya Pla Colonial Felí. Ajuntament de València. 5. Il·lustració per a l’exposició “Creadors Valencians pels Drets Humans”. Amnistia Internacional.

Què trobes a faltar en el món de la il·lustració a València, a nivell laboral, económic i social? Em referisc a les seues necessitats o aspectes no contemplats, o que necessiten més suport. Com es podria dignificar i posar en valor el treball de les il·lustradores i els il·lustradors?

Des de l’últim canvi polític, els encàrrecs institucionals han millorat significativament, per no dir radicalment, perquè en l’etapa anterior no existien; va ser una època àrida i de molta pobresa gràfica.

Coses millorables serien, per exemple: major flexibilitat amb els pagaments a la seguretat social, tenint en compte que és un sector que viu de treballs eventuals; major control en els pagaments de totes les institucions a proveïdors, ja que en alguns casos la demora és recurrent; i finalment, considerant les crisis en bucle que venim suportant i que han provocat el tancament de molts estudis, les despeses que es poden deduir si realitzem l’activitat des de casa són absolutament ridícules i no compensa.

Si aconseguim una base més flexible i justa, permetrem que en un futur la creativitat deixe d’associar-se a eixe sector romàntic que treballa per amor a l’art i malviu. Això genera una idea precària del que és estudiar i dedicar-se a una professió creativa. En aquests moments, tinc clar que socialment continua sent un assumpte menor i poc valorat.