Autodefinides #74: Irene Llàcer

Teresa Juan ha triat Irene Llàcer, historiadora d’art contemporani, gestora cultural, comissària d’art i investigadora.

«Recorde perfectament una classe de socials, quan tenia 12 anys, en la què vaig entendre (o això pensava jo) que si volia comprendre el món que m’envoltava havia d’estudiar i saber, literalment, què havia passat: havia de conèixer el passat (com si “el passat” fos un concepte accessible!). Vaig rumiar aquella il·lusa i preciosa idea els anys d’adolescència i, em vaig debatre fins el selectiu, entre matricular-me en Història o en Història de l’Art. Com en el fons mai vaig saber decidir-me del tot, deu anys després havia fet les dues carreres, i ja havia entès que deglutir la realitat no anava a ser una qüestió tan senzilla.

La meua aproximació al món de l’art contemporani sempre ha sigut des de la perspectiva d’entendre’l com a constructe social més que no una qüestió estètica, com un fet i una reivindicació cultural i intel·lectual llegida des del present immediat. Quan parle d’art contemporani moltes vegades cite al crític i curador Martí Peran, professor meu a la Universitat de Barcelona, quan diu que allò que confereix contemporaneïtat a l’art contemporani, no és el fet de que sigui una pràctica que es fa avui, sinó que parla de l’avui. I aquest “avui” és la constant que ha vehiculat els meus interessos, tant professionals com personals.

Vaig combinar estudis de postgrau d’especialització en art contemporani, gestió cultural i museus amb diferents treballs i projectes laborals. Trobe que no sóc una figura “pura” dins del món de l’art, perquè m’he mogut en camps diversos: des de la curadoria i la coordinació d’exposicions, al disseny i gestió de projectes artístics fins a la mediació i creació de propostes de públics i educatives, a més de mantindre una vessant investigadora constant (amb la tesi a la motxilla com una acompanyant silenciosa).

La meua trajectòria professional ha pivotat al voltant dels museus, espais que m’interessen especialment com a llocs de possibilitats travessats d’enormes contradiccions. És en aquestes escletxes incòmodes, on es tensionen les relacions entre les institucions i els seus públics, on més m’interessa aprofundir. He treballat a museus i centres d’art de diferents ciutats com Es Baluard, Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, CaixaForum Barcelona, Fundació Antoni Tàpies o el Museu Picasso de Barcelona. A València he realitzat projectes per a museus com l’IVAM, Bombas Gens Centre d’Art, el MuVIM o el Museu Valencià d’Etnologia. No dubte que aquest pelegrinatge m’ha enriquit humana i professionalment, però també ha estat molt dur, perquè la crisi econòmica i el malbaratament dels cabdals públics han forçat a que la meua generació s’haja vist, en molts cops, desemparada, depauperada i exclosa de possibilitats reals durant molts anys.

Al món de l’art —i al de la cultura en general— més que no pas treballar, sembla que militem. Per això trobe que les xarxes d’afecte són tan importants, en elles som capaces de crear espais de resistència i de col·laboració. En el meu cas, aquest lloc va vindre en forma de col·lectiu: l’Equip351, va ser el meu racó de creació i desenvolupament de projectes envoltada d’amigues i col·laboradores amb interessos comuns, treballant plegades des de la transdisciplinareitat.

Després d’anys vivint fora, fa dos mesos que he tornat a València per a incorporar-me als Departaments d’Activitats i Educació de l’IVAM. Ara mateix em trobe amb ganes i molta força per encentar aquesta nova etapa que augure enriquidora i il·lusionant».

Quina és la situació de l’art contemporani? És un frau? Per què existeix un sentiment de traïció i descrèdit tan gran per part del públic?

El món de l’art contemporani és divers i inabordable, compost per agents diversos i interessos, moltes vegades, contraposats. Com molts altres camps culturals, pot ser ambigu, de manera que parlar d’ell com un unicum és complex i, sobretot, arriscat. Tot i això, és cert que hi ha una desconnexió evident amb els públics que, moltes vegades i sense falta de raó, poden entendre’l com un món elitista o, fins i tot, ridícul. És una qüestió complexa i crec que hi ha diversos factors que juguen en aquest entramat. D’un costat està la gran intel·lectualització que pateix la creació artística al llarg del segle XX, que la fa allunyar-se de les grans audiències i complica la seua lectura i relació. D’un altre costat, està la intenció de les elits culturals i econòmiques —i no ens equivoquem, això ha sigut un tret històric i recurrent— de dotar el fet creatiu, i la seua possessió, d’un aire d’exclusivitat inaccessible per a la resta de la societat. Aquesta barreja —entre d’altres factors— d’inintel·ligibilitat i elitisme crea una frontera i un rebuig cap a la creació contemporània, tota una paradoxa ja que hauria de ser la més propera i accessible; perquè és la que ens és innata, és la que pensa, sent i parla el nostre present. Trobe que no podem titllar el món de l’art com a frau (tot i que hi existeix, és clar!), ja que és un procés molt més complex. Per això crec que val la pena reenfocar la nostra mirada cap a propostes sinceres i valentes, i abandonar tot el soroll que el món de l’art és capaç de generar al nostre voltant.

Creus que el pelegrinatge sistemàtic als museus de referència ha empobrit l’experiència artística en favor d’icones hegemòniques? Podem parlar de malestar als museus? A quins espais culturals no hauríem de deixar de pelegrinar i amb quins ulls hem de fer-ho?

Des dels anys 90 podem parlar dels anomenats “museus de l’espectacle” com a espais de grans experiències i consum, més enllà de ser contenidors i magatzems d’art. Aquesta concepció d’espais d’espectacularitat no és aliena al procés globalitzador de l’economia: els museus ja no seran espais “venerables” de coneixement, sinó estructures rendibles, bé des del punt de vista econòmic o bé pel que fa a les xifres de visitants i aforaments. El turisme, la idea d’oci cultural i d’accessibilitat massiva a la cultura van de la mà d’un neocapitalisme agressiu i d’una pauperització brutal dels treballadors i, en certa manera, ajuden a la banalització dels continguts. El malestar dels museus el podem veure en les vagues del personal de sales del Louvre aquest estiu ja que, alhora que el museu arriba a xifres de visitants històriques, els equips no donen més de sí. Els extrems del sistema hi són alhora presents i en lluita, la pressió sobre el nombre de visitants dels centres d’art n’és una costant al nostre voltant. Crec que la resistència passa per posar en marxa una tàctica de guerrilla en el consum cultural: ser partícips (amb la nostra presència i usos culturals) als espais de creació contemporània que recolzen tant artistes (vius, tot un tema!) com estructures de proximitat, i crear dinàmiques “km 0”, invertir la lògica clàssica de visitar més els museus a l’estranger que no els de casa nostra.

Nomena tres artistes contemporànies que estiguem passant per alt i consideres un referent a llarg termini.

No sé si les estem passant per alt o no, però —tot i que és molt complicat citar i recomanar només tres— hi ha artistes que, actualment, estan posant sobre la taula qüestions molt interessants sobre el nostre present. Considere que Nuria Güell està desenvolupant projectes que traspassen les fórmules tradicionals del món de l’art, evidenciant buits legals que visibilitzen i incomoden les estructures administratives i governamentals, treballant problemàtiques que vehicula a partir de la seua pròpia experiència: des del seu matrimoni dissenyat i arranjat amb un ciutadà cubà per a denunciar el concepte d’amor romàntic i les polítiques de control migratori fins a contractar menors explotades pel turisme sexual com a guies de la seua exposició.

Daniela Ortiz, pel seu costat, desenvolupa una feina essencial per a denunciar i dotar de visibilitat els mecanismes que articula el racisme institucional blanc a Europa, treballant conceptes com racialització, classe, nacionalitat o gènere. Val molt la pena fer una ullada als últims treballs que està desenvolupant sobre els estereotips racistes en la criança i en l’educació formal, així com la denúncia dels usos de la legalitat contra mares migrants i nadons.

Per últim, Mª Jesús González Fernández i Patricia Gómez Villaescusa, què treballen conjuntament des de 2002, articulen a través dels seus projectes la recuperació de la memòria d’espais abandonats o que estan a punt de desaparèixer, arrancant —literalment— grans superfícies dels murs d’aquests espais i, a partir d’ells, treballen la idea de la resta, la ruïna i la memòria dels llocs, creant una obra, si més no, evocadora.