Autodefinides #159: Lola Bonet i Palop

María Salguero ha triat l’artista plàstica, música i docent Lola Bonet i Palop.

«Ara fa 38 anys i mig que vaig néixer. Ho vaig fer abans d’hora, amb set escassos mesos ja estava pel món. Sempre he sigut impulsiva.

Vaig tindre la sort de vindre acompanyada del meu germà bessó, qui, al contrari que jo, és un home tranquil i pacient. Ma mare diu que ens complementem amb els nostres caràcters antagònics i jo hi estic d’acord, potser per tot plegat sempre he mostrat interès per les contrarietats o per acostar la paradoxa.

Soc filla de Camins al Grau i guarde especial estima a aquella zona, l’olor de mar i de port. M’agrada dir que soc de l’altra banda del riu. Fins fa relativament poc, la meua vida ha transcorregut allí, i molta gent em coneix per ser la cambrera de mil i un “garitos” del Cedre, Xúquer, Hondures, Cabanyal… I, com deia l’autodefinida Lourdes Casany, a qui admire i estime, “Treballant en bars he conegut la meravellosa fauna amb la qual després he tingut la sort de compartir amistat. Els bars són uns llocs magnífics on passen coses”.

A banda de treballar en l’hostaleria, també he tocat la bateria i la guitarra en diversos projectes musicals. Ara em guanye la vida de professora de secundària i batxillerat, però si em pregunten què soc diré, sense dubtar: artista.

Vaig estudiar Belles Arts, i si tinguera set vides com els gats, estudiaria set vegades Belles Arts; mai no ha existit cap altra opció. L’art, més que la meua passió o vocació, és una necessitat en mi.

Què més podria dir? M’encanta menjar, soc una rosegadora nata; el putxero de ma mare és la meua debilitat, podria menjar-ne cada dia, fins i tot en un dia soporífer d’agost.

Sempre he sigut alegre i sociable però, fa dos anys, el món em va caure a terra per complet. La mort de mon pare, una relació accidentada amb un final de traca i “una serie de desafortunadas desdichas” em portaren a patir una depressió que m’ha canviat la vida. Ara que l’he superada puc dir que n’he après molt d’ella. He après que la vida són ratets i que s’ha de saber viure tot, allò bo i allò roín, que de tot se’n treu profit i que al final val la pena!».

Fa ja més de 10 anys, quan anava als teus concerts amb Ape, Perry & Bonette (en primera fila sempre), m’encantava veure com gradualment deixaves de tocar la bateria per a colpejar amb les teues baquetes qualsevol artefacte susceptible de ressonar que trobares al teu voltant. En la teua obra plàstica eixe afany per transgredir el llenç s’evidencia en els materials amb els quals treballes. D’on ve eixa pulsió per expandir els límits dels formats? Què aporta a la teua obra? I a tu?

Doncs, com deia en la introducció, sempre m’ha interessat acostar conceptes oposats. Per exemple, en Déu és una muntanya, a nivell formal volia treballar la taca sense taca. Vull dir, que buscava un efecte pictòric sense utilitzar pintura, des del dibuix. Va ser aleshores quan va sorgir, en el marc teòric, una investigació entorn al concepte de paisatge, perquè en aquelles taques dibuixades s’ intuïen paisatges.

Em vaig adonar que treballava des de l’abstracció, però sempre caminava cap a idees figuratives.

La no pintura, el no paisatge, l’abstracció versus figuració… Heus ací la paradoxa efervescent que sempre m’ha rondat. Aleshores, vaig començar a llegir molt sobre el concepte de paisatge i em vaig obsessionar en buscar com trencar els límits que el defineixen, com anar més enllà del llenç, l’enquadrament, les lleis de la composició… Trencar amb allò establert, al cap i a la fi.

Quant a la meua activitat musical, no és la primera vegada que em proposen paral·lelismes amb l’activitat artística, i sempre em deixa fascinada perquè, per a mi, no tenen cap relació l’una amb l’altra, les treballe de manera totalment oposada, però m’encanta que em descobriu aquesta relació.

Les interpretacions del paisatge –en tot el seu espectre– són una constant en el teu treball plàstic, des de la teua sèrie pictòrica “Déu és una muntanya” fins a “La catedral del marbre”, passant per “Litoral”. Quins “paisatges” t’inquieten ara mateix? Què estàs investigant?

Durant el setembre i l’octubre vaig estar preparant una convocatòria en què vaig proposar “una peça viva”, una obra que demanava la interacció de l’espectador i, tot i que no va ser seleccionada, m’ha deixat amb aquesta inquietud una mica latent: treballar la composició a dues bandes, a càrrec de l’artista i el públic.

De totes maneres, ara mateix crec que estic en un punt d’inflexió, no sé si suposa un canvi d’època, si la meua línia de treball evolucionarà o canviarà radicalment. Potser abandonaré la meua investigació entorn al concepte de paisatge o potser no, no ho sé. Soc molt lenta treballant en l’art, tinc parades llargues en les que m’espante pensant que m’he quedat bloquejada, però ara preferisc no pensar-hi. No sé què passarà, no sé què està per vindre, i he decidit no forçar el procés creatiu. He passat una època molt introvertida, potser això donarà els seus fruits, no ho sé.

Quan vaig acabar la carrera vaig decidir dedicar-me en cos i ànima a intentar viure de l’art, es pot dir que vaig lluitar fort perseguint aquest somni, però no ho vaig aconseguir. M’ha costat molt de temps d’acceptar, abans em suposava molta frustració i sensació de fracàs. Ho havia apostat tot al roig i l’èxit no arribava mai. Ara he trobat certa pau interior, veig que em guanye la vida, que tinc un sou que em permet viure tranquil·la i l’activitat artística se’m presenta des d’una altra perspectiva. Clar que sempre perseguiré el reconeixement, seguiré buscant poder exposar i anar fent un bon currículum, però ara ho visc de manera diferent, ara m’he permés altres objectius en la vida i intente equilibrar-los. Tinc clar que la producció artística m’és, com deia, una necessitat, i a ningú no li agrada emmagatzemar la seua obra i deixar-la en l’anonimat de l’estudi, però m’he calmat i he decidit fer-ho tranquil·lament.

Què t’ha suposat exposar al MuVIM amb “La catedral del marbre”? Hi ha hagut un abans i un després? Alguna reivindicació al respecte?

Hi ha hagut un abans i un després, però a nivell personal. Aquesta exposició tanca una època molt important en la meua vida. Vaig dedicar anys a aquest projecte i vaig trobar molts obstacles pel camí; és una feina de la que em sent molt orgullosa, crec que el resultat és una obra de qualitat, tant a nivell matèric com teòric. A banda, està íntegra i íntimament dedicada a mon pare. És una exposició que, tot i no tindre inicialment aquesta intenció, suposa un “fins sempre, Pare”. És l’últim adeu a la persona que més m’ha admirat i ensenyat.

En el camp professional no han canviat les coses, vull dir que no ha suposat fitxar per cap galeria ni aconseguir més premis, però sí ha suposat madurar i créixer com a artista.

L’èxit és una meta molt complicada. Jo no crec en la filosofia del somni americà, no em crec allò de si ho desitges i t’esforces ho aconseguiràs; de vegades no tot depén d’una mateixa, ni tampoc dels altres. És una mescla de tot i, pot ser, també s’ha de tindre sort, no ho sé. El més important és seguir treballant i gaudir-ho, i sobretot esforçar-s’hi per fer-ho bé.

Articles relacionats >> Entrevista a Nomembers