Autodefinides #139: Lourdes Casany

Esther Vinuesa ha triat la compositora i intèrpret Lourdes Casany.

«Vaig nàixer un novembre del 81 a València. De pares professors, després d’una infància a Benimaclet, ens portaren a ma germana i a mi al Barri de Sant Josep.

En aquell pis del carrer Benicarló, vivia també ma tia, que ens portava del forn a escola i d’escola a Vivers i amb qui passàvem la major part del temps. Recorde que era prou divertida. De vegades donava colps al sostre amb el pal de fregar i cridava als estudiants que vivien a dalt, quan considerava que havien superat els decibels permesos per a entorpir els nostres dolços somnis. Jo, la veritat, no recorde haver-los escoltat mai.

Als 3 anys, em vaig quedar accidentalment tancada, sola a casa, amb les claus dins. Ma tia va haver de pujar a demanar ajuda a aquells joves veïns. Un d’ells es va despenjar per la canonada del desllunat per a entrar a casa i acabar d’eixa manera magistral amb aquell drama quotidià i amb allò del pal de fregar.

Lourdes Casany

Ma tia sap ballar com Woopi Goldberg en “Sister Act” i té una tècnica ninja per a embotir-te en una bufanda i deixar un orifici invisible pel qual es filtra la quantitat exacta d’oxigen que necessiten els teus pulmons. A l’hivern, ma germana i jo mai vam tindre fred, teníem por.

Pensar en ella és pensar en la festa i, a més a més, així evite la difícil tasca d’autodefinir-me. Què més puc demanar a la vida? M’encisa l’expressió “la vida és pa’ tu”, i sovint pense que un dia sense riure és un dia perdut.

Als 18 em vaig anar de casa. Estudiava Història de l’art i treballava en pubs (no confondre amb el coixí eixe que s’adapta a la teua figura). Treballant en bars he conegut la meravellosa fauna amb la qual després he tingut la sort de compartir amistat i projectes musicals. Els bars són uns llocs magnífics on passen coses.

Pensar en bars és recordar el Tulsa, els meus amics i la música en directe. Gràcies als bars i gràcies a la gent que fa coses meravelloses».

Després de formar part de tantíssims projectes, com afrontes esta nova etapa en què inicies el teu propi? Va gestar-se de manera casual o va sorgir de la necessitat de donar-li veu al teu univers musical?

Jo he fet sempre les meues cosetes, les meues cançons, en unes èpoques més que en unes altres i, sovint, de manera intermitent, perquè quan m’adonava, ja estava ficada en un altre projecte. He tingut la sort de participar i submergir-me en nombrosos projectes musicals i he aprés moltíssim en tots i cadascun d’ells, tant a nivell musical, com personal. He coincidit en moltes bandes amb molt bons amics i amb desconeguts que han acabat sent-ho. Al final, el més important per a mi, ja siga al treball o a la música, és el gaudi, l’amistat i el bon ambient. D’una altra manera, per molt bo que siga, acabarà no compensant-me.

Supose que, d’alguna manera, sent ara la necessitat d’apropiar-me d’eixe temps per a indagar i desxifrar algunes coses que caben ací dins i em toca a mi donar-los alguna forma determinada.

Portada de Bolsa gigante, cemento mar / Disseny: Laura PB

Per què triares els noms de “Triste y Gorda” i “Papada” per als teus projectes?

Possiblement tots dos sorgiren des del destarifo, alhora que són imatges potents d’un estat d’ànim o de la visibilització d’allò normativament lleig. És com una picada d’ullet cap a mi, un “ei, no estàs sola, senteix-te orgullosa, GORDA, permet-te estar trista, riguem-nos del patetisme, comprem unes empanadilles (ai, beneïdes empanadilles, quant us trobe a faltar a Berlín), o hiberna, fes el que necessites a cada moment per a cuidar-te i ser feliç. Que estiga així hui, no significa que vaja a estar així sempre, així que, amunt eixes papades, cony! Sororitat. Triste y gorda som totes”. Val, tot açò m’ha quedat molt panfletari, però és la meua secció It’s my party and I cry if I want to.

De moment, continues a Berlín. Tens pensat tornar als escenaris valencians a presentar els nous temes?

Vaig arribar a Berlín i va esclatar la pandèmia. Açò s’assembla poc a Berlín, però així i tot, m’agrada. Es mereix que li atorgue la meua paciència que, per cert, té la forma d’un amfibi encara per desenvolupar. Sent que encara em queden moltes coses per fer ací. En principi, vull continuar component, gravant i reunint material, per a (per què no) fer el salt i atrevir-me a tocar-los en directe. A València me la vaig portar ací amb mi i, per descomptat, m’encantaria presentar-les allí. Tornaré prompte, de totes maneres, a uns altres menesters, i si és sense haver de fer una gimcana amb doble mortal cap arrere amb tirabuixó, doncs, xica, millor!


Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2021