María Tena Torres ha triat l’artista plàstica Lucía Moya.
«Vaig nàixer a Castelló fa 35 anys. De xicoteta passava molt de temps dins del meu cap, i m’agradava contar històries mitjançant el dibuix; sempre ha sigut la millor forma d’expressar allò que veia i sentia, ja que mai se m’ha donat bé l’escriptura (amb 30 anys vaig saber que tenia un tipus de dislèxia).
Desenvolupar-me en l’art sempre va ser vocacional. Vaig estudiar Belles Arts a València, especialitzant-me en gravat amb el Màster d’Obra Gràfica Contemporània de Betanzos (Galícia). El gravat és el llenguatge que necessite i la tècnica amb la qual em sent més representada. Cada línia, cada textura i cada detall són importants en el gravat. A més, el procés en si mateix és fascinant. Des de l’elecció de la matriu fins a l’impressió final, cada etapa requereix una cuidadosa planificació i execució. La barreja de creativitat i tècnica em permet explorar temes profunds i expressar emocions d’una manera que va més enllà de les paraules. La paciència i la dedicació requerides són, per a mi, una metàfora de la vida mateixa. Cada pas, cada errada i cada èxit són part integral del procés creatiu. La recerca constant de la perfecció, combinada amb l’acceptació de la imperfecció, és una lliçó valuosa que he après a través de la seua pràctica.
En la meua obra, busque transmetre no només una visió personal del que pot haver-hi dins d’una ment, sinó també convidar els espectadors a explorar la seua pròpia interpretació. El gravat es converteix així en un mitjà de diàleg, on l’obra i l’espectador participen en una conversa visual.
La meua trajectòria en les arts i la meua especialització en gravat no només han definit la meua identitat com a artista, sinó que també han modelat la meua perspectiva sobre l’art i la seua capacitat per a comunicar, provocar reflexions i connectar d’una manera única i profunda».
Com dius, en les teues obres acostumes a utilitzar el gravat. Quines tècniques empres?
El gravat és un mitjà ampli que abasta diverses tècniques, i cadascuna aporta el seu propi caràcter i textura a l’obra final. La xilografia és la que més solc emprar des de fa un temps. En aquest mètode, es talla la imatge en una planxa de fusta deixant una textura molt interessant, així com pel procés físic i manual de tallar la matriu i del procés d’estampació.
L’aiguafort implica l’ús d’una planxa de metall, generalment de coure o de zinc, en la qual es grava la imatge amb àcid. L’àcid mossega la superfície del metall, creant regalims que retenen la tinta. Això produeix línies i tons rics en estampar la planxa en paper. L’elecció de l’aiguafort pot deure’s al meu interès en línies expressives i detalls fins.
L’aiguatinta és similar a l’aiguafort, però en aquest cas s’aconsegueixen tons més suaus i graduats mitjançant l’ús de pols de resina que s’adhereix a la planxa. La resina actua com una barrera que protegeix certes àrees de la planxa de l’àcid. Aquesta tècnica és perfecta per a representar atmosferes i ombres delicades.
El motiu darrere de l’elecció d’una tècnica específica pot variar segons l’atmosfera que desitge aconseguir i la interacció entre el procés creatiu i la sensació que vull transmetre. Triar el gravat és una decisió cuidadosa que afecta profundament el resultat final i contribueix a la narrativa visual de l’obra.
En quin projecte estàs treballant últimament?
De forma conceptual, el meu treball en general gira entorn de la recerca de composicions abstractes que es generen a partir de l’inconscient. L’exploració de com representar el món interior a través de l’abstracció i el gravat és molt fascinant. L’abstracció, en alliberar-se de les restriccions de la representació literal, permet expressar estats emocionals, pensaments i experiències subjectives d’una manera única. La tècnica del gravat afegeix una dimensió tàctil i tangible a aquestes expressions abstractes. L’abstracció sovint es presta a plasmar-se a través de gestos i línies expressives. En el gravat, la elecció de línies i com s’interrelacionen en la matriu, experimentar amb textures i capes pot transmetre l’energia i la dinàmica dels pensaments i emocions interns, i m’ajuda a representar la complexitat del món interior. La capacitat de fer visible allò invisible és una recerca poètica i poderosa, i el gravat, amb el seu procés meticulós, pot ser un mitjà meravellós per a aconseguir-ho.
Pel que fa a la teua obra artística, quines decisions t’han portat a estar on estàs hui?
Supose que no deixar mai de formar-me, d’aprendre i de cometre errors. Intentar trobar suport econòmic fora de l’àmbit artístic per poder combinar-lo amb la vida, ja que l’art és un refugi i un espai sagrat d’exploració i expressió personal. Conservar un entorn on puga permetre’m ser lliure per a seguir experimentant i jugant, mantenir aquesta connexió i aquesta essència és una font inesgotable d’inspiració que fa que la vida tinga una mica més de sentit.
Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2023