Autodefinides #141: Lydia Borja

María Carbonell ha triat Lydia Borja, professional tot-terreny del sector musical i cofundadora de Movingtickets.

«Soc valenciana de naixement, però mig andalusa i mig aragonesa de cor. Des que tinc ús de raó, he escoltat música i l’he tinguda ben a prop. Vaig créixer en una casa meravellosa, on van ensenyar-me a estimar la cultura: llibres, pintura, música, còmics… Amb deu anys, esperava ansiosa els vinils que portava la meua germana de Londres, en aquells estius en què anava a “aprendre” anglès, i de la vida. Als dotze, vaig anar amb ella de la maneta al meu primer concert: Rock&Ríos, a la Plaça de Bous de València. Des de llavors, no puc viure sense la música en directe.

Economista de carrera, vaig tardar uns quants anys a treballar en allò que realment m’agradava. I atés que no tinc cap habilitat per a l’exercici de la música —sí per a gaudir d’ella—, em vaig passar al costat fosc dels concerts. I dic “fosc”, perquè molt poca gent sap (sense estar al cas) el treball i la manca de reconeixement que hi ha darrere de cada concert, ja siga gran o menut.

En 2006 vaig entrar a formar part de l’equip de Caimán Producciones, en una època en què els diners públics regava les festes patronals i no escassejava el treball. Agència de management, productora i promotora: el meu primer contacte professional amb la indústria i una etapa important en la meua vida, per tot el que vaig aprendre i, sobretot, per les persones que vaig conéixer.

Durant uns anys, també vaig tindre el privilegi de treballar en La Pavana, companyia gestionada per José Alberto Fuentes, qui va ensenyar-me moltíssim sobre teatre i a qui adoraré sempre.

En 2011 va nàixer movingtickets.com, projecte parit, dirigit i gestionat amb la meua sòcia de vida i germana, Natalia Borja. Aquell mateix any va implantar-se la primera formació de caràcter universitari per als currants de la música, el Postgrau en Gestió Empresarial de la Música d’ADEIT, i vaig embarcar-me en ell amb tot l’entusiasme del món.

Des de 2014, fins ara, treballe en l’agència Produceme. Però va arribar la pandèmia, i va sumir al sector en la més absoluta tristesa per l’abandonament de les institucions. Sembla que ser quasi el 4% del PIB del país, i ocupar més de 900.000 persones, no és suficient».

Com naix la idea de formar Movingtickets? En aquell moment, entenc que no hi havia tantes tiqueteres com ara, i poques empreses properes als esdeveniments menys multitudinaris i locals. I tornant al present, com heu contribuït des de Movingtickets a la reactivació del sector musical després de les restriccions sanitàries més dures?

La idea sorgeix en 2010, al costat d’un tercer soci a qui la vida va dur per altres rumbs posteriorment. Els inicis van ser una lluita constant, perquè Ticketea havia irromput amb força i, encara que s’obrien opcions per a les tiqueteres més menudes, la competència ja era feroç. La nostra filosofia sempre ha sigut un poc diferent a la resta: anar a poc a poc, pas a pas, però intentant fer-ho tan bé com siga possible. Mai hem volgut convertir-nos en una empresa molt gran, perquè aleshores no podríem donar als clients tot l’afecte que els donem ara. El nostre lema ja ho deixa clar: “Ticketing fácil, gestionado con cariño”.

Les sales de concerts sempre han sigut els nostres principals clients i, alhora, aliats. Amb els tancaments per pandèmia, algunes apostaren per l’streaming, i quan han pogut obrir, les cancel·lacions i/o canvis de data han sigut habituals.

Nosaltres hem intentat donar suport —tant a sales com a públic— retornant íntegrament la despesa de gestió en els casos de cancel·lació i en les devolucions, per raons sanitàries, sense repercutir-lo en els organitzadors. Així mateix, hem estat implicades en les campanyes que s’han dut a terme per a ajudar a aquelles sales que no han tingut ingressos en molt de temps. Hem intentat, una vegada més, donar-los eixa estima que ens caracteritza; ens agrada sentir que d’alguna manera som part d’eixos xicotets equips que cada cap de setmana es deixen la pell programant la música que ens agrada gaudir en directe.

Com va ser la teua experiència amb el Postgrau de Gestió Empresarial de la Música? Creus que és necessari formar-se acadèmicament per a treballar en el sector? Quina ha sigut la teua millor escola al marge de la formació reglada?

He de confessar que el postgrau va ser una experiència única. A més d’acadèmicament, a nivell personal, també. Ens ajuntàrem un grup de persones que connectàrem des del primer moment, i algunes d’elles s’han fet imprescindibles en la meua vida. Alguns ja veníem de treballar en el sector i teníem experiència.

Per descomptat que cal una formació d’aquest tipus, sobretot perquè el sector es professionalitze i tinga visibilitat. I això cada dia és més important.

Però la millor escola és sempre —almenys per a mi— el treball. Així em va passar també amb la carrera d’Econòmiques i Empresarials: quan comences a treballar és quan realment aprens.

Tenint en compte que la música encara és un àmbit molt masculí, has sentit alguna vegada la necessitat de reivindicar-te com a dona al llarg de la teua carrera professional?

Podríem parlar tant sobre això…

Per la meua formació acadèmica, sempre he desenvolupat més tasques d’oficina i relacionades amb el camp de l’economia. Tot allò que té a veure amb números, com la venda d’entrades, la part financera, la producció executiva… Per tant, no he tocat els treballs tradicionalment “masculins” del sector, com la producció tècnica, llums i so, rigging, càrrega i descàrrega, stage management, roading, tour management, etc. Però cal reivindicar, sempre, que les dones som igual de vàlides que els homes per a qualsevol treball. Al remat, totes i tots som persones, éssers humans. Qui no ho veja està molt cec.

A més de la qüestió de la paritat, es tracta d’un treball com qualsevol altre i ha de tindre el seu propi conveni, una regulació específica donades les seues característiques diferencials (estacionalitat, poques jornades de treball però de llarga durada, etcètera). Desgraciadament, la pandèmia ens ha fet veure que estem abandonats. Per no tindre, no tenim ni un ministeri que ens done suport. Per a gaudir d’un bon espectacle amb els seus artistes favorits, els polítics sempre són els primers —per descomptat, exigint ser convidats—, però se’ls oblida la maquinària que hi ha darrere perquè qualsevol xou es duga a terme.