Autodefinides #185: María Alcázar

Dama Sempere ha triat l’artista multidisciplinària María Alcázar.

«Vaig nàixer a Elx, tinc 24 anys, i actualment visc entre València i Barcelona. Vaig començar a estudiar Belles Arts en 2016, a la Universitat Politècnica de València, i vaig acabar en 2020, en plena ona de la COVID-19. Em vaig especialitzar en escultura i en gestió cultural. Em considere una artista interdisciplinària, ja que he estat oscil·lant entre l’escultura, la direcció creativa, el tatuatge i la divulgació artística des de fa uns cinc anys.

En el camp de l’escultura he treballat materials molt diferents, com el metall, la cera, la fusta, el paper i el làtex, amb referents com ara Eva Hesse, el moviment Fluxus, l’art d’acció dels anys setanta, l’art Povera i el land art. Vaig tindre una primera etapa en què feia una espècie de minimalisme amb formes molt geomètriques i modulars amb materials durs, polits i resistents, i una altra més postminimalista i visceral amb influències de moda, amb materials més blans, veladures i transparències, i referenciant-me molt en el cos. En aquesta última, vaig descobrir la performance, la qual va donar al meu procés creatiu molt més bagatge conceptual. En 2018, al costat d’unes companyes, creàrem el Colectivo Cúpula, caracteritzat per performar en l’espai públic amb accions de caràcter revisionista i combatiu. En aquest col·lectiu tractàvem el nu, el puritanisme social, la reivindicació d’un espai artístic menys hermètic i la necessitat de generar xarxes crítiques entre artistes. Ens basàrem sobretot en artistes i referents dins del món de la performance, com per exemple Tucumán Arde, Pepe Espaliu, Yves Klein o Duchamp, tant per a criticar-los com per a recordar-los.

Els dos últims anys de la meua producció han sigut difícils, com per a tota la població mundial. Acabar la carrera tancada i sense tallers on produir va ser molt determinant per a aquest caràcter interdisciplinari que em defineix en l’actualitat, ja que en aquest moment sorgeix més que mai la necessitat d’adaptar-se a diferents mitjans i suports. De fet, atrotinada perduda en ple confinament vaig començar a tatuar i a dissenyar. Llavors no m’imaginava que d’eixa broma taleguera anava a traure el que hui és una de les meues fonts d’ingressos i d’inspiració principal. Entre altres de les coses absolutament inesperades d’enguany, vaig escriure al costat de Dama Sempere i Manel Bafaluy (dos artistes increïbles, per cert) un fanzine sobre el riu de València i les seues ficcions, que presentàrem en el CCCC. També vaig dissenyar unes pròtesis metàl·liques i joieria per a Nathy Peluso, que es va posar en el videoclip de “Vivir así es morir de amor” al desembre de l’any passat, amb l’ajuda del meu amic Miguel Mira, un altre artista imprescindible en la meua vida.

Nathy Peluso amb dissenys de María Alcázar

Per a concloure, em situe en l’actualitat enmig de dues ciutats fantàstiques com són Barcelona i València, amb perspectiva de quedar-me en la primera. La direcció que estic buscant, i cap a on vull enfocar-me, és tatuant i produint. Vull continuar desenvolupant l’estil que tinc actualment, una mena de tribal dosmiler barrejat amb influències de la joieria i l’arquitectura de l’Art déco. Aquesta estranya mescla es materialitza amb unes formes punxants, agressives però alhora elegants, que s’adapten a diferents formes del cos».

Has treballat en nombroses disciplines, com i per què has arribat al món del tatuatge? Com passes del metall a la pell? Quina relació té amb la resta de la teua obra?

Crec que cada mitjà plàstic et guia cap a noves investigacions, i aquestes a altres disciplines. Vaig arribar al món del tatuatge mentre feia escultura i performance. En aquell moment estava interessada en la forma que té el recorregut i creixement que es repeteix constantment en la naturalesa, com les arrels, les clivelles, les venes, etc… En aquesta rara obsessió buscava diferents maneres de ressaltar eixa evidència, i vaig acabar marcant eixes forces en el cos. Vaig pensar en diferents maneres de fer-ho, per exemple fonent metall i emplenant solcs, a través de la fotografia, acumulant aquestes formes, però no em convencia la idea, així que vaig pensar en la millor manera de marcar aquestes “ferides” resultants del temps: amb el tatuatge. Combinava la força i perdurabilitat que estava buscant. Des d’aquell moment li vaig veure un potencial artístic increïble, i he de dir que és el mitjà més difícil de manejar tècnicament que he treballat mai, fins i tot més que la fosa i la soldadura.

La relació que té amb la resta de la meua obra, crec que és el concepte d’utilitzar materials i mitjans plàstics molt “durs” per a representar la levitat. Eixe joc entre la violència i la delicadesa s’ha repetit en tota la meua trajectòria artística. També m’han interessat el cos i la pell en altres projectes escultòrics anteriors a tatuar. Recorde que vaig fer diversos vestits de làtex i tela que imitaven la pell amb costures obertes i incisions. També té relació amb la joieria. De fet, m’encantaria poder fusionar-la amb el tatuatge, perquè crec que comparteixen moltes característiques; al cap i a la fi, l’estil de tatuatge que faig sempre busca aquest concepte pròxim a la joieria, peces prou lleugeres, ornamentals, amb molts buits i formes orgàniques que s’adapten al cos.

Et genera conflicte treballar materials i vies d’expressió tan diferents? Et trobes còmoda dins d’eixa pluralitat? Tens una metodologia comuna, o varies segons la disciplina?

Sí, la veritat que hi ha una mica de conflicte. M’obsessiona mesclar llenguatges plàstics diferents. Em fa molta por caure en l’eixida fàcil de repetir les mateixes formes en qualsevol mitjà, com si fora marxandatge de museu. Crec que no és el mateix treballar un mur que una pedra, encara que essencialment semblen iguals. Cada material té característiques formals i simbòliques diferents que poden canviar totalment la lectura de l’obra. Per aquesta raó, intente trobar un mitjà per a cada concepte, encara que estic buscant eixa satisfacció en aconseguir una bona mescla de llenguatges. Busque eixa sensació com quan escoltes un àlbum que fusiona perfectament estils musicals; al meu entendre, demostra que han desconstruit i investigat prou com per a fer una cosa totalment experimental després.

Quant a la metodologia, crec que és importantíssim conéixer quina és la que et funciona. A mi m’ha ajudat molt entendre-la per a començar qualsevol projecte i per a eixir dels constants embossos creatius. Per exemple, utilitze molt la repetició tant de materials com de mòduls per a arrancar, i els deforme, modifique, duplique, etc… O si, per exemple, no sé com començar amb un projecte nou, n’agafe un anterior i el destrosse fins que isca una altra cosa. D’aquesta manera, també m’assegure de no plagiar a ningú més que a mi mateixa.

Comente aquest tema del plagi perquè ara, més que mai, estem en contacte amb moltíssimes imatges, per la qual cosa a vegades resulta inevitable copiar. Cap idea ve del no-res, per això és important saber quines són les teues referències i estudiar les teues pròpies formes. Fins i tot sabent-ho, crec que és difícil distingir si és idea pròpia o ha sigut idea d’algú més.

D’altra banda, he vist un gran canvi en la meua metodologia en utilitzar la tauleta; em permet investigar d’una altra forma. Crec que és una eina increïble si eres una persona desordenada. Veure el recorregut i els canvis d’un projecte de manera seqüencial em sembla un avanç brutal. Les noves tecnologies t’ho donen tot mastegat, i això m’encanta. Et deixen sense excuses per a no posar-te a fer alguna cosa.

A més de la teua obra com a artista, vas treballar com a ajudant de comissariat en la Nue Galerie, galeria de fotografia amb base en València i París. Com va influir eixa experiència en el teu procés creatiu?

Va tindre un impacte prou fort per diferents motius. Primer, perquè va ser el meu primer treball en el sector i, a més, d’una forma súper divertida i amable. Poques hores, horaris brutals, viatges per treball. Ben mirat, era un somni.

D’altra banda, vaig aprendre una lliçó molt útil per a la vida de l’artista: moltes vegades, les obres que més es venen no són les que millor fetes estan, ni tenen un valor superior a les d’un altre artista que no venga res. Entendre això sembla molt senzill, però no ho és. Com a galerista pot ser confortable, perquè no necessites molt per a sobreviure, però com a artista és un colp dur. Significa que, encara que t’afanyes, potser mai vengues res, i d’altres ho aconseguiran abans que tu per moltes raons alienes al mèrit propi. Hi ha circumstàncies per davant del talent o del treball, com tindre un estil més comercial, ser un home blanc, o vindre d’una classe social determinada.

Sens dubte, estar en les dues cares —és a dir, venent i produint— m’ha donat unes eines molt valuoses. De fet, actualment continue combinant ambdues. Produïsc i tatue, mentre treballe en un museu. Encara que, a vegades, he de deixar alguna cosa a un costat, perquè tinc l’horrible mania de menjar tots els dies i de pagar el lloguer.