Autodefinides #70: Mª Ángeles Fayos

María José Mora ha triat Mª Ángeles Fayos, productora i gestora cultural des d’Olympia Metropolitana i presidenta d’AVETID.

«Vaig nàixer a València fa ja un fum d’anys, un 31 de gener, dia de Sant Joan Bosco, patró de la cinematografia, una cosa molt important per al meu pare, que era exhibidor i distribuïdor de pel·lícules.

Els millors records de la meua infància transcorren dins d’un cinema amb sessió doble de pel·lícules de l’Oest, la majoria d’elles rodades a Almeria, però també títols com “Cuando ruge la marabunta”, amb Eleanor Parker i Charlton Heston, i sempre menjant pipes. Recorde els cartells de les pel·lícules, pintats a mà de les façanes. A casa, mon pare sempre parlava de cinema i ma mare, de llibres, així que des de menuda vaig començar a descobrir i a interessar-me per l’art, per les crítiques, per si un cinema o una pel·lícula omplien o no, i també per una altra cosa que sempre m’ha atret: embarcar-me a buscar solucions als conflictes.

Any rere any, sempre em presentava a delegada de curs i ho gaudia molt. Crec que això, unit a tot el que ens ha ensenyat mon pare, tant als meus germans com a mi —sobretot, l’esforç en el treball i el no veure res impossible— ens ha marcat moltíssim. No existeixen els problemes, sinó els reptes, i sempre es pot aprendre. Jo vaig estudiar Geografia i Història, i la meua vocació era dedicar-me a l’ensenyament, però, no obstant això, vaig aterrar al Teatre Olympia ara fa més de 25 anys, i és curiós, perquè em sembla que vaig començar ahir, i ha passat tot tan ràpid i he aprés tantes coses… Sobretot, a treballar en equip i a descobrir el teatre.

Sempre he portat temes de protocol i comunicació, però el més meravellós d’aquest món —i ho dic moltes vegades— és treballar per a persones, amb persones. Cap dia és igual a l’altre, i en aquesta cadena tots els elements humans són fonamentals, des de la taquilla al tècnic d’il·luminació. Les arts escèniques haurien de divulgar-se més i ser més conegudes pels ciutadans, perquè hi ha tot un món darrere d’un muntatge escènic.

No solament he descobert l’art en majúscules a l’escenari, sinó també a persones que han sigut molt importants i per les quals vaig entrar a AVETID, després a FAETEDA i a l’Acadèmia d’Arts Escèniques. Entorn d’una paella cuinada pel màster xef Toni Benavent, se’m va plantejar i vaig accedir a la presidència, i després de quasi 10 anys crec que ja s’acosta el moment de donar-li pas a gent més jove que espente amb molta força per a continuar lluitant per la recuperació total del sector professional de les arts escèniques i un vertader pla cultural estratègic, sostenible i visible».

Si pogueres reviure tres moments al Teatre Olympia, quins serien?

Tinc moltes anècdotes, però et contaré les tres primeres que em vénen al cap: l’abraçada de Concha Velasco a mon pare al camerino, l’última vegada que va actuar a l’Olympia, on s’ho van dir tot sense dir-se res; l’enregistrament del vídeo “Por el teatro”, amb José María Pou, i la festa dels 100 anys de l’Olympia.

Quines polítiques culturals reivindiques per a les arts escèniques a la Comunitat Valenciana i a la ciutat de València?

Una política cultural a llarg termini que fomente la professionalització del sector i la visibilització dels nostres creadors, reforçant els circuits i espais d’exhibició amb un fort increment pressupostari, amb una ordre d’ajudes adequades a les nostres diferents necessitats, amb ajudes pluriennals que possibiliten una estratègia empresarial de futur i una aposta clara per la pluralitat de les arts escèniques professionals de les tres províncies.

En l’àmbit local, una ciutat de València que valore al sector professional de les arts escèniques, companyies, sales, associacions. És important crear sinergies entre espais privats i públics, entre museus, sales d’exposicions, etc. Un pla de mobilitat fàcil i visible d’accés a la cultura pensant en la ciutadania i facilitant que els que ens dediquem a ella puguem acostar-nos a l’excel·lència.

Com a presidenta d’AVETID, quin paper real creus que juguen les associacions d’arts escèniques com a grups de pressió al panorama actual? Estan recolzades aquestes associacions pel gruix de la professió? Les propostes que realitzen són incorporades habitualment per les administracions públiques?

Crec que les associacions són fonamentals per a facilitar el treball i la vida als seus socis, i també són una gran ajuda per a l’Administració, perquè fem un treball de camp important també per a ells. Respecte a la pressió que fem, és prou menor a la què hauríem de fer, perquè no solament cal aconseguir una indústria creativa excel·lent a nivell artístic, sinó sostenible econòmicament, i en aquest terreny queda molt per fer. Hi ha diverses associacions empresarials i professionals obertes a tothom, entre les quals cadascú tria aquella on es troba més còmode, i és necessari conéixer-nos, empatitzar i trobar els punts en comú, que són, per a sorpresa dels nostres polítics, molts més dels que s’imaginen, encara que cada associació tinga el seu full de ruta particular. M’agrada la frase de “sol s’arriba més ràpid, però junts arribarem més lluny”, i això és el que vull per a l’escena valenciana.

Les administracions incorporen algunes de les nostres propostes, però tarden massa temps, i sempre hi ha excuses jurídiques o pressupostàries. En aquest punt m’encantaria equivocar-me.