Autodefinides #40: María Bastarós

Sara Mansanet ha triat María Bastarós, historiadora de l’art, activista feminista, poeta, escriptora, gestora cultural, editora de la plataforma cultural ‘¿Quién coño es?’ i autora del llibre ‘Historia de España contada a las niñas’.

«Sóc María Bastarós, nascuda a Saragossa en 1987, i mai sé què contestar quan em toca descriure el que faig. En realitat, sóc historiadora de l’art, però treballe en gestió cultural —fent comissariats com ‘Muerte a los Grandes Relatos’ o ‘Apropiación Disidencia y Sabotaje’—, com a promotora d’esdeveniments —de performances i arts escèniques o en cicles com ‘Inesperadxs’—, com a investigadora per a museus com el Thyssen, com a conferenciant, com a escriptora… Açò vol dir que sóc autònoma, a voltes amb molt de treball, atabalada però feliç i autosuficient, i a voltes a la vora de l’abisme i augurant-me un avenir molt negre.

Estic especialitzada en art i gènere, encara que procure no estancar-me. Acabe de publicar ‘Herstory’ (Ed. Lumen), un llibre d’investigació escrit a mitges amb Nacho Segarra i il·lustrat per Cristina Daura, i la meua primera novel·la de ficció, ‘Historia de España Contada a las Niñas’ (Ed. Fulgencio Pimentel); i ara mateix, a més de preparar un nou comissariat, estic estudiant un curs de Noves Tendències en Art Contemporani. El meu somni, contra tot pronòstic, és regentar un càmping de cases prefabricades a la serra».

Com a historiadora de l’art, des de la teua publicació ‘QuiénCoñoEs’ i el treball de reivindicació de les dones autores, has vist millorar la informació existent sobre les dones artistes i el seu estudi?

Per descomptat, pense que a nivell de mitjans de comunicació, institucions i agents del món de l’art existeix un major compromís amb la inclusió de les dones com a subjecte artístic en exposicions, reportatges, publicacions, etc. En molts casos, no obstant açò, aquest compromís cristal·litza en un enfocament frívol i en iniciatives desproveïdes de criteri o línia discursiva més enllà de l’afegitó “de dones”. Cal continuar treballant per a millorar l’accés i desenvolupament de les dones dins del context de la creació i la gestió artística, i també vigilar el fonament i la qualitat de les iniciatives que es sumen a aquest objectiu. No pot ser que acabem parlant de la “música feta per dones” com si es tractara d’un gènere, o transformant les entrevistes a creadores de qualsevol disciplina en qüestionaris sobre la situació de les dones del seu gremi. Cal analitzar la situació de les artistes des de la col·lectivitat —des d’una perspectiva política, social i econòmica, sense homogeneïtzar-les a nivell artístic i sense vincular les seues produccions sense justificació. La visibilització és un procés complex en el qual cal revisar constantment els possibles danys col·laterals, i mai perdre de vista el caràcter individual de les creadores i la seua obra. Totes les persones immerses en aquest procés anem aprenent açò a trompades, sobre la marxa, i hem d’anar amb compte per a no establir inèrcies negatives.

Ets feminista i activista, sense pudor a l’hora de reivindicar. Veus proper l’horitzó de la igualtat real? Quins són, des del teu punt de vista, els murs que encara queden per derrocar?

La igualtat en un sentit capitalista i occidental —igualtat en educació, trencar el sostre de vidre, dones en llocs d’importància— és un fet que veig cada vegada més proper. Al cap i a la fi, es pot arribar a eixos objectius per mitjans legislatius, i el sector feminista té a poc a poc més força i capacitat de pressió. No obstant açò, el vertader canvi passa per la reformulació del sistema polític i social des de la base, i per a açò el subjecte del feminisme ha de ser el més ampli possible i atendre a qüestions com la classe, la raça, la situació legal, la diversitat sexual… En suma, és possible que les dones blanques de classe mitjana-alta estiguen (estiguem) més aprop d’una situació homòloga a la dels homes —amb tot i això, encara queda moltíssim per fer, especialment en temes com la violència de gènere, la reïficació, la infantilització, les cures, l’amor romàntic, etc—; però l’objectiu del feminisme ha de ser moltíssim més profund. No pot ser que per alliberar a la dona de la càrrega de les cures es contracte a una altra dona, en situació precària i sovint migrant, amb un sou baix i sense un conveni que li permeta regular la seua situació. Tampoc pot ser que, en nom del feminisme —com si fóra un moviment homogeni amb un decàleg establit—, es decidisca quines treballadores tenen dret a sindicar-se i quines no, o es construïsquen definicions de dona excloents que marginen a les dones transsexuals, malgrat ser un col·lectiu víctima d’una gran violència institucional i social. Crec que els murs per derrocar són infinits, i no tots estan fora dels feminismes. Hi ha moltes opressions arrelades dins de corrents que es diuen “feministes”, així que la tasca és interminable.

El teu llibre ‘Historia de España contada a las niñas’ acaba de ser premiat per La Casa Encendida. Com ha sigut el procés d’escriptura i quins són els teus objectius amb ell?

Per a mi ha sigut un treball molt alliberador, mai m’havia dedicat a escriure ficció i, precisament perquè al meu entendre no hem de plantejar la ficció com un exercici amb “objectius”, m’he limitat a parlar dels temes que m’interessaven en el moment, jugant a adoptar diferents identitats i a construir personatges o contextos ficticis sobre llocs —els llocs exerceixen molta fascinació sobre mi; viatge molt i consumisc molta literatura centrada en llocs— que són reals: Beratón, Robledo de Chavela, Carson City, el desert d’Arizona… El llibre és una mescla de realitat i ficció, una espècie de thriller fragmentat i vertebrat per la violència —principalment per la violència cap a les dones, encara que aquestes també se l’apropien de tant en tant—, que és un altre terreny que m’interessa moltíssim. Hi ha qui pensa que, en estar jo i gran part del meu treball prou relacionat amb el feminisme, aquest llibre obeirà a certs postulats, però no és així. No he volgut escriure un ‘Cuento de la criada’ ni res semblant; la ficció amb moralitat o missatge polític clar m’interessa com a objecte d’anàlisi però no tant com a producte literari.