Autodefinides #69: María José Mora

Olga Palomares ha triat la ballarina i gestora cultural María José Mora.

«Em diuen María José Mora, encara que molta gent em coneix com a “Chiki”. No sé d’on em ve la branca artística, però des que tinc memòria he volgut ballar. Aquest amor a la dansa va expandir-se a les arts en viu i vaig decidir ordenar tanta passió estudiant gestió cultural. A poc a poc, vaig convertir-me en productora executiva de projectes culturals, i ara em podeu trobar damunt de l’escenari o al voltant d’aquest.

Sóc de València, tinc 33 anys i m’encanta nadar a la mar i celebrar-ho tot. La meua germana, Sonia Hernández, va ensenyar-me a somriure-li a la vida i tracte de seguir aquest consell cada dia. De menuda feia pseudo-espectacles per a la meua família, així que vaig acabar a una escola de dansa i d’ací vaig passar al conservatori. Més tard, vaig compaginar els estudis d’Història de l’Art amb els de Dansa Espanyola, i en comptes d’anar-me d’Erasmus vaig fer una beca Sèneca a Sevilla, perquè el barri de Triana és més flamenc que tota Europa junta.

De tots els anys passats a una aula de dansa, tinc records als quals es mesclen coreografies, companyonia i una capacitat inesgotable d’esforç i superació que perdura en el temps i que m’ha servit per a afrontar reptes personals i professionals. Sent que per estudiar dansa vaig perdre’m una altra part de la vida i del coneixement, temps per a les amistats i per a satisfer unes altres inquietuds. Sort que la carrera de dansa “només” dura 10 anys.

Sóc una d’eixes persones afortunades a les quals la “crisi” va deixar sense un possible treball fixe, i vaig decidir arriscar pel que em feia feliç, i la veritat és que m’he llevat l’espineta a base de bé. Primer, continue els meus estudis amb un Màster en Gestió Cultural on vaig trobar a persones amb les què xarrar i reflexionar des de mil perspectives diferents, i això acaba enriquint. Gràcies al màster, vaig estar treballant a l’àrea cultural de l’Institut Cervantes de Londres, on tot era massa castís i protocol·lari. Després de gastar tots els meus estalvis, i amb tota la informació que t’ofereix una ciutat com Londres, vaig tornar a València. Durant aquell temps també vaig fer una gira com a ballarina per França. Quasi cada nit, durant dos mesos, vaig interpretar “Carmen” de Mérimée. Una mai torna ser la mateixa. Vaig tornar a València amb més informació i nous objectius. Vaig anar a parar al Projecte Teatral Europeu Escena Erasmus de CRIT Companyia de Teatre i la Universitat València, finançat per la Unió Europea. Una companyia conformada per estudiants de diferents països, i molt crítica amb la realitat europea, que em va convertir en la productora i Mestra de Cerimònies de l’espectacle “Europa, cabaret del desencant”. Finalment, vaig decidir crear la meua pròpia companyia de dansa en la qual poder bolcar tot el que havia aprés a nivell escènic i organitzatiu, i a través de la qual poder expressar la meua forma d’entendre i sentir el flamenc. L’any 2014, al costat d’altres quatre companyes, va nàixer Marea Danza. El nostre propòsit és acostar la dansa espanyola i el flamenc a la creació contemporània, i amb això a un públic heterogeni. Amb la nostra última producció, “Amelia”, vam portar a escena a la primera dona aviadora que va creuar l’oceà Atlàntic en avioneta, i vam obtindre el Premi FETEN 2018 al Millor Espectacle de Dansa. Volem continuar investigant en la creació per a públic familiar i amb perspectiva de gènere, aspectes a penes presents al flamenc.

Actualment, compagine la meua labor com a productora i intèrpret en Marea Danza amb altres projectes culturals: Cinema Jove, Russafa Escènica, Pobles en Peu d’Art, IVC, CRIT… Puc dir que estic en el punt que vull estar, amb la il·lusió i l’energia per a continuar creixent al terreny professional. En aquests anys he aprés que les frustracions i els èxits compartits saben millor. Així que compartisc experiències amb “les Akelarre”, un grup de gestores culturals sempre disposades a brindar. No diré que mantindre’s al sector cultural siga fàcil, però tindre passió pel que fas mou muntanyes».

Amb quina de les teues dues facetes com a professional (ballarina i gestora cultura) et sents més completa?

Sóc ballarina i gestora cultural a parts iguals. Gràcies a la dansa, tinc una visió global de les produccions escèniques i puc empatitzar amb el fet artístic i els intèrprets. Però, gràcies als coneixements que m’ha donat la gestió cultural, he pogut portar a Marea Danza al punt en el qual es troba ara. Sense pretendre-ho, una professió ha completat l’altra, i viceversa. No obstant això, he de reconéixer que hi ha determinades emocions que només he experimentat damunt de l’escenari, una mescla d’exaltació i nervis, una cosa màgica. Sóc conscient que ballar té data límit, i vull aprofitar el temps que em queda i que me quiten lo bailao…

Quins creus que són els punts forts i les febleses de la cultura a València?

Els punts forts abunden. A València existeix el talent i la capacitat de treball per a portar endavant projectes culturals més enllà de la situació social i econòmica que travessem. Mostra d’això són la quantitat de festivals urbans d’iniciativa ciutadana que se celebren a la ciutat. D’altra banda, la majoria dels sectors culturals —disseny, il·lustració, audiovisual, arts escèniques— tenen una representació important ací. Opine que desaprofitem aquest potencial, es podria crear marca de ciutat mitjançant la cultura; altres ciutats europees ho fan i el resultat és molt positiu. També pense que és molt perillós per als creadors i productors valencians estar mirant-nos contínuament el melic… Hem de deixar-nos contagiar per altres realitats i valorar d’una altra manera la nostra. M’agradaria que València fóra una ciutat més oberta a professionals i produccions culturals externes.

Creus que la dansa compta amb el suport suficient per part de l’Administració i del públic?

Definitivament, no. La dansa no compta amb el suport suficient per part de l’administració pública, i aquesta situació fa que els espectacles de dansa no siguen visibles per al públic. Aquest no és un problema actual, és una situació històrica que cap govern ha estat interessat a revertir. En aquest sentit, crec que els professionals també tenen alguna cosa a veure. Des de les associacions d’empreses de la dansa i professionals de la dansa, no hem sabut donar solucions a aquest problema i tampoc hem exercit la suficient pressió a les institucions per a resoldre’l entre tots. Urgeix un pla d’acció per a la dansa, que plantege objectius a curt i llarg termini, i que s’empren els recursos oportuns per a aconseguir-los. D’altra banda, les companyies de dansa necessiten més inversió pública i més facilitats per a gestionar aquestes inversions, ja que la capacitat empresarial de les nostres companyies de dansa és mínima. A més, han d’haver-hi més produccions públiques de dansa —de tots els estils i per a totes les edats—, i que les exhibicions s’acompanyen de programes de difusió específics.