Autodefinides #158: María Salguero

Ana Elena Pena ha triat la dramaturga, directora escènica, intèrpret i gestora cultural María Salguero, cofundadora de Colectivo Miss Panamá.

«Fa molts anys un endeví borratxo francés em va llegir la mà al mercat de Les Dàlies d’Eivissa. Entre les seues prediccions va vaticinar que l’èxit professional m’arribaria tard i malament, passats els quaranta. El que no em va concretar va ser en quina disciplina, així que he tendit a diversificar el meu enginy provant sort en vàries. Anava per a publicista, però gràcies a una professora de ràdio a qui adorava, vaig acabar deixant-me la carrera a mig fer per a estudiar interpretació —amb el drameta familiar que aquesta decisió sol comportar—. Encara que aquest primer contacte amb el teatre a l’ESAC va ser determinant a l’hora de convertir-me en creadora escènica, el meu objectiu no era ser actriu sinó dobladora de dibuixos animats. Me’n vaig anar a Madrid a continuar amb la meua formació d’art dramàtic, però la decepció va ser doble; ni valia per a fer càstings —donada la coreografia de tics nerviosos que tenia lloc en la meua cara cada vegada que em posaven una càmera davant, que deixaven al mateix Jim Carrey a l’altura del betum—, i d’altra banda, el meu professor de doblatge em va insinuar que abans d’arribar a doblar animació, segurament hauria d’aprofitar l’efectista recurs infantil de la meua veu, per a gemegar en pel·lis porno japoneses. No em desagradava del tot la idea, però intuïa que la profecia del bruixot d’Eivissa no anava per aquells rumbs. Així que me’n vaig anar a Barcelona a provar sort en la direcció i la dramatúrgia. Vaig començar la carrera a l’Institut del Teatre de Barcelona i la vaig acabar a l’ESAD de València.

Després de titular-me, vaig començar a interessar-me per la gestió cultural i vaig tornar a Madrid a estudiar el màster de l’ICCMU especialitzat en Música, dansa i teatre. Des de llavors continue esperant aquell èxit professional tardà, però també us dic que si ve de la mà dels 4 fills i un sever problema de gasos que també em va augurar aquell senyor, em quede així, que estic de meravella.

Soc María Salguero Salas, i Nina Anodina en el meu temps lliure. Villenera establida a València més de la meitat de la meua vida. Se’m fa bola definir-me, però crec que el més encertat és l’apel·latiu “Jeromilla”, que és com em diu la meua iaia Conchita, de 95 anyots. No em pregunteu què significa perquè només ella ho sap. Però pel seu mig somriure cada vegada que m’ho amolla, puc endevinar que podria dir-se d’una dona d’actitud despreocupada, amb una certa aversió a tot allò normatiu; revoltosa, cínica, sorneguera i un poc desvergonyida, capaç d’apuntar-se a Street Dance i a Twerking passats els 40.

No em considere actriu, però puc actuar; escric i dirigisc teatre raret; soc part de la coordinació del Concurs Internacional de Fotografia Helie Memorial, i últimament m’ha donat per fer un podcast amb la meua amiga Silvia Pérez (Silvi Tron), amb el qual estem molt emocionades. Es diu Radio Topanga, i convidem a dones del panorama cultural valencià a intercanviar —amb molt d’humor i amor— perspectives sobre temes que ens inquieten. Ah! I també soc la nova vocalista de Carvento Felana, un projecte musical delirant junt amb Jo´se Mascarpone que promet donar molt que ballar.

El 2017 vaig fundar Colectivo Miss Panamá amb la meua estimada i admirada sòcia, l’escenògrafa Blanca Añón. Companyia amb la qual portem cinc obres estrenades: Canino, Kikamori, Imperio Ok, Kapøwski (coescrita al costat de David Pascual) i Theme Park Cabañal. Abans del nostre matrimoni artístic jo havia dirigit un parell d’obres més: Stop Wifi my heart i Proyecto TFA. I ara que hem obert la relació, estic tenint cites amb Gastón Core per al procés de creació de María & The Killing Moon, peça que espere estrenar prompte a València.

Soc amigueta del surrealisme, el punk, la psicodèlia, l’experimental, el feísmo, la teratologia i de les conductes disfuncionals pròpies de l’era digital. En les meues obres tracte temes tan dispars com l’extincionisme humà, les parafílies, l’aïllament voluntari, les noves deïtats o la necessitat de pertinença davant la soledat tecnològica que habitem. Això sí, sempre regat tot amb tints d’humor àcid i satíric. No sé fer-ho d’una altra manera.

Hi havia una electroduende a La Bola de Cristal que deia “¡Mi vida es el cine!”. En el teu cas, és el teatre, però, ¿has tontejat amb el cinema o t’agradaria fer-ho? Què té el teatre per a tu que no tinga el cinema?

Ha ha ha, ¡Viva el mal, viva el capital! Has esmentat un dels primers referents audiovisuals que recorde juntament amb Planeta Imaginario. Per favor, una reposició JA dels dos programes! La meua infància està marcada a foc per la Bruja Avería. Vaig arribar a pensar que era part de la meua família, com una espècie d’àvia putativa que vivia dins de la nostra tele Universum taronja. Fins i tot, a vegades, eixia de la tele i apareixia en l’armari de la meua habitació, a les nits, però això és un altre tema…

La veritat és que, en el meu cas, mai afirmaria que “mi vida es el teatro”; com he comentat, tendisc a diversificar. Si la meua vida depenguera del teatre, crec que ja l’haguera abandonat fa molts anys. Viure del teatre implica una perseverança, disciplina i resiliència que, honestament, no tinc.

Soc prou cinèfila i en la majoria de les meues obres l’audiovisual ha sigut tan important com la resta de llenguatges escènics. De fet, la primera obra que vaig estrenar amb Colectivo Miss Panamá va ser una adaptació teatral de Canino, la pel·lícula de Yorgos Lanthimos. Em va entusiasmar el procés d’adaptació tridimensional de la pel·lícula a l’escena i no descarte tornar a treballar en aquesta línia en un futur. La veritat és que últimament he fantasiat amb fer cinema… Ara mateix estic pegant-li voltes a un possible guió, però encara és només una idea. Actualment, m’inspira moltíssim la nova ona de cinema espanyol de tall més experimental, en la qual inclouria a Carlos Vermut, Nuria Giménez, Chema García Ibarra, Ainhoa Rodríguez, Juan Cavestany… Un altre cinema espanyol és possible!

Respecte a l’última pregunta, i a risc de semblar New age, et diria que la gran diferència entre cinema i teatre és l’energia que es genera entre el públic i l’escena, però preferisc anomenar-lo “interacció”. Com a espectadora, m’agrada sentir la tensió, la suor, la respiració, la pulsió del fet escènic… Per això sempre em trobaràs asseguda entre les primeres fileres, encara que la meua sòcia sempre em diu que per a tindre una visió perifèrica i global de l’escena cal asseure’s centrada i arrere. Com a creadora em nodrisc del públic com si foren barretes energètiques que alimenten les meues propostes. Jugue amb ell, l’incloc en l’acció, el puge a escena… Treballar amb Roger Bernat em va obrir la porta a experimentar amb el “principi de col·laboració” del públic i les seues il·limitades possibilitats.

Com es va despertar la teua afició per l’actuació? Una actriu, una pel·lícula, un paper de vergeta al pesebre vivent de l’escola?

Doncs, m’encanta aquesta pregunta perquè, efectivament, el meu primer paper va ser el de Verge Maria, amb sis anyets, a Las Carmelitas. Però no se’m va pujar al cap. Jo no volia ser la verge, jo volia ser Madonna! I és que les culpables del meu afany per la interpretació no van ser tant les actrius com les icones pop dels huitanta. Continue pensant que les meues millors actuacions van ser els playbacks que feia davant de l’espill de menuda (cepillófono en mà) amb els meus discs de Madonna, Bananarama, Martika, Mecano, Azúcar Moreno, Rick Astley, Olivia Newton-John, Glenn Medeiros, Marisol, Cyndi Lauper… Encara conserve amb molt d’amor aquests primers vinils que encarregava a la botiga d’electrodomèstics del meu poble.

Recorde que abans de la pandèmia va començar a sorgir un nou format teatral en el qual els actors interpretaven peces breus en cases particulars. És evident que el teatre muta, s’adapta a les necessitats de públic i actors. Quins canvis substancials has notat en aquests últims anys? Creus que les plataformes digitals i la comoditat de nodrir-se d’històries des de casa ha fet que la gent isca menys i mostre menys interés per veure a gent actuant en viu?

Com el seu nom indica, les arts vives estan en contínua evolució, tant de forma com de contingut. Però vull pensar que no és sota demanda d’una societat que cada vegada tendeix més a la instantaneïtat i el curtterminisme, sinó que les arts escèniques generen espais de reflexió i investigació com a alternativa al consum de productes culturals que impliquen un menor esforç intel·lectual. D’altra banda, existeix un risc de precarització —tractant-se ja d’un sector precari de per se— en formats com els que comentes, que van aparéixer durant la pandèmia. Supose que van complir la seua utilitat en el confinament per a entretindre i amenitzar el tancament. Però crec que el que realment necessita el teatre per a evolucionar són polítiques culturals que aposten pels processos de creació i investigació i no tant pels resultats ni el taquillatge.

El canvi substancial més evident aquests últims anys és, al meu entendre, el de la hibridació del teatre amb altres disciplines, la transgressió dels límits de l’escena i la incursió de les noves tecnologies. Sembla que per fi, el teatre tradicional estiga deixant l’espai legítim i merescut que han d’ocupar les noves formes escèniques, encara que desgraciadament aquestes continuen suposant una opció minoritària en la programació teatral.

Per a finalitzar, no crec que a la gent li coste alçar-se del sofà després del confinament, més aviat tot el contrari. No hi ha més que anar a un concert en La Residencia, Spook o 16 Toneladas per a comprovar com d’anèmics estàvem de contacte, de música en directe, de ballar… I amb el teatre passa igual. Cap plataforma digital pot suplir, de moment, el plaer de l’experiència col·lectiva i carnal».