Autodefinides #90: María Tinoco

Empar Piera ha triat la galerista, taxadora i crítica d’art María Tinoco.

«Dins d’un any, per aquestes dates, arribaré als cinquanta. És igual on vaig nàixer, perquè va ser per casualitat, i he viscut en tants llocs que al final no me’n considere de cap… Des de fa ja uns quants visc a València, ciutat complicada per a aquells que venim de fora, però a hores d’ara ja m’he fet amb ella i ella amb mi.

Sempre em va interessar l’art de forma no professional, sobretot la fotografia, però per a entrar en aquest camp he passat per diverses etapes. La meua formació s’inicia en el sector de l’empresa, estudiant Màrqueting, Recursos Humans i Administració i Finances. Vaig començar treballant en Recursos Humans i, finalment, vaig veure que no era el que volia fer, així que vaig passar-me al món de l’art, estudiant Restauració i un màster en Taxació d’obres d’art. En 2001 vaig donar els meues primers passos com a taxadora, mentre continuava completant la meua formació amb altres estudis especialitzats en Art i Estètica, Mercat de l’art i Crítica d’art, entre altres.

María Tinoco

En 2003 vaig tindre una sòcia, muntàrem un despatx de taxació i gestió d’art al carrer Quart, i en 2007, quasi sense adonar-me d’on em ficava, vaig canviar el despatx per la galeria misterpink. Allà vaig aprendre com funciona tot el que vaig estudiar sobre el mercat de l’art i vaig conèixer algunes de les persones més importants de la meua vida. Al maig de 2019 vaig tancar l’etapa de misterpink, i al setembre encetava una altra amb un projecte molt més específic: la direcció de The Blink Project, treball que actualment compagine amb la taxació i amb les col·laboracions com a professora, que porte realitzant amb el Campus de Belles Arts d’Altea (UHM) des de 2014, i amb tot allò que em va sorgint on tinc alguna cosa a aportar i que m’aporte.

Sóc una persona egoista, capritxosa i insuportable.

La família i la família triada, el més important, sense el que no podria viure; el treball, una de les millors maneres de passar part del meu temps; la igualtat en qüestions de gènere, una preocupació, perquè no és una realitat; els animals, la meua feblesa; i com a quasi tothom, m’agrada la música, llegir i el cinema, però no em val tot».

En una altra entrevista vas dir que «el model actual, excepte per a certes galeries, no funciona. Ací, a València, no hi ha molt de col·leccionisme». Quin model creus que funcionaria a València? Quins són els principals motius de la falta de connexió entre les galeries d’art i el gran públic?

No és una afirmació rotunda, és la meua opinió personal basada en la meua experiència de treball com a taxadora i a la galeria. Gràcies a la taxació d’art, he pogut veure moltes col·leccions valencianes i molt bones, però la majoria pertanyen a la fi del segle XIX i principis del XX. Llavors sí que hi havia col·leccionisme a València. Desgraciadament, a mi em reclamen perquè volen saber el valor d’eixes col·leccions per temes d’herència o separacions, i la major part de les vegades la intenció és vendre-les i trossejar-les. D’altra banda, és una realitat que no hi ha col·leccionisme; un baròmetre real per a saber si es mou art en una ciutat són les cases de subhastes i les fires d’art.

No sé quin model funcionaria a València, no crec que siga una qüestió de model o de falta de connexió, pense que és una falta d’interés. L’art, en realitat, no interessa, i no hi ha una preocupació real per això. A València hi ha galeries amb línies de treball molt diferents, com per a poder arribar pràcticament al gust de qualsevol mena de públic, i amb entrada gratuïta, però si parles amb qualsevol d’elles, et diran que a penes reben visites. Pense que és una qüestió d’educació i de falta de cultura, que comença des de la infància. Si això no se sembra…

Com vas viure, personal i professionalment, la transició de misterpink a The Blink Project? Quina valoració faries d’aquests mesos de recorregut?

Personalment, ha sigut bonic, perquè sempre he estat recolzada en aquest procés. Estava en un punt, amb misterpink, on pensava que ja no podia aportar molt més al projecte, i el destí ha volgut que les coses hagen transcorregut d’aquesta manera. Professionalment, ha sigut una transició fàcil. Pensa que és més senzill passar a un projecte més xicotet, després d’haver estat dotze anys en un més gran, quant a dimensions de la sala i a volum d’artistes. The Blink Project és una sala molt més xicoteta on treballe només amb huit artistes, als quals conec prou, i amb un projecte molt més definit i tancat que misterpink.

Encara és molt prompte per a valorar… Tinc a favor l’experiència de l’anterior projecte, però molt per aprendre encara en aquest nou, així que, dins d’un temps, si vols, ho parlem.

Descriu una ruta cultural perfecta per a la ciutat de València.

M’ho poses molt fàcil, però per a no saturar-nos d’art ho faré en dues parts. Primera part: Començaria al matí, sobre les onze, al carrer Carrasquer, en la galeria Rosa Santos; creuaria enfront, a The Blink Project; i després de caminar cinc minuts fins al carrer Cavallers, pujaria a Espai Tactel. Segur que, en acabar, és l’hora de dinar. Segona part: Sobre les sis de la vesprada començaria per Set Espai d’Art i d’ací aniria a Luís Adelantado, per a finalitzar la ruta en la Galeria Punt, just abans de sopar.


Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2020