Autodefinides #117: Montserrat Palacios

Paula Miralles ha triat l’etnomusicóloga, semiòloga musical i cantant Montserrat Palacios.

«És molt difícil saber si una és qui diu ser, i també si és qui “diuen” que s’és. En ocasions imagine que la nostra identitat social no són més que diferents vestits que anem usant segons la circumstància, la companyia o el lloc. Alguns d’aquests vestits, van ser imposats i ens acostumem a portar-los, d’altres ens els van fer “a mida”, però vam créixer (i de vegades ens obstinem a continuar usant-los), uns altres els dissenyem nosaltres creient que seríem originals i lliures. Però tots eixos vestits els portem per a creure ser algú, per a reconéixer-nos en els qui porten un vestit semblant al nostre i dir-li “amigue”, per a convéncer els altres i que ens miren amb bons ulls, perquè ens accepten i fins i tot ens admiren. Jo porte diversos vestits; sempre he admirat la gent que és coherent amb el seu únic vestit i es presenta “d’una sola peça”, jo estic més feta de retalls, i com soc de naturalesa indecisa, de vegades no sé si anar de festa o de pijama. Tinc diversos vestits, i a la porta del meu armari hi ha un rètol ben gran que m’ajuda a decidir quin d’ells posar-me; és una frase de Marie Curie que diu així: “Hem de creure que tenim un do per a fer alguna cosa i que açò mereix tota la nostra atenció coste el que coste”. Llig la frase i trie el vestit, intentant posar-me la roba per les costures de la pell.

Sempre em va agradar cantar. Contava ma mare que, mentre m’alletava, em cantava una cançó de bressol (el Wiegenlied de Brahms, al qual mon pare li havia posat lletra en castellà). Mon pare era director del cor de l’escola on estudiaven les meues germanes, i ma mare era una de les mezzosopranos. Quan m’arribava l’hora de mamar, m’agafava en braços i em cantava sempre aquella cançó, i conta que una vegada, de sobte, li vaig apartar la mamella i vaig balbotejar la tonadeta completa de la primera frase del Wiegenlied. Va quedar-se impressionada! I va anar corrent a telefonar mon pare per a explicar-li la gesta del seu bebé de huit mesos: Ja canta, ja canta!, cridava ma mare.

Em van posar Montserrat en honor a la soprano Montserrat Caballé, així que està de més dir-vos que ja estava marcada amb l’estigma del cant des d’abans de nàixer! Ma mare va posar-se de part durant un assaig amb el cor de l’escola, i a les poques hores vaig nàixer jo.

Mai he sabut si el vestit del cant va ser meu per decisió, per imposició, per herència o per què, però sempre l’he portat posat, i les poques vegades que me l’he llevat, ha sigut perquè estava fet pols i se m’havien desembastat els retalls, llavors em vaig quedar muda. Crec que va ser quan vaig començar a creure que només podria agradar pel meu vestit, i això seria impossible perquè sempre que me’l posava em parava massa gran! Era un gran misteri: jo anava creixent i el vestit mai m’ajustava. Una vegada, amb quatre anys, abans de cantar un conte per a molts xiquets i els seus pares, vaig anar corrent al meu armari per a veure el vestit, pensant que ja em valdria, però en obrir la porta el vestit continuava sent enorme! Així vaig poder identificar l’ego, la separació de mi mateixa; vaig sentir perfectament com la veu es desprenia dels meus ossos, i va aparéixer la por escènica. Mai m’havia passat una cosa similar. Per molts anys li vaig tindre paüra a aquell vestit, i vaig decidir posar-me un altre damunt d’ell.

Sempre m’ha agradat llegir i reflexionar, i sentir molta música, i mai he volgut conformar-me amb el primer que em deien; soc cabuda i m’encanta tindre raó. Estudiava òpera amb un mestre poc ortodox que de seguida va veure en mi una gran curiositat per les músiques poc convencionals i em va animar a estudiar etnomusicologia. Aquella barreja de filosofia, semiologia, antropologia i música va ser per a mi aigua fresca; va ser llavors quan vaig adonar-me que hi havia una infinitat de maneres de cantar i de ser veu, i vaig eixir a buscar vestits pels armaris dels pobles de Mèxic. Aquell vestidot d’òpera filtrava massa informació i calia intentar una altra jerarquia, obrir l’espectre d’escolta sense focalitzar. Als matins estudiava cant líric, i de vesprada, etnomusicologia. Quan arribava a classe, em tancava al bany i em posava a cantar tot allò que la meua nova i estricta professora de cant em prohibia fer. Aprofitant la ressonància, practicava el cant dels inuits del Canadà, provava amb les emissions dels berbers, amb els falsets de la Huatesca, amb els cants de Diamanda Galas, de Meredith Monk, de Fátima Miranda, i amb els harmònics del Khöomei que m’havia ensenyat Llorenç Barber, a qui acabava de conéixer. Abans ja havia inventat el “Laboratorio de creación vocal” al costat d’amigues amb dificultat per al cant líric, aquelles que portaven el vestit massa just, massa gran, massa trencat; les que, curiosament, més ganes tenien d’experimentar. Féiem sessions de respiració, de ioga, de performance vocal —sense saber que el performance art ja existia—, véiem cinema, dansa, planificàvem vestuaris,… sense etiquetar allò com a interdisciplina, investigàvem en les nostres veus i en les del món. Era la nostra intuïció la que ens portava a la creació i eixe va ser el meu millor vestit. Quan, per primera vegada, em vaig provar el vestit de la intuïció, llavors sí que em vaig sentir jo, per fi. És un vestit tan lleuger i mòbil, tan ampli, que ho abasta tot; no sols t’abrigalla per fora, sinó que et porta a allò que no es veu, que no es coneix, que està dins dels objectes, amagat als budells i en l’ànima de tots. Des d’aquell dia, el procure dur sempre, encara que abans vaig haver-me de curar, perquè quan més intentava eixos sons impossibles anomenats “extended voice”, quan provava els sons subtils que es troben dins de les coses, quan més disseccionava l’essència que és el meu cos (trencat, a més, per dues cirurgies), vaig haver d’entrar en el terreny de l’atreviment, i per a això cal estar forta, per a saber si el que portem damunt són límits o possibilitats…

Jo vaig nàixer a Mèxic i enamorada vaig vindre a viure a Espanya. Amb Llorenç, he recorregut centenars de pobles i ciutats de campanar en campanar, i he vist i sentit territoris, cantonades, vents i memòries bullents d’humanitat. Puc assegurar —i no exagere gens— que en cada concert de ciutat que hem convocat, cobra sentit el somni i la utopia d’aquesta gran aventura humana. El treballar en equip perquè les coses funcionen, amb eixa intensitat que dóna el convenciment que el so és l’important, que val la pena deixar-se la pell i el cansament (perquè tocar campanes és cansat, despietat i salvatge!), amb l’única finalitat de fer que el so sone, només per a inventar la realitat, i que després, tot s’esvaïsca en l’aire. Però, això sí, allò que ha quedat és el que ens ajuda a sobreviure. Després de tal commoció sonora, el món queda abrigallat d’una altra forma, i la densitat d’això roman sempre a to, per a recordar-nos que som útils.

No obstant això, en arribar a Espanya, els meus vestits coneguts ací no em servien per a formar part del nou entorn; ací tots vestien tan diferent! I no és que em veren “exòtica”, amb barret de mariachi i coloraines, o que jo els vera a ells amb farbalà i lunars, no. Simplement, no em veien! El meu vestit era invisible. Era la “dona de”, i a més, l’ “exdona de” també és cantant! «Ocupar l’espai silenci, és el teu lloc», m’he repetit tantes vegades. Fins i tot quan em sentien, no em veien! Deien que era una còpia de l’ “exdona de” —també ella m’ho va dir en to de censura, desitjant que em callara, com si el terreny de l’experimentació vocal fóra el seu patrimoni—, i quan em convidaven a participar en alguna acció, era sempre a través del “meu marit”, o per mediació d’ell, mai perquè buscaren el meu treball directament. «Ho faré tan mal?», em preguntava, «o és que és tan poderós el fil invisible d’aquesta tela?». No obstant això, per a saber si el que portem damunt són límits o possibilitats, cal ficar-se en els secrets de l’autoconeixement, i certament, aquest t’arriba quan et topes de cara amb la vida. Tenia un fill a l’hospital, a un altre li feien bullying a escola, els meus vestits de cantant i d’etnomusicòloga els tenia empenyorats; i en realitat, jo anava vestida d’invisible. Va ser llavors quan em vaig posar el vestit terapèutic, vaig estudiar una diplomatura en musicoteràpia, una altra en acupuntura, i mentrestant, llegia una infinitat de llibres d’anatomia, fisiologia, psicologia, neurociència, metafísica i neuroemoció, i de nou, el so va arribar i va reaparéixer la veu, aquesta vegada nueta i serena, perquè de vegades sentir-se fràgil és el millor que es pot sentir. Vaig agafar la meua màquina de cosir, i em vaig posar a cantar amb ella (Music for two singers). “Pensament, praxi i imaginació convergeixen en aquest desafiament comú: tornar possible la vida”, deia el filòsof Agamben.

També, vaig posar-me damunt dels meus altres vestits el de coordinadora, directora, escriptora i mestra, i a ma casa vaig crear El Cant del cantó, i vaig escriure amb Llorenç Barber el llibre ‘La mosca tras la oreja. De la música experimental al arte sonoro’, una investigació de set anys durant la qual vaig aprendre més que a la universitat.

Per cert, que em faltava parlar d’eixe vestit que, en ocasions, també m’agrada portar, un vestit ambigu i plural, sempre indefinit i dissolut: el de l’Art sonor. A aquest vestit, molts volen posar-li etiqueta, marca i cotilla, del tipus “a eixe vestit el vaig veure jo primer, i ha de ser així”; no veuen que és justament el vestit que permet els plecs més indefinits, les corbes més sinuoses i els majors atreviments. És el que s’arrisca en la pluja sense tela impermeable perquè viu al carrer, en el context, a “l’intempèrie”, com diu Llorenç. Elabora les seues formes imaginativament segons la situació, sap improvisar en teatres i a extramurs, es fa tant amb la paraula com amb la més alta tecnologia, i quan s’entremet en la veu, no gaudeix del lluïment sinó de l’enigma, no està posat ací per a agradar, o commoure, encara que de vegades ho faça, i és bell sentir la pell de gallina, perquè just està per a mobilitzar, per a estremir, per a traure’ns dels llocs coneguts i segurs, per a posar-nos en el compromís del present a crits, a baix ventre. Sens dubte aquest és el vestit que permet més llibertat, però també exigeix major implicació, no parteix de les entranyes gratuïtament. Clar que també existeix el model còmode, el que es llava en sec i no es planxa, i que té molt bona acceptació en el mercat. N’hi ha de moltes tendències, però els més usuals són els que porten els artistes sonors que van amb un portàtil i posen un pendrive amb sorollets gravats, després deixen la sala i ximpun; l’altre és el model gavardina, amb o sense corbata, i es tracta de posar en un museu un munt d’objectes sonors del passat, de reunir uns quants amics (també amb corbata i gavardina o americana) per a marcar distància amb la resta (per descomptat, ells s’encarreguen de prendre eixa decisió). A mi, per això no m’agrada dur molt eixe vestit, perquè al principi em sent lliure quan me’l pose, i “no hi ha lloc on jo no estiga simultàniament amb el sentit” (Salomé Voeghelin), i el vestit balla amb el so i em fa volar, però de sobte el remolí em tira a terra, i sent una veu com de bruixa dels contes que em diu: “Pobre il·lusa, qui et penses que eres, que món pretens canviar, amb quin dret, per a qui, però qui et creus, una superheroïna?”, i mire als altres que també van vestits d’artistes sonors, i els sent amb les seues veus impregnades de logos i epistemes, i comence a suar amb eixe vestit, i em comença a coure tot el cos, perquè a mi m’agrada dur-lo solt, quan el seu so es postula lliure (de l’ “estructura compositiva”, de l’escolta passiva, dels formats tancats), encara que també sé que si te’l poses a manera de xandall és molt útil, perquè l’art sonor, principalment, és gimnàstica social. “Som l’oïda del món”, va dir Gómez de la Serna, però sempre se’ns oblida!

També he aprés a usar els vestits de tall acadèmic, encara que mai m’he vinculat amb cap institució, potser perquè vaig deixar el meu país quan encara era estudiant i perquè, en arribar a Espanya, em vaig convertir molt prompte en mare (el vestit de mare, el porte amb molta honra i sempre ocupa un lloc important en l’armari del meu currículum), i no vaig tindre temps de crear relacions institucionals. Ara el vestit invisible que he usat se m’ha ajustat tant, que continue sense trobar el lloc que legitime el meu treball, almenys a eixe nivell, i de vegades, fins i tot m’agrada… Encara que, si alguna cosa he aprés de tota aquesta vestidura, és que cap d’ells em defineix. Sincerament, no sabria com autodefinir-me, potser hauria de tornar a començar i dir que no soc cap vestit, que la meua veu és la meua identitat, però que estic feta del so de tots, que la veritat d’una persona és la seua manera d’existir en el món, i que la nuesa i el buit és l’inici de la veritat. Possiblement, hauria de dir-vos, com feu Sant Agustí, que les coses que buscàvem fora estaven dins i que quan sentim un so, estem sentint tot allò que existeix».

Què és per a tu la veu? Quin és el seu poder?

La veu és el document històric de la humanitat. Som fils de veu entreteixint un gran ordit, infinit, confús, caòtic i esgarrifosament bell. A més, la veu és una possibilitat de tots! Quan faig tallers de veu, sempre hi ha algú que em diu que no té “bona veu”, o que “sempre ha desafinat”, o que “no té oïda”, o limitacions d’aquest tipus, i quan acaben el taller, acaben estimant la seua veu, entenent el seu so, perquè és seu. La nostra veu és el nostre major privilegi, és a dir, un “dret de gaudi exclusiu durant un termini determinat”, això vol dir la paraula privilegi, i per tant, la capacitat de gaudi no pot estar condicionada només al que ens diuen els altres, o a determinades melodies. De fet, ni tan sols cal cantar cançons per a desenvolupar la veu; si és el que vols, és perfecte i meravellós, per descomptat, hi ha cançons bellíssimes, però la veu és més que cantar cançons, aquestes són només la forma, l’important (i complicat d’aconseguir) és el contingut de la forma, la manera de fer, la substància que sosté al cos, el so en si. La bona notícia, és que en matèria de so, no hi ha judicis possibles, no hi ha sons bonics ni lletjos, tots els sons són interessants, només cal donar-se l’oportunitat de fer que emergisquen i donar-los cabuda i cavitat.

La veu és l’instrument sonor més complex perquè es modifica amb l’edat i la seua empremta queda inscrita en la relació amb els altres. El seu poder, és un poder de tots, no hi ha res més delator que el nostre so, i per tant, res més íntim i, alhora, més social.

La veu és una arma subversiva que ens enfronta, si volem, amb les nostres pròpies creences sobre el que pensem i som, i del so que hem adquirit, per imposicions socials i culturals apreses de manera inconscient, i per imitació. Per exemple, creiem que cantar agut és un tret femení i cantar greu un tret masculí, hem creat normes “políticament correctes” a través de l’ús de la nostra veu, sense adonar-nos que la disrupció i la desconstrucció de les maneres d’entendre el coneixement del nostre sonar és una possibilitat contínua, la transferència social de la qual és permanent. Portem un colonialisme patriarcal interioritzat en l’ús de la nostra veu i a penes ens n’adonem. El nostre cos és fisiològicament, però també socialment, una vertadera “caixa de ressonància”. Des de xiquets hem aprés a “com” hem de sonar i “com” no; el poder radica, justament, a reconéixer eixe poder.

En la teua trajectòria professional hi ha un gran interés i una línia d’investigació molt profunda sobre la tradició oral. En quina mesura tot eixe coneixement sobre el passat influeix en les teues maneres de fer i afrontar la creació en el present?

La historia camperola i indígena a Mèxic està plena de saviesa i dignitat. Hem perdut eixa capacitat de ser més enllà de la paraula, o bé, de la paraula que podem habitar com a so, per exemple, la llengua Tojolabal de l’estat de Chiapas sempre naix del “nosaltres”, mai del “jo”, com succeeix en altres llengües. Eixa realitat plural està impregnada en la seua cultura, ells no diuen “un de nosaltres no va anar a la ciutat”, sinó “un de nosaltres no vam anar a la ciutat”. Les llengües són visions del món. En Tojolabal, el poder és exercit pel “nosaltres”, i no sols inclou a la societat humana sinó a tot el cosmos. Per a ells, el concepte d’objecte no és present, semànticament no existeix ni la paraula ni el seu significat, per això als Tojolabales els ha resultat tan complicat i absurd aprendre el castellà, perquè en la seua llengua els subjectes no subordinen als objectes; allà es dóna una subjectivitat intersubjetiva on la relació sempre va de subjecte a subjecte, i el paper de l’escolta és molt important perquè aquesta relació es done. Qui parla escolta a qui sent i qui sent parla amb qui parla, els dos són actius-passius de manera simultània, i essencialment no es distingeix cap separació entre una planta o un humà, o entre dos humans. Tot sona i tot viu. El que sempre m’ha semblat meravellós és que l’acte d’escoltar, com a operació perceptiva, no funciona com una mediació, sinó que és una entitat en si, un subjecte d’enteniment, no un objecte de coneixement. L’escolta no esdevé com un so extern que es decodifica per a comprendre un significat (logos), sinó com a escolta en si mateixa. L’escoltar és l’element fonamental de la comunicació, però a Occident tot el que ens ensenyen, siga filosofia, història o lingüística sempre remet a l’estudi de les llengües parlades i escrites, no de les llengües sentides. De fet, la Història amb majúscula no es considera existent fins que aquesta s’ha escrit. Se’ns ensenya a escriure, però no se’ns ensenya a escoltar. Tenim problemes per a escoltar. Això és el que em sembla el gran ensenyament de les tradicions orals, que són llengües sentides, no sabers escrits, i eixa auralitat de l’oralitat és fonamental per a l’ús de la veu. No hi ha cant sense escolta, i no ho dic només a nivell de convivència social o de filosofia vital, que també, sinó des de l’aspecte fisiològic de l’acte fonatori en si mateix; la veu no podrà ampliar el seu registre, ni adquirir noves textures o modificacions tímbriques, si no ha aprés primer a ampliar l’escolta. Els sons que sentim són aquells que som capaços d’emetre. De fet, Tojolabal significa “els que saben escoltar”. Si fins ara hem aprés que l’escolta és una mediació semiòtica, una transferència de significats d’un acte a un altre, un vehicle, ¿què passaria si en comptes de pensar-la com una cosa intermediària, la dotàrem d’entitat pròpia, i l’experimentàrem com una topografia viva, canviant, conflictiva, política, espiritual, plàstica, que ens habita, que ens dóna forma i formem? No com un agent extern, sinó com un subjecte viu. “Música és una forma de pensament”, deia l’etnomusicòleg Charles Boilés. L’escolta és una manera de conéixer el món, un habitus, un territori on ens podem situar física i emocionalment.

També els Purépecha, una comunitat ètnica situada a en l’estat mexicà de Michoacán, ens ensenyen una cosa interessant: per a ells no hi ha una diferenciació conceptual entre so o soroll, i empren el mateix terme (Kúnskani) per a tots dos, sense que hi haja una oposició binària. La Pirekua, que és el seu cant tradicional per excel·lència, està molt relacionat amb el so del plor (weráni), on la paraula “pireri” a més de cantar també significa plorar, per la qual cosa l’emoció està totalment relacionada amb l’ús de la veu, el significat del plor s’equipara també amb una certa mena de melodies i amb el cant del mussol (Korkobí tukuro). Molts etnomusicòlegs han escrit llibres meravellosos sobre la relació del cant dels ocells, els mites i la veu, com Steven Feld, per exemple.

Quan vaig realitzar la meua tesi de fi de carrera, vaig treballar directament amb dones i homes llauradors del Nord de Mèxic, em van allotjar a sa casa i vaig aprendre infinitat de coses, però dues d’elles m’han servit molt per al meu treball vocal en el present: una és el valor de la metàfora per a designar el timbre vocal i l’emoció (la seua cançó es diu “cardenche” com a metàfora d’espina clavada al cor) i l’altra és el desenvolupament de l’oïda polifònica, perquè canten tres persones alhora sense acompanyament instrumental, només les tres veus. Com succeeix amb la parla dels Tojolabales, els Cardencheros, com s’autodenominen, canten en “nosaltres”, perquè mentre canten, simultàniament, han d’escoltar el cant dels altres companys, per a no “anar-se” amb les altres veus. No hi ha partitura ni escriptura, i porten segles cantant d’aquesta manera.

Tinc pensat fer, pròximament, una performance vocal amb la intenció de desenvolupar estratègies per a propiciar un diàleg decolonial a través de cànons preconcebuts des dels conceptes “transcultural”, “altre”, “marginal”, “emigrant”…, i oferir una proposta de corporalització que unifique el que considerem diferent, a través de materials, emissions vocals, emocions, etcètera, que vinculen els comportaments vocals “d’altres cultures” per a observar que no som ni tan diferents, ni tan exòtics, ni tan “altres”, sinó que aquesta visió ha sigut imposada i mantinguda per a continuar un aparell polític de segregació i domini actual. L’oralitat és poderosa i no és cosa del passat. 

El Cant del cantó és un projecte personal i domèstic d’experimentació i investigació. Com naix? En què consisteix? Quin tipus de processos tenen lloc en aquest context?

El Cant del cantó és la nostra casa, i va nàixer com una eina de mobilització social des de l’espai d’allò íntim. Vaig formar una cinquantena de xiquetes i xiquets en el so i en el concepte ampliat de música, creant un sistema pedagògic amb la mescladissa d’altres, una sistematitzada sopa, un gran xocolate on la creació fóra el motor i el so el nostre fer.

Naix en l’època en què els meus dos fills eren molt menuts i passava moltes hores a casa cuidant d’ells, estava nouvinguda a València i no tenia treball, a més volia que els meus xiquets començaren a estudiar música. Llorenç i jo havíem visitat les escoles de la zona i els conservatoris més propers, però no ens va agradar gens el que vam veure. Per a començar, havien d’iniciar-se en un jardí infantil (sense jardí), on acolorien fitxes amb la cara dels compositors i cantaven cançonetes gravades. Als sis anys començaven amb el llenguatge musical per a aprendre les notes, i fins als huit no els donaven l’instrument! Tot en un ambient tancat, continuació de la cadira del col·le i amb apenes espai per al moviment. Espantats, eixírem corrent d’allà, i llavors em vaig plantejar la idea de fer a casa una escola de música amb els plantejaments pedagògics que a mi m’agradaria trobar per als meus fills. Primer vaig sondejar el terreny amb un taller d’estiu, juntament amb la meua amiga Tsukiko Amakawa, una gran pianista japonesa i molt bona pedagoga. Van assistir pocs xiquets, però l’experiència va ser fantàstica i sobretot em va servir per a adonar-me que aquell camí era possible. Per a mi, era fonamental que els infants començaren a sonar des del primer moment i no que hagueren d’esperar als huit anys per a fer-ho! Sobretot que no perderen eixa connexió que de manera natural ja tenen amb el so, i no iniciar-los amb la domesticació de l’oïda cap a la música del repertori. 

Després de més de set anys, conformàrem un equip de treball molt enriquidor amb Miquel Ángel Marín, Mariola Gallego, Rackson Arias, Daniel Picazo, Eva Domingo i Heidi Erbrich, on s’ensenyava violí, clarinet, piano, percussions, guitarra, cant i llenguatge musical, però des de la idea comuna de donar gran cabuda a l’experimentació i a la creació sonora. Primer sonàvem, i després véiem com s’escrivia això que sonàvem, i no a l’inrevés. La classes incloïen creació de poemes, passejos sonors, construcció d’instruments, molta plàstica i dansa, i moltes pràctiques escèniques per a compartir el so amb la família, a més, vaig descobrir que als xiquets els encanta cuinar, així que tots els conceptes abstractes de la notació musical els féiem comestibles, amb galetes, pizzes, etcètera, concebent sempre un fer sonor que no “interpreta”, sinó que “descobreix”.

Així va començar tot, però l’objectiu no era només ser una escola de música “diferent”, sinó aprofitar tot el potencial que guarda “una casa” com a territori que esdevé a contrapunt de la ciutat, i com a espai íntim, per a propiciar des de la quotidianitat altres maneres de relacionar-se amb la resta, des de la confiança i l’optimisme, fins i tot des de la bondat, per a dinamitzar pràctiques socials diferents, aportar eines per a construir els somnis (instàvem els veïns a realitzar qualsevol idea que tingueren al nostre espai), i incidir així en noves formes d’habitus.

El Cant del cantó s’instal·la en allò que anomenem “l’estratègia domèstica”, una estratègia altament subversiva, amable i familiar, perquè eixe espai desprestigiat on es pelen les creïlles, es canvien bolquers o es netegen els mocs als xiquets, és el lloc més propici per a la transformació social, per a la creació de nous contextos d’acció, de participació i d’intercanvi. Vam voler col·lectivitzar el desprestigiat món domèstic a partir de tres línies d’acció: 1. La formativa (on també van sumar-se després famílies i públic adult). 2. La creació d’una Xarxa d’investigació i trobades entre artistes sonors d’Amèrica Llatina i Europa, acollint al Festival Nits d’Aielo i Art, al Centro Hispanoamericano de Arte sonoro (CHAAS) i al cicle ‘Aventuras y nuevas aventuras’, espai per a la interdisciplina sonora, i 3. la col·laboració i difusió mitjançant cicles de concerts, cursos i tallers, entre els quals destaquen el de cant Khöomei de Michael Ormiston i Cándida Valentido —músics formats a Sibèria per virtuosos xamans cantaires— i el Soundpainting, dirigit per Óscar Vidal, amb el qual formàrem una orquestra amb els nostres alumnes.

També, al nostre jardí, muntàrem un escenari on cada estiu van donar-se cita artistes com ara Il Gran Teatro Amaro, La Petita Orchestra Peiotaire, Don Simón y Telefunken, Besarabia, o la companyia de dansa-teatre Fil d’Arena. Fins i tot organitzàrem un cinema d’estiu musicat en viu. Allà vam donar forma també a “La festa de la boca”, una trobada internacional, oberta també a amics i veïns, on la poesia, el cant, o qualsevol mescla de síl·labes i fonemes, tingueren a bé celebrar-se entre tots, i tot això en un cant festiu i incitador de bones companyies, begudes i menjars mexicans, que tindrien com a colofó la imprescindible i infinita paella de llenya sota la lluna.

Així, vam voler fer nostra la frase de Jesús Carrillo que diu: “És la dissolució de la distància entre allò domèstic i allò global que es deriva en l’expansió dels mitjans de comunicació, el camí prioritari que prendrà la nova cultura”. Desafortunadament, l’esperit del Cant del cantó no va ser comprés per tota la gent del veïnat i a l’estiu no faltaven les protestes pels nostres concerts, quan en realitat estaven creats per a ells, per a la participació de tots. A més, alguns pares i mares van creure que l’escola de música era una activitat extraescolar més i no van valorar massa l’alt nivell de formació que rebien els seus fills, demandant fins i tot un format típic i tòpic d’ensenyament: “Però, amb això que feu, el meu fill podrà entrar en el Conservatori?”. Actualment, set dels xiquets que van iniciar-se amb nosaltres, entre ells el meu fill, es dediquen professionalment a la música, i fa poc un d’ells em va dir: “Montse, quan jo siga major, muntaré a ma casa una escola com la teua”. Així, la voràgine de concerts, classes diàries, assajos i tallers en intensa activitat van durar poc més de set anys. En 2017 i 2018 vam fer els dos últims concerts, amb tots els alumnes, al Centre del Carme Cultura Contemporània, per al Dia internacional de la infància; va ser un èxit d’assistència.

Ara realitzem activitats de manera intermitent, amb la mateixa vocació d’enllaçar l’experiència personal del nostre fer sonor-vital amb el col·lectiu. Sobretot ens hem centrat en acollir projectes concrets mitjançant residències artístiques. En 2018 vam rebre a Víctor Pintor, actor mexicà que va vindre a treballar la performance sonora enfocada a persones de la tercera edat, i durant el curs 2019-2020 vam acollir a casa el compositor Joan Riera. Aquest estiu ens va visitar, des de Roma, el pianista Eduardo Hubert qui, durant una setmana, va treballar amb adolescents pianistes en una classe magistral que va culminar amb un concert de piano i clarinet que va generar fulgor poètic i esperances en aquests temps de coronavirus. Així que la nostra casa, que és el cant de totes i tots, continua amb les seues portes obertes per a qui vulga repensar situacions de so i escolta, de mobilització social, vital i creativa, i de realitat compartida pel sonor bé comú.

Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2020