Autodefinides #68: Olga Palomares

Ada Diez ha triat la comunicadora i gestora cultural Olga Palomares.

«Sóc Olga Palomares Ponsoda. Sempre dic el meu segon cognom perquè, encara que després posem només el primer per estalviar espai, la meua mare una vegada em va fulminar amb un “Només posaràs el cognom del teu pare?”, i des de llavors sempre tinc en compte el seu cognom, perquè de vegades obviem coses que importen. I crec que així ha sigut la meua vida fins a arribar als 36 anys que ara tinc. Un camí en el qual he anat adonant-me de les coses a les que no donem importància, però sí la tenen.

Per a situar-vos un poc, diré primer que vaig nàixer a València, una terra a la que abans no donava importància. Havia nascut ací, sí, com podria haver nascut a qualsevol altre lloc. Hi ha coses en la meua vida que, evidentment, no he triat i, per això —sent una persona que estima i respecta la llibertat pròpia i aliena— no pensava que em definia en absolut. El que sí vaig triar és estudiar Comunicació Audiovisual a causa de la meua passió, des que tinc ús de raó, pel cinema. El meu pare (Palomares), sense haver sigut mai un erudit en el tema, era la persona que més cinema consumia, i jo l’acompanyava. Una vegada, em va sorprendre regalant-me una pel·lícula que ni tan sols ell havia vist: “Crec que t’agradarà, diuen que és bona”, va dir. I ahí estava, una obra d’art: “Persona”, d’Ingmar Bergman. Crec que a partir d’eixe moment vaig descobrir la meua passió també per la filosofia, l’art i la literatura.

Olga Palomares

Vaig començar un doctorat en Art, Filosofia i Creativitat, que mai vaig acabar perquè em vaig cansar d’estar ací i em vaig anar una temporada a l’estranger. Quan vaig decidir tornar a València, començava la crisi. Decidida a aparcar el doctorat, vaig matricular-me al Màster en Gestió Cultural. Destaque les etapes acadèmiques perquè realment crec que totes elles van ser importants, van canviar la meua manera de pensar, la meua vida. El màster no sols va donar-me coneixements, un canal en el que desenvolupar tot el que havia acumulat durant anys, sinó que, a més, vaig conéixer a gent de la qual he aprés (i aprenc) i he estimat (i estime). Gent jove, com jo, que tenia alguna cosa dins però no sabia molt bé què era ni per on començar. La meua idea era acabar el màster i anar-me’n de nou. Total, tothom estava anant-se perquè en aquell moment treballar en el sector cultural a València era pràcticament impossible. Una vegada acabat el màster, va arribar el moment de tornar a prendre una decisió i vaig apostar per la meua terra. Vaig apostar per la cultura. Vaig apostar pel meu segon cognom.

Vaig crear amb unes companyes de màster Lavisible. Un nom ben pensat perquè el que volíem era visibilitzar la cultura a València a través de la comunicació. Estar, estava, però a penes es veia. Què som? Agència? Inquietes sota un nom? No ho sé. Treballem per separat i treballem juntes, però sempre amb gran amor i respecte per tot el que fem».

Quines experiències han ajudat a formar el teu vessant cultural? Quina ha sigut la més valuosa per a tu?

A la meua autodefinició he revelat ja molt d’aquesta pregunta, però crec que el més valuós per a mi i el que més m’ha enriquit és el fet de no ser una persona d’etiquetes. Un vessant cultural ric es basa en tindre una ment oberta i consumir cultura de tota mena, ja siga cinema, música, arts escèniques o la literatura. I això, al meu cas, ha sigut gràcies a conéixer gent meravellosa que m’ha obert totes eixes portes.

Què et va impulsar a lluitar per la cultura a València? Quins passos has donat per a fer-ho?

Veure que estaven deixant buida València, que l’estaven deixant sola, em va fer estimar-la encara més i voler cuidar-la de l’única manera que jo podria fer-ho. Vaig pensar: “No sóc ningú per a fer una cosa gran, però si molts ninguns ens anem, no hi haurà manera de recuperar-la”. L’únic pas que podia donar era lluitar per visibilitzar tot el que la gent amb obstinació estava fent a través de la comunicació cultural.

Has format part de festivals de molt diferent índole des de l’àmbit de la comunicació. Què creus que han aportat? Què penses que haurien d’aportar? I , quina ha sigut la teua aportació?

És una pregunta fàcil, però alhora molt difícil d’explicar. Tinc la sort que sempre he estat en festivals amb una gran personalitat i especificitat, i just això és el que crec que aporten a la societat, ja siga dins o fora de les seues fronteres. Els festivals han de ser portes obertes a estils, tipus d’art, joves creadors o nous formats que no tenen cabuda als circuits tradicionals o de consum massiu. Han de ser com eixes persones que m’he topat a la meua vida, que fan que òbrigues la ment a coses que no coneixies. T’acabe agradant o no, això t’enriqueix.


Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2019