Autodefinides #122: Patricia Gómez i Mª Jesús González

El col·lectiu artístic O.R.G.I.A. ha triat les artistes Patricia Gómez i Mª Jesús González.

«Som amigues des que ens vam conéixer a la Facultat de Belles Arts, encara que no començàrem a treballar juntes fins al 2002, en finalitzar la llicenciatura. Durant els primers anys de formació, vam tindre l’oportunitat de passar dues llargues estades a Itàlia, on començàrem a compartir un interés especial pel gravat: primer, a Como i Càller (Cagliari), com a estudiants; i dos anys després, a Bèrgam i Milà, com a assistents en alguns tallers d’artistes gravadors i als laboratoris de l’Acadèmia. Així, acabàrem per acostumar-nos al treball conjunt, i de tornada a Espanya, continuàrem amb el mateix costum d’implicar l’una a l’altra en cada nova ocurrència, treball o història. Sempre ens ha semblat d’allò més normal treballar juntes.

Des de l’any 2002, desenvolupem projectes que tracten de rescatar la memòria de llocs immersos en processos de desaparició o abandonament, a partir del registre de les petjades del temps i la vivència humana conservades sobre els murs de la seua arquitectura.

Aquesta recuperació l’hem realitzada, principalment, mitjançant intervencions amb arrancada mural, assumint l’espai arquitectònic com a matriu d’estampació, però també a través d’altres mètodes de registre, com la fotografia, el vídeo o l’àudio.

Cada treball sol començar amb llargues investigacions sobre el terreny, que ens acosten a la problemàtica particular de cada lloc i ens ajuden a localitzar els espais on després s’intervé. Es tracta sempre d’intervencions site-specific, ja que el procés de producció es desenvolupa necessàriament en un lloc concret, la qual cosa implica sempre un trasllat del nostre material i espai de treball, així com una labor burocràtica prèvia de recerca de permisos. La fase de postproducció es realitza a l’estudi, i té com a objectiu processar el material rescatat per a generar en últim terme, un arxiu físic i documental que permeta conservar la memòria i la història de llocs que deixaran d’existir.

Durant aquests últims 18 anys, hem treballat en llocs molt diversos, travessats per problemàtiques diferents, però fa dos, quan abordàvem l’estructura d’un extens catàleg publicat per la Universitat d’Elx, juntament amb la seua directora Tatiana Sentamans i el crític i comissari Álvaro de los Ángeles, arribàrem a la conclusió que podíem agrupar tots els nostres projectes en dos grans blocs, segons s’hagueren desenvolupat en espais de caràcter institucional i públic (com les presons, centres d’internament, psiquiàtrics, i fins i tot un espai com el museu) o espais de caràcter privat no institucional (com els habitatges buits del barri del Cabanyal a València, els masos abandonats d’Almedinilla en Còrdova, o la Casa Ena, on va viure l’artista i anarquista Ramón Acín).

Al llarg dels diferents projectes duts a terme en espais institucionals hem pogut comprovar com els murs d’aquests llocs, plens d’empremtes i missatges escrits, han funcionat com els suports de pensament dels seus habitants, fins que, una vegada desocupats, s’han convertit en els únics testimonis d’una realitat invisible i invisibilitzada, allunyada de la realitat quotidiana de les nostres societats lliures contemporànies.

Per contra, als espais privats de les cases no és habitual trobar petjades escrites, perquè els murs no actuen tant com un interlocutor, sinó, que més aviat trobem les superposicions de color i matèria que els fan singulars i reflecteixen el gust i la manera de viure d’una època.

Malgrat aquestes diferències, allò que tenen en comú aquests espais i dóna origen als projectes que hem realitzat, és el fet que les petjades materials que contenen poden arribar a desaparéixer, o romandre ocultes per sempre, i això és el que ens impulsa a voler rescatar-les».

Anem a fer-vos la mateixa pregunta que ens va fer Amanda Moreno: Porteu molts anys treballant juntes. Què enteneu vosaltres per col·lectiu? Com s’articula la vostra relació artística?

És curiós que mai ens hàgem referit a nosaltres mateixes com a “col·lectiu artístic”, però la veritat és que hem de semblar-ho des de fa quasi vint anys. En tot aquest temps, no hem aconseguit, si més no, posar-nos un nom…, i ens l’han suggerit moltes vegades, “Per què no us poseu un nom més curt?”. No sabem ben bé per què, potser ens resulta un poc artificial, o que no va amb nosaltres, o serà que li donem poca importància a reconéixer-nos com a artistes, al que som quan fem aquest treball, perquè no es diferencia molt de la resta de les nostres vides.

El que articula la nostra relació artística és, fonamentalment, una llarga amistat i una diferència molt gran de personalitat i caràcter. Lògicament, això ens obliga a pensar des d’altres punts de vista diferents al propi, a considerar altres opcions i discutir-les…, i els processos s’alenteixen prou. Però, d’altra banda, té una part molt beneficiosa, i és que de la confrontació i els replantejaments sol eixir tot sempre una mica millor, més sòlid, reflexionat o inesperat.

Second Skin. Cell 560. Sèrie: Depth of surface

El vostre treball ha sigut definit recentment com un “materialisme de la memòria”. Com establiu paral·lelismes entre els conceptes “memòria” i “història” des d’un punt de vista crític? Quines són les operacions conceptuals en aquest sentit que després traslladeu al treball de camp i tècnic?

El nostre acostament a aquests conceptes sempre és una mica més intuïtiu que teòric, funcionem d’una manera molt pràctica i ens és més útil treballar amb “històries” i “memòries”. Conéixer la història és important i necessari, permet comprendre una part del passat, però sabem que està sempre incompleta, plena de buits, d’oblits, especulacions, i genera dubtes. En el nostre treball ens interessa conéixer la història dels llocs, precisament, per a descartar el que ja se sap, i trobar eixos buits o omissions, assenyalar-los, i proposar una certa manera de completar-la. El treball de la memòria permet apropar-se al passat d’una manera un poc més emocional, irracional, i també, més natural. Per a nosaltres, la memòria té forma i matèria, o a l’inrevés, la forma i la matèria —les petjades—, tenen memòria. La petjada és índex i testimoni, parla per si mateixa, el nostre treball consisteix a trobar eixes petjades que materialitzen i donen forma a la memòria d’un lloc, quan aquest ja no existisca.

Quina incidència penseu que té el vostre treball en l’àmbit social, tenint en compte que heu desenvolupat els vostres projectes al voltant d’espais amb una gran càrrega política i simbòlica? Penseu que és possible fer una certa reparació mitjançant l’art? Per exemple, pensant als espais carceraris i de reclusió com els CIES?

Efectivament, pensem que a través de l’art es pot dur a terme una certa reparació, un reajustament, o fins i tot una transformació; eixa és la seua potència i la seua funció (al nostre parer), sinó no ho faríem. El problema són sempre els límits que imposa, justament, el reduir-ho a art.

A vegades, sentim que el treball realitzat perd valor o sentit quan és transformat o presentat dins dels límits estètics i conceptuals de l’art contemporani. Aquesta inquietud no la teníem al principi, però al llarg dels anys i a mesura que anem coneixent persones que s’interessen pel nostre treball i reflexionen sobre ell (qui sobretot ens ha fet pensar sobre això ha sigut el crític David Pérez), van sorgint qüestions que no ens havíem plantejat abans o només havíem intuït. Eixes qüestions tenen a veure amb el deslligament que es produeix entre l’obra acabada i exposada en l’espai expositiu i el sentit de l’experiència viscuda en els processos i en els llocs.

Aquests processos generen una sèrie de vivències, coneixements i esdeveniments que no s’expliquen en les obres —és a dir, en els objectes o artefactes que són el resultat d’aquestes experiències—, i no obstant això, per a nosaltres constitueixen el seu valor principal. Pensem que és en aquest afer on resideix el valor del treball, on ens sentim més còmodes. Diguem que el procés és l’obra, que l’esdeveniment artístic no resideix en el museu sinó fora d’ell. L’obra (és a dir, l’objecte) sí que té un àmbit de ressonància: el museu, l’exposició, però aquest és molt limitat, i no arriba a tindre la incidència que ens agradaria.