Autodefinides #44: Patrícia Pardo

Mar Benegas ha triat la dramaturga, directora escènica, actriu, pallassa i pedagoga Patrícia Pardo.

«Ara mateix no puc descriure’m. He tingut una filla i he perdut el sentit de la vida que m’havia construït any rere any, al que hi havia arribat després de l’adolescència, la primera joventut, els 30 anys… He de trobar un nou sentit a la vida i enfocar la manera en la que em percep.

Acabe d’estrenar La vaca que riu en meitat d’esta interessantíssima i estressant recomposició vital i professional, i encara no sé avaluar com ha afectat al meu treball. Em sent com una serp a meitat de canvi de pell, com un zombie de mdma en la sala d’espera d’una esteticien».

Hi ha una revisió feminista, social i política en el teu treball de clown. Tractant-se, el món del teatre, d’un ecosistema que es troba als marges, trobes que l’androcentrisme i el patriarcat també afecten a la teua obra? Hi ha un menor reconeixement, també al teatre, del treball de les dramaturgues?

L’androcentrisme i el patriarcat no només afecten la meua obra, afecten la de tot déu. M’irrita l’androcentisme i, alhora, em meravella. Perquè és meravellós com els homes no el veuen. Em meravella. És màgic.

Al marge de tot açò, jo faig el que em dóna la gana sense sentir-me dona o femenina, però sí feminista. Reprove la feminitat. I els clàssics. M’avorreixen els clàssics quan els fotografien. I els funcionaris ebris de poder, també.

La sensació de que les obres es representen per a un escàs públic i que, en la majoria de casos, no es programen més d’un cap de setmana és constant. Creus que la Comunitat Valenciana cuida la programació teatral? Tenim una cultura del teatre saludable? Quin seria, en la teua opinió, el focus d’atenció per a canviar açò?

Mentre no s’admeta i s’entenga que la cultura no és indústria, no s’articularan propostes de canvi interessants, innovadores, espurnejants per a les arts escèniques.

L’actual govern també ha assumit eixe paper de la cultura, d’indústria, assessorats per tècnics conservadors i masculinitzats.

Per què tanta burocràcia? Per què l’administració promou la producció d’obra per any en les companyies i no la gira de les obres? Per què els festivals i circuits públics no tenen control de com, quant, què, per què programen? Per què la por a no entendre una proposta escènica? És meravellós el desconcert!

Cap govern progressista parlaria d’Educació o de Sanitat en termes d’indústria educativa o d’indústria sanitària, en canvi, sí ho fan amb la cultura. Mira, jo ja no sé si enfadar-me més o si comprar-me un paquet de pipes.

Quines obres, companyies i/o autores valencianes creus que no hauríem de deixar de conèixer? Com veus el panorama creador en l’escena de la nostra comunitat?

Com deia Gloria Fuertes, «lo primero, la bondad; lo segundo, el talento. Y aquí termina el cuento.» Jo m’emocione i aprenc amb Aureli Delgado, Eva Zapico, Guadalupe Sáez, Ángela Verdugo, Sandra Gómez, Vicente Arlandis, Lucas Escobedo, El Fedito, Mertxe Aguilar, Ana Rebenaque, les de La Coja Dansa, Pérez&Disla, El Pont Flotant, Fil d’Arena, A Tiro Hecho, La Subterránea, Dunatacà…

L’escena valenciana és de lo millor del món. No exagere perquè no m’agrada exagerar. Només delire i et jure que en una frase és impossible delirar.

Del món.