Autodefinides #149: Patricia Varea Milán

Clara Moltó Gisbert ha triat la ceramista Patricia Varea Milán.

«Sol ser prou complex per a mi realitzar aquest exercici, i resulta curiós que siga convidada a autodefinir-me, precisament en aquest moment, just el dia en què he defensat el meu Treball Final de Màster en Arqueologia a la Universitat de València. Un moment al qual estic redefinint-me, després d’un any molt intens, interioritzant tot allò aprés, i a penes començant a visualitzar el que em queda per aprendre d’un món impressionant on m’he endinsat, que combinat amb el meu ofici de ceramista, proporciona una equació amb un resultat preciós.

Anem allà. Soc Patricia Varea Milán, una dona de 37 anys natural de Villena, una terrissaire que viu al segle XXI, al barri de Benimaclet, i que treballa a un taller situat a una horta que resisteix, pertanyent al territori d’Alboraia. Una artesana amb gran inquietud i curiositat, fins al punt d’haver indagat en l’origen del propi ofici, investigant en les xicotetes coses, en els gestos i en els objectes d’un passat quotidià que van permetre la cura entre les persones, on es troba precisament, la significativa producció ceràmica.

M’he format a l’Escola Superior de Ceràmica de Manises. He aprés, a més de Manises, de Corea, i ara de l’Arqueologia, amb eixa sensació d’il·lusió que proporcionen els començaments. El meu treball parteix de la terrisseria i del treball de modelatge, amb elements naturals i vegetals com a signe d’inspiració, presència matèrica com a mitjà d’expressió i significat com a mitjà de divulgació en cada peça ceràmica realitzada. Treballe amb porcellana i gres, generant una dualitat de tonalitats combinades, que han desencadenat una personalitat híbrida ceràmica amb un alt nivell expressiu, aconseguida mitjançant el diàleg de la persona, la matèria i el foc».

Com va nàixer la teua passió pel fang i com l’has sostinguda?

La meua passió per aquest ofici de ceramista va nàixer de manera casual i es va sostindre de manera natural. Des que vaig començar a estudiar ceràmica a l’Escola Superior de Ceràmica de Manises, fa ‘quasi’ 20 anys, no m’he pogut allunyar d’aquest material i el seu procés. Es pot dir que cada dia s’aconsegueix ser millor terrissaire; l’aprenentatge i l’autosuperació és contínua als tallers de ceràmica, la tècnica s’aferma amb les hores dedicades, i això no tindria fi. Des de la pròpia experiència, em fa la sensació que és la ceràmica la que se supera així mateixa a través de les nostres mans.

Han hagut moments més fàcils i d’altres més complicats. Ser artesana significa gestionar i moure’t en la incertesa. Al meu cas, ho he aconseguit gràcies a l’ajuda de companys, de persones que han confiat en la meua dedicació, una xarxa de manteniment artesanal col·lectiu a la qual estaré sempre agraïda. Al remat, el fet de dedicar-te a aquesta labor de crear objectes que acompanyen en el dia a dia, se sustenta no sols de la teua voluntat sinó del teu voltant, de les persones i d’una part de la societat que valora l’habilitat i reconeix el coneixement que hi ha darrere de cada exemple ceràmic.

Quin és el procés en què et trobes ara com a terrissaire?

Agraïda de la sort de Mestres que han fet que em convertisca en una terrissaire compromesa amb el passat i amb el present. Vos puc contar que, actualment, estic en un procés de producció al taller coordinat amb una investigació en el passat dels objectes travessats pel foc. Una mirada en el passat amb una sincera intenció: transmetre a la societat del present una informació sensible mitjançant la ceràmica, sobre un passat social i col·lectiu, basat en la reciprocitat i en el suport mutu, aspectes que conformen els gens del que actualment diem “cultura”. Això és el que envolta i ompli d’inspiració la ceràmica que estic realitzant al taller, peces de ceràmica contemporània carregades de significat i d’informació respecte a eixe passat que tant em crida l’atenció.

Que li demanaries a la societat perquè aquest ofici, tan necessari, perdure en el temps?

Aquest ofici porta milers d’anys perdurant en el temps; el fang va ser el primer material de síntesi aconseguit per la mà humana, que amb el temps va permetre una forma, un recipient al servei de la societat. No em preocupa que desaparega l’ofici, la ceràmica té el talent de conservar durant mil·lennis els passos que va donar qui la va realitzar i d’adaptar-se al moment al qual viu. Em preocupa que no s’atorgue la importància que mereixen les ceràmiques que ens precedeixen i que no cuiden dels ceramistes que atresoren la identitat d’una societat a les seues mans. Em preocupen els materials que la societat actual utilitza, emparada en el progrés i en els objectes d’un sol ús. Em preocupen les ceràmiques produïdes des del desequilibri i l’abús ecològic, abaratint els preus en la producció dels objectes que acompanyen a la societat, com ho és la vaixella.

Si hi ha una ‘consciència’ quant a l’aliment i la seua procedència, seria possible prendre aquesta mateixa perspectiva respecte als objectes que ens envolten. A certa part de la societat li demanaria que pensara en els objectes que li envolten i fan més fàcil el seu dia a dia, que esbrinen d’on procedeixen, quina perspectiva i posicionament hi ha en la seua producció. València està plena de ceramistes que realitzen una ceràmica que fa més bell el fet d’alimentar-se i alimentar als altres, amb allò que Yanagui Sōetsu (1889-1961) anomenava “meravellosos objectes gentils”.