Autodefinides #27: Begonya Pozo

Ana Sanahuja ha triat Begonya Pozo, poeta, professora de Filologia Italiana a la UV, Vicedegana de Cultura, Igualtat i Comunicació de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació i fundadora del premi de poesia César Simón i de l’Aula de Poesia de la UV.

«Per atzar –o no–, Ana Sanahuja m’ha proposat com a “pròxima autodefinida” en aquest mes de juny de 2017. Casualment –o no– vaig nàixer un mes com aquest, el dia 27, per això li tinc un afecte especial a aquest moment de l’any on la primavera ja ha esclatat –amb les seues flors, tempestes, al·lèrgies, hormones… quan la ciutat sencera és a punt de ressorgir com l’au fènix– i, a poc a poc, llisca cap a una transició encara suau –amb les xicrandes florides que oculten l’asfalt sota el seu morat intens, els tarongers que amb delicadesa ameren els carrers de la ciutat o la verdor incipient i tensa dels camps d’arròs a l’Albufera– per regalar-nos uns dies cada volta més llargs amb les corresponents nits d’una brevetat esfereïdora. I així, tots els junys; i així, tots els anys: contemplant aquest món que (ens) passa i (ens) travessa.

Entre aquell juny de 1974 i aquest juny 2017 han passat molts anys, han passat moltes coses. Si mire ara enrere, a la recerca d’una autodefinició, crec que hi ha dues anècdotes que, en part, suggerien ja quin seria el camí que posteriorment resseguiria. La primera va ser amb nou anys, quan vaig tenir consciència per primera vegada de la necessitat d’escriure un poema –que es va publicar al butlletí de l’Associació de Veïns de Ciutat Jardí–; la segona, quan als quinze vaig començar a fer classes particulars a xiquetes de vuit anys. Crec que aquests dos fets evidencien, de forma senzilla, els dos territoris cap a on definiria les meues passes: la poesia i la docència. Sincerament, cada volta que ho pense, crec que no seria capaç de fer una altra cosa en aquesta vida. Per necessitat supose que sí, però el que sé de cert és que no m’agradaria tant com fer classe cada dia o escriure, de vegades, un poema. Per a mi tot ha girat sempre al voltant de la poesia: des de les lectures infantils de “poesia per a xiquets” fins a la tesi doctoral; des de les primeres proves d’escriptura fins als llibres publicats; des de la tria del batxillerat fins al doctorat; des de les assignatures que impartisc fins a les propostes de tallers, aules, premis, seminaris, espectacles benèfics, revistes o festivals de poesia amb els quals col·labore i/o coordine. El discurs poètic és el fil que uneix la meua vida quotidiana d’investigadora, d’escriptora –és a dir, de lectora, poeta i traductora–, de professora –amb càrrecs o sense– però, sobretot i molt especialment, de dona.

Tota la xarxa que he anat teixint de forma (in)conscient al llarg dels anys ha estat sempre vinculada, d’una forma o una altra, a la poesia. Per açò sempre he intentat dinamitzar les estructures –públiques o privades– des de les quals es pogueren generar nous espais per a la poesia. Parle, per exemple, de la creació de l’Aula de Poesia de la UV (2001) o la docència a l’Aula de Poesia de la UPV (2006-2009); els tallers d’escriptura de l’Aula Oberta d’Escriptura (UV), amb els premis corresponents; la fundació i coordinació del Premi de poesia César Simón (UV); la creació del seminari SEMPER i d’altres seminaris de lectura de poesia contemporània a la Fundació General (UV); la col·laboració amb projectes i festivals (inter)nacionals com Veus Paral·leles, Voces del Extremo València, Vociferio o Voix Vives; la programació de lectures al Carmen Sui Generis i la col·laboració amb Ca Revolta; la coordinació de nombrosos cicles de poesia, música, art, pensament i activisme cultural a l’Espai Cultural de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació –creat del no-res per l’equip deganal del qual faig part des de l’abril del 2012– o la direcció de la revista de llibres Caràcters –des de febrer del 2012–; sense oblidar els diversos col·lectius veïnals i entitats cíviques amb les quals també tinc una relació constant o la Compagnia delle Poete –una companyia internacional de poetes que escrivim en italià i que ja hem dut a escena quatre espectacles. Tot plegat, trobe que sempre he estat una persona curiosa, atenta a l’esdevenir de la ciutat i de les persones que, amb la seua immensa creativitat, posen en marxa iniciatives des d’on poder aprendre i entendre la realitat quotidiana, però també des d’on albirar les (futures) línies d’acció per una millora de les condicions de vida mitjançant, necessàriament, la cultura. En aquest sentit, la sisena edició de Vociferio (juny 2017) és un exemple, o també l’exposició que farem al C.M. Rector Peset pel pròxim inici de curs acadèmic per retre homenatge a una revista com Caràcters (és una revista de llibres), de referència entre lectors/es, crítics, intel·lectuals i investigadors/es de literatura catalana arreu del món perquè, tot i ser un esforç titànic i quasi una heroïcitat, es publica a la UV de fa més de vint anys –no oblidem els anys negres contra la cultura en català al País Valencià– i arribarà pròximament al número 80. Cada dia no s’assoleix una fita com aquesta i caldrà fer una festa ben grossa. Esteu convidades!».

Com a poeta, quins són els teus referents en poesia i literatura en general? Quins textos, autors, t’han “canviat la vida”?

Aquesta és sempre la típica pregunta que t’agradaria que no et feren, especialment perquè no té una resposta senzilla i perquè saps que sempre, digues el que digues, et deixaràs lectures i referents. Malgrat tot, ho intentaré. En primer lloc diria que els poetes andalusos com Machado, Juan Ramón, Alberti, Aleixandre i Lorca. La raó principal: eren els poetes que ma mare tenia a la tauleta de nit, per això foren els primers textos que vaig llegir –tot i que no entenia massa bé aquell món perquè era molt menuda, però em captivaven les imatges i la musicalitat quan els recitava en veu alta. Després vindrien les edicions de “poesia per a xiquets” de l’època, és a dir, llibres per adults amb quatre dibuixets que passaven per edicions infantils i que, en realitat, no ho eren. Fou el moment per descobrir la poesia de Miguel Hernández i Gloria Fuertes –Lorca, de nou, també. A l’institut vaig gaudir moltíssim amb el descobriment dels clàssics en llatí, català i en espanyol: Catul, Safo, Sèneca, Shakespeare, Cervantes, Proust, Kafka, Ausiàs March o Quevedo, els preferits. Però amb la selectivitat arribaria l’acostament a textos més contemporanis i actuals: Martín Santos, García Márquez, Sanchis Sinisterra. D’aquell moment recorde el passeig fins a l’antiga llibreria Tres i Quatre per comprar el Llibre de meravelles d’Estellés, que d’aleshores ençà es va convertir en un dels meus clàssics. Després vindrien els estudis universitaris i el goig fou immens perquè l’univers s’eixamplava a un ritme, de vegades, impossible.

Pel que fa a la poesia vaig entrar amb entusiasme als territoris de la poesia catalana contemporània –Granell, Alonso, Roda, Montero, Berenguer, Margarit, Abelló… – i de la tradició hispanoamerica –Huidobro, Mistral, Vallejo, Pizarnik, Zurita, Linh, Montealegre–; també de la poesia espanyola dels 50 –Gil de Biedma, Brines, Valente, Simón–, dels 70 –Talens, Carnero, Falcó– i dels 80 –Falcón, Méndez Rubio, Gallego, Marzal, Cabrera–; de la poesia italiana clàssica i actual –Dante, Cavalcanti, Guinizelli, Petrarca, Leopardi, Ungaretti, Pavese, Calvino, Rosselli, Merini, Luzi, Sereni, Lecomte–; a més de la lírica en portugués –Pessoa i Eugenio de Andrade; després vindrien Gonçalo M. Tavares i Teresa Rita Lopes– o en francés –Verlaine, Rimbaud, Mallarmé i, sobretot, Baudelaire, amb Philippe Jacottet o Anise Koltz posteriorment. Trobe però que el més important d’aquell temps fou l’esperó de curiositat que va suposar. Des d’aquell moment vaig albirar que hi havia molts camins interessants per descobrir: els novel·listes, dramaturgs i poetes russos –Dovstoievski i Chejov, per a mi, essencials; com les grans poetes Akhmàtova i Tsvetàieva–; la tradició romanesa fins a l’actualitat –Celan, Sorescu però, molt especialment, Ana Blandiana–; la poesia xinesa clàssica de la dinastia Tang i la seua recepció a través de formes breus de la lírica àrab en connexió directa amb la poesia aràbigo-valenciana; la poesia canadenca i nordamerica –amb Nicole Brossard i Sharon Olds–; la polonesa –Czeslaw Milosz, Adam Zagajewski però, per damunt de tot, Wislawa Szymborska–; la grega –amb Ritsos i Elitis– o l’hebrea –Iehuda Amicai en versió de Manuel Forcano– i així, podria seguir…

La bona qüestió és que un dels elements claus dels anys universitaris fou l’estudi dels textos clàssics, és a dir, canònics amb una revelació immediata: comprovar com les dones no eren un referent intel·lectual, és a dir, els temaris que rebíem com a “normals” ens ocultaven les genealogies d’escriptores –llevat, com sempre, de docents amb sensibilitat i coneixements que anaven més enllà de les línies rígides de les “obligacions docents”, motivant-nos i suggerint-nos altres referents. Les notícies sobre l’obra de Djuna Barnes, Sharon Olds, Louise Glück, Hilde Domin, Ingeborg Bachmann, Teresa Rita Lopes, Claribel Alegría, María Victoria Atencia, Rosario Castellanos, Francisca Aguirre, Miren Agur Meabe, Teresa Pascual, Maria Josep Escrivà, Guadalupe Grande, Luz Pichel, Juana Castro, Verónica Zondek, etc. etc. eren inexistents. Amb aquesta realitat només podíem fer dues coses: ser estudiants submises i no qüestionar el cànon que se’ns imposava o rebel·lar-nos contra eixe saber tradicional i buscar altres noms, corrents, llengües, etc. Com imagineu, la meua opció fou la segona i, a hores d’ara, faig el mateix a les meues classes: intentar suggerir-los noms i tendències marginals que puguen donar-los una visió més variada i enriquidora de la realitat literària. I fou així, en els marges de la contemporaneïtat, com vaig arribar a dos poetes que, diria, m’han canviat la vida: el primer és Marc Granell, poeta valencià que em va acollir a sa casa quan començava a escriure i que amb la seua ben coneguda generositat em va engrescar en l’escriptura en català –i continua fent-ho. El segon fou César Simón: professor de poètica a la Universitat de València i poeta al qual li vaig dedicar la meua tesi doctoral. Tots dos, des d’una perspectiva més pràctica o més teòrica, m’han ajudat a créixer com a lectora, com a docent i, espere, com a poeta.

Quina és la tasca de l’Aula de Poesia de la Universitat de València?

L’Aula de Poesia va nàixer amb la voluntat de crear ponts entre les aules universitàries i el món de la creació poètica. Com he comentat adés, les lectures proposades a les matèries reglades habitualment són clàssiques, amb la qual cosa és difícil copsar la diversitat de la dimensió actual de la producció poètica. Principalment ens centrem a les activitats –recitals, taules redones, conferències, xerrades i seminaris– que, des de les aules, puguen acostar els i les poetes al nostre alumnat. També treballem a favor de la creació poètica amb l‘oferta de tallers i premis –tots dos en col·laboració amb el SEDI (Servei d’estudiants)– per tal de donar-los claus d’escriptura i possibilitats de publicació. Des de la seua creació l’Aula ha estat un catalitzador a la Universitat de València de poesia no només en català i espanyol, sinó en totes les llegües que s’ensenyen a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, afavorint també el contacte entre poetes, traductors i lectors/es. A més, amb la col·laboració amb altres entitats cíviques –com, per exemple, Mostra Viva– o festivals de poesia també ha creat lligams amb la societat valenciana més enllà de les parets de les nostres aules –tampoc no oblidem que els tallers que proposem a la UV són oberts al públic en general. Aquesta projecció és important si volem que la poesia deixe de ser un gueto. De fa un temps aquesta ciutat té, cada volta, una vida cultural més intensa i potent. Si aconseguim que les sinergies públiques i privades connecten, probablement la força de la poesia siga, a hores d’ara, imparable.

Tornant a la teua faceta de poeta, quin és el teu procés creatiu? Sobre què t’interessa escriure?

El meu procés creatiu és lent i fragmentari. Supose que, en part, això es deu també a la quantitat d’activitats que realitze dins de la facultat –com a docent, investigadora i, des del 2012, com a vicedegana de Cultura, Igualtat i Comunicació– i fora. Però el tarannà de cadascú és el que és i, ara, ja és massa tard per canviar. El dinamisme, l’eclecticisme, la curiositat i l’egoisme empàtic són divertits, tot i que donen massa feina… Malgrat tot, no canviaria res. Dins d’aquesta vida que he anat construint la poesia s’acomoda quan pot i brolla quan la deixe. Com sempre, la (meua) quotidianitat, la memòria –històrica i individual–, la natura que m’envolta, el paisatge urbà o la construcció de la identitat són temes recurrents als meus llibres. Comptat i debatut: la dimensió minúscula i determinant de l’experiència vital.