Autodefinides #105: Rosa Roig

Blanca Añón ha triat Rosa Roig, directora de la Mostra de València.

«En el meu cas, diria més bé autoindefinida, perquè no conec persona més indecisa que jo (o sí, no ho sé…). Des de sempre m’ha resultat molt difícil encasellar, categoritzar o jutjar: ni pel·lícula, ni cançó, ni amiga preferida. I no obstant això, en certs aspectes sóc de blanc o negre. “Et falta cintura”, que em deia ma mare, preocupada sempre per veure’m feliç (no entraré més en el meu arbre genealògic perquè inclús gent que em coneix s’hi perd quan comence).

De menuda tenia les idees molt clares: era de lletres —“pures, pures”— , volia ser periodista i anar de reportera als premis Oscar. Però en algun moment vaig perdre tan gran determinació i simplement vaig ‘anar fent’. No vaig estudiar periodisme perquè a València no es trobava en la universitat pública, així que vaig fer la recentment nascuda i bastant desconeguda carrera de Comunicació Audiovisual. Això em va obrir les portes a un món laboral tan precari com apassionant, on cada projecte, per modest que siga (o precisament com més modest és) t’absorbeix temporalment la vida. I a això m’he dedicat des d’aleshores, des del documental al videoclip, des de la ficció al corporatiu, alternant, quan no mesclant, les funcions de continguts i producció.

La maduresa professional (i personal i familiar i…) la vaig assolir a l’Equador, on havia marxat per a dos mesos en un 2013 negríssim per a l’audiovisual valencià i em vaig quedar tres anys i un fill. Allà vaig tindre l’oportunitat, entre d’altres, de dirigir programes de gran format en una televisió d’àmbit estatal i equips humans de desenes de persones. I, més important, de descobrir que la suma de l’experiència acumulada donava un resultat major a la simple addició de les parts. De tornada a València, les oportunitats vingueren lligades a dos reobertures: la posada en marxa de la nova televisió valenciana, primer i, uns mesos més tard, la recuperació del festival Mostra de València. I en això estic ara, absorbida per este nou projecte, dues edicions i un altre fill després.

Ah, i finalment l’edat (o la maternitat o vés a saber què) ha incorporat a la meua paleta una àmplia gamma de grisos que, sense dubte, em pinten la vida més fàcil (resulta que ma mare tenia raó)».

Després de sis anys de suspensió de la Mostra, com afrontares la tasca de tornar a posar València en el circuit internacional del cinema? Com es va rebre la reobertura del festival entre els professionals de la indústria?

El projecte de recuperació de la Mostra s’ha sustentat, des d’abans de la meua incorporació, en el retorn als seus orígens, al seu àmbit natural de la Mediterrània, un marc geogràfic i cultural que hem traslladat a totes les seccions del festival. Eixa especialització suposa ja una de les claus per a distingir-se en el circuit internacional; la cura de la programació en seria una altra, amb especial atenció a la secció competitiva, composta exclusivament d’estrenes a Espanya, així com el treball per a formar part de les xarxes més destacades del sector cinematogràfic, com ara la FIAPF.

Pel que fa a la indústria, la tornada de la Mostra suposava d’entrada la disponibilitat d’una finestra més des d’on llançar els seus productes. El nostre treball es va centrar des de l’inici a fer d’eixa finestra el millor aparador possible per a la producció cinematogràfica mediterrània, i, molt especialment, per a la valenciana. I crec que els resultats d’eixe treball estan sent molt ben acollits pel sector. De fet, segons un estudi de satisfacció realitzat en l’edició de 2019 el festival va obtindre un notable alt per part del segment professional.

Has treballat molt en producció audiovisual. T’ha servit l’experiència adquirida per a dirigir un festival?

Per descomptat. Cal assenyalar que la meua és una direcció tècnica (el que es coneix també com direcció general o d’operacions en altres festivals). La direcció artística de la Mostra està a càrrec d’Eduardo Guillot. Per la part que em correspon, que és la gerència de l’organisme públic a càrrec del certamen i la gestió i organització dels seus recursos, els coneixements i capacitats que es desenvolupen en la producció audiovisual (coordinació d’equips, planificació de treballs, resolució de problemes, control de pressupostos…) són, sense dubte, una important aportació per a afrontar este repte. Perquè, sí, des del principi i encara, la Mostra és per a mi un gran i meravellós repte.

Fa unes setmanes vàrem veure com algun festival de cine emetia el seu contingut en una plataforma digital a causa de la crisi del coronavirus. Veieu possible que la Mostra de València seguisca eixe camí?

Des que va esclatar la crisi del coronavirus ens hem mantingut alerta a les decisions preses per altres cites cinematogràfiques a mesura que s’acostaven les seues dates en el calendari i hem seguit de prop les experiències d’aquelles que, front a la suspensió o l’ajornament, han optat per celebrar-se a través de plataformes online. En el cas de la Mostra, traslladar el festival íntegrament a esta modalitat resultaria difícil. D’una banda, pel volum de programació que habitualment oferim i que podria resultar massa dispers en este format, sobretot passats els primers mesos d’avidesa de continguts en línia que han comportat les mesures de confinament. D’una altra, perquè algunes pel·lícules podrien considerar que l’estrena en plataformes i no en cinemes dificultaria la seua estratègia promocional i comercial a futur, i no podríem comptar amb elles. Més enllà de la pèrdua que suposa no poder generar eixe ambient propi de festival on es troben —presencialment— públic, creadors i creadores, premsa i indústria. L’escenari és encara molt canviant, però les dates de la Mostra, del 22 d’octubre a l’1 de novembre, conviden a un cert optimisme. Seria molt bona notícia, i no només per al festival, que (amb totes les restriccions i mesures de seguretat que calga adoptar) es poguera celebrar, un any més, de manera presencial.