Autodefinides #93: Lucía Sáez

Aurora Diago ha triat l’actriu, dramaturga i fotògrafa Lucía Sáez, cofundadora de la companyia La SubTerránea.

«No recorde quan vaig començar a girar. Podria ser quan tenia dos anys, que va nevar per primera vegada a Castelló i no se’m va acudir una altra cosa —això és cert— que despullar-me i tombar-me en la neu. Des d’aquell dia espere que torne a nevar a Castelló. Perquè aquesta història no la recorde realment, la tinc a la ment i la visualitze de tantes vegades que els meus pares me l’han contada. O també podria ser quan vaig escapar-me d’escola amb tan sols quatre anys; vaig convèncer les meues companyes de classe —o potser em van convèncer elles a mi, qui sap— per a botar la tanca. A mig camí d’arribar enlloc, per la vorera d’una carretera, un mestre ens va vore per casualitat.

No sé a quina edat, vaig començar a fer-ho tot a l’estil kamikaze: vaig llançar-me de cap per un tobogan i, clar està, vaig ser una xiqueta esdentegada prou, prou de temps. Era esdentegada i amb ulleres decorades amb motius florals i un pegat enorme a l’ull, i era feliç; si mires totes les meues fotos de xiqueta ho pots vore, era feliç.

Potser vaig començar a girar quan vaig botar des d’una teulada fugint de la policia, amb setze anys —això pot ser veritat o ficció—. Podria ser quan em van besar per primera vegada, al costat del futbolí —vaig cronometrar els minuts, ho jure—. Quants minuts? Això ho deixe per a la intimitat, però diré que molts —era el primer—. Degué ser en eixe moment quan vaig començar a mesurar-ho i cronometrar-ho tot.

També faig esquemes conceptuals. Sóc una apassionada de les Excel per a organitzar el que siga, fins i tot faig esquemes de la llista de la compra. Combine eixa passió per l’organització i el control amb la meua vessant kamikaze i creativa, i crec que el teatre és el lloc ideal per a fer-ho, perquè exigeix les dues qualitats.

M’encanta girar amb diferents persones, gent molt llunyana a mi, però que siga bona gent. Gire i gire perquè la vida em porte a llocs diferents. I a voltes, només a voltes, puc parar i mirar al meu voltant, ahí és quan m’entren ganes de crear i els últims anys ho he fet amb La SubTerránea —la meua companyia de teatre— i espere fer-ho per molts anys més, perquè el projecte que tenim Ester Martínez i jo ens fa ser molt felices, com quan no tenia dents i duia un pegat a l’ull.

El que sí sé segur és que a cada gir, a banda del mareig i les nàusees corresponents, sempre m’he mantingut dempeus.

Reconec que després de llegir aquestes línies no queda molt clar el meu camí professional, però pensava que seria tan avorrit i llunyà definir-me explicant els meus estudis i treballs… Si algú té interès laboral, pot buscar-me al web de la companyia».

Creus que la maternitat canviarà la teua manera d’entendre i practicar l’art?

La maternitat està canviant-me tot ja, i això que encara no he parit. Estic aprenent moltes coses noves, estic sentint moltes altres desconegudes, i això inevitablement em canviarà la forma de ser, de pensar, i per tant de practicar l’art. No sé com serà a partir d’ara, ni quines inquietuds o sentiments tindré, però tinc la certesa que si qualsevol cosa fa que jo mute com a persona, les meues creacions mutaran. No serà millor ni pitjor, sols diferent. O no. O sí? No sé res! No!!!!

El que tinc molt clar és que no deixaré de fer i crear teatre. Ara per ara —no sé què podria dir en un any o dos, o cinc o vint— no sóc d’eixes persones que pel fet de ser mare paralitza la seua vida per a dedicar-se únicament a la criança. Jo vull ser mare i a banda creadora, i amiga, i veïna i fotògrafa, i muntanyera, i astronauta, si cal… Vull ser tot el que puga ser sense que una de les meues personalitats fagocite a l’altra. I gaudir de totes elles cuidant a la gent que està al meu voltant.

Què consideraries com “tindre èxit” en la teua carrera?

L’èxit, per a mi, simplement, és ser feliç fent el meu treball i poder viure d’ell. Vull ser lliure per a crear.

Crec que no necessite reconeixements… No sé si quan passen trenta anys més com aquests, on ens deixem la pell treballant catorze hores diàries i fent de tot per a traure endavant la feina, on no tenim dies lliures i els diumenges són el millor dia de la setmana perquè pots aprofitar per a fer el que no t’ha donat temps a fer, però continues treballant. No sé si quan passen trenta anys així, potser necessite o reclame un mínim de reconeixement, espere que no. Crec que si arriba eixe punt, estaré morta. No vull que la meua felicitat depenga de les opinions alienes, sinó de l’acte en si de fer teatre, però també sóc conscient que és molt difícil.

Perquè no arribe eixe dia tracte de fer activitats en la meua vida que no tinguen relació amb el teatre, però que també m’òmpliguen, encara que només siga passejar i fer una cervesa per a parlar del sexe dels caragols.

Hem rebut alguns premis i nominacions importants, com el de l’Institut Valencià de Cultura, el Max, els de la Crítica Valenciana o Escènia Foios, i tots ells t’espenten a continuar i quasi que et diuen a cau d’orella: No estàs fent-ho malament, continua així…, i s’agraeix, però tots passen i en el dia a dia és el treball el que t’ha de dir eixes coses.

En quins projectes t’agradaria embarcar-te pròximament?

M’agradarien moltes coses, però principalment tinc ganes de tornar a treballar amb la meua companyia per a fer creació i bogeria.

L’any passat vam fer el primer espectacle per a tots els públics, Federico, i va ser una experiència molt enriquidora, ens va picar el cuquet amb el treball d’investigació per a crear nous públics. Estem ara rumiant la possibilitat de fer-ne un adreçat a adolescents. Tenim moltes ganes d’investigar sobre la paraula i el llenguatge, i sobre la música.

Però també m’agradaria molt continuar amb el treball que hem fet amb diferents col·lectius socials, i crear amb ells i compartir el nostre espai de llibertat, que és el teatre, perquè també puguen ser lliures ahí, i crear i cridar el que vulguen.

Però també, també, també m’agrada molt quan treballe amb gent nova, en projectes d’altres companyies.

Tot el que siga rodejar-me de bona gent i aprendre i crear m’agrada molt. Ester i jo vam obrir fa poc un espai a Benimaclet, que es diu La GoTera, on organitzem tallers i cursos monogràfics, o el lloguem a altres companyies, i està sent un lloc per a trobar tot eixe tipus de gent nova que ens agrada.

Estic oberta al que vinga: escriure, dirigir, interpretar, posar unes llums, fer producció, fer unes fotos, tot el que m’acoste al teatre i em faça feliç serà benvingut.