Autodefinides #50: Sandra Gómez

Alba Murcia ha triat la coreògrafa i ballarina Sandra Gómez.

«Regar les plantes. Fisio-Rehabilitació (matins). Assajos ‘Cuerpo gozoso’ (dilluns i dimarts de vesprada). Enviar mail a Antic Teatre. Cita en la Mútua: dimecres 23 de gener, 12h. Contestar mail Teresa-TEM. Enviar mail a Vanessa-Afán de Plan. Acabar memòria del projecte ‘Maneras de hacer’. Comprar regal a María José. Buscar temes musicals per al Dia Internacional de la Dansa. Contestar mail Graners de Creació.

Des de 2001 treballe de manera conjunta amb Vicente Arlandis, al col·lectiu LOSQUEQUEDAN, en nombrosos projectes de creació i investigació. En 2012 duc a terme la meua pràctica artística de forma independent, treballant en projectes centrats en el cos i el moviment i, des de fa un parell d’anys i de forma paral·lela, col·labore en projectes d’altres artistes».

Fins a on pot arribar un cos i fins a on t’interessa arribar amb el teu?

Que fins a on pot arribar un cos? Fins al cim de l’Everest? A 332 metres baix del mar? Fins a la lluna? La veritat és que no tinc ni idea… Estava bromejant, supose que ho preguntes en relació a una de les meues peces, ‘Heartbeat’, on estic durant tres hores ballant una sessió de música dance, techno i electrònica. En aquesta peça volia experimentar amb el format: ja havia fet uns quants solos de dansa i em vaig plantejar eixir del típic format d’una hora. M’ho vaig proposar com un exercici de resistència i de gestió de l’energia a un nivell molt físic, però en el fons va resultar ser un exercici mental, de concentració (quasi de meditació, diria), un exercici que m’obligava a posar el cap en un lloc durant tres hores. I et pots imaginar el que passa pel meu cap durant tres hores… De tot.

Què és això de “Bailar el sonido” que tant em pica la curiositat? Quina és la relació amb el so en les teues peces?

‘Bailar el sonido’ és el meu nou projecte, que sorgeix en tirar del fil d’un lloc en el qual he entrat en peces anteriors i que em continua interessant: el del so com a eina creativa, narrativa i generadora d’ambients, estats i emocions. També respon a una curiositat sobre l’aspecte físic de l’element sonor. El projecte està, de moment, en un estat molt embrionari, encara no puc ser molt concreta sobre ell.

En les meues peces el so està present de diferents maneres, una d’elles és l’ús de temassos com a banda sonora, que acompanyen i provoquen al moviment i també a cert estat energètic del cos. Per exemple, en ‘The love thing piece’ (2013) hi ha una banda sonora amb temes musicals en la primera part de la peça que acompanyen l’acció. En la segona part de la peça trac el minijack que estava connectat a l’ordinador, des del qual havia llançat la banda sonora anterior, i desenvolupe un joc d’acobles sonors. En aquesta segona part hi ha un treball més abstracte amb el so. Això és una constant en els meus projectes. En ‘Heartbeat’ (2017), el beat de la sessió de dance, techno i electrònica serveix de base al moviment i la relacione amb el ritme del batec del cor, que amplifique amb un dopler en un parell de moments de la peça. ‘Tot per l’aire’ (2018), peça en col·laboració amb Javi Vela, és un exercici de deriva sonora on dansa, música, veu i so van generant diferents ambients. M’interessa el so des d’un lloc musical, però també des d’un lloc més experimental i abstracte. I crec que, entre altres coses, respon a un interés per a desviar l’atenció del sentit visual.

Des de quin estat físic, mental i emocional necessites —o et resulta interessant partir— davant un nou projecte?

Cada nou projecte defineix la manera de relacionar-me amb l’acte creatiu i comença a ser una manera que s’acosta prou a la idea d’entrenament. Comence a pensar que no respon a necessitats emocionals o intel·lectuals exclusivament, sinó a la idea d’hàbit, d’exercici constant. I eixe exercici serà un reflex autobiogràfic, el punt en el que em trobe vivencialment.