Autodefinides #11: Sandra Moros

Johanna Caplliure ha triat la conservadora d’art Sandra Moros.

«Vinc de Sogorb (Castelló) i, actualment, sóc conservadora a l’IVAM, encara que em costa un poc definir-me com a tal. Llicenciada en Història de l’Art i amb diversos màsters, la meua formació m’ha permès saber una miqueta més sobre art contemporani i cultura visual. Sempre vaig saber que volia dedicar-me a l’art contemporani. Encara recorde —i posseïsc— el primer llibre d’art que em vaig comprar quan estava a l’escola: una monografia sobre Monet. Després “canviaria” la pintura per la imatge.

La meua experiència professional dins de l’escena artística contemporània ha sigut molt polièdrica. Vaig començar com a agent independent, amb treballs de comissariat i crítica, i com a membre de l’equip d’Otro Espacio. Vaig passar un temps molt divertit i intens en espaivisor, podent així treballar amb artistes com Hamish Fulton, Sanja Ivekovic, Jürguen Klauke o Graciela Carnevale, i coneixent el món de les fires d’art. La docència també m’ha interessat sempre i intente dedicar-li una xicoteta part del meu temps, per així fomentar el coneixement de la pràctica artística contemporània. Ara, des de la institució museu, estic descobrint una altra perspectiva.

M’agraden les coses boniques i les imatges pel que poden expressar, i el que generen en la persona que les mira. Odie la calor i la platja. La meua última pel·lícula favorita és 20.000 days on earth, sobre Nick Cave. El cercle és una forma geomètrica molt present en la meua vida, malgrat preferir sempre les línies rectes. M’estic acostumant a les meues contradiccions i a les dels altres, però no és fàcil».

Normalment, la gent relaciona la tasca de conservadora d’un museu amb la restauració d’obres o amb treballs de conservació física. Podries contar-nos com treballa una conservadora d’art contemporani?

Centrant-me en l’IVAM i en la meua experiència allà, una part important del meu treball se centra en comissariar i/o coordinar exposicions. Per exemple, ara estic comissariant una exposició de Robert Frank, que s’inaugurarà al juny, i que pretén plantejar una relectura actual del seu treball a partir d’una selecció d’obres seues que formen part de la col·lecció de l’IVAM. És un gran repte i una gran oportunitat, reconec que hi ha nits que em desperte pensant en ell. A més, des del museu és fonamental fomentar la recerca de la col·lecció pròpia i posar a l’abast del públic les noves visions.

Coordinar exposicions també em motiva molt; sembla que, actualment, només es valore i visibilitze el paper del comissari. És un treball amb una gran càrrega de gestió i responsabilitat, però al mateix temps, molt enriquidor per totes les relacions que estableixes, la més propera amb el comissari, amb el qual es produeix un intercanvi de coneixement i informació molt interessant. A aquestes dues tasques cal sumar-li moltes altres: conferències, reunions, formació… El treball és molt intens i esgotador, però també és un aprenentatge constant tots els dies, a tots els nivells.

Com a experta en fotografia i altres mitjans de reproducció com el vídeo, creus que el gran públic s’assabenta de com les tecnologies han transformat els llenguatges de l’art i les formes d’exposar al museu?

És evident que existeix una desconnexió entre una gran part de la societat i l’art contemporani. Però, al mateix temps, crec que actualment una persona té més recursos per a poder llegir una peça vinculada a les noves tecnologies que una pintura barroca. Els artistes actuals utilitzen codis més propers als nostres contextos, però els prejudicis davant l’art contemporani són molts.

L’ús de les tecnologies —noves i no tan noves— ha fet que el concepte d’art canvie, però també el posicionament del museu davant la pèrdua d’unicitat de les obres artístiques. Cert tipus de pràctiques artístiques contemporànies suposen un repte a l’hora d’introduir-les en el museu, tant en exposar-les com en adquirir-les i conservar-les. Com introduir dins de l’espai expositiu un treball realitzat per a internet? Com inserir una obra creada per a un altre àmbit dins de la institució i que no afecte al discurs de l’artista? Aquest és un tema important i complex. Però d’altra banda està el públic i la seua relació amb aquests “nous” llenguatges. Si entenen el perquè de l’ampliació dels llenguatges artístics i dels mitjans i estratègies emprades pels artistes, crec que poden entendre perfectament les noves formes d’exhibició que exigeixen aquestes pràctiques artístiques. Per açò, crec que l’educació de l’art contemporani, no solament des de la perspectiva de la Història de l’Art, sinó també des de l’experiència del treball artístic, des de les etapes més primerenques de l’educació, és fonamental per a entaular una relació propera amb l’art contemporani i els museus.

Si pogueres triar un artista amb qui treballar qui seria?

Hi ha molts, és difícil. Sí tinc clar que m’agradaria desenvolupar algun projecte en el qual poguera treballar amb l’artista des del començament. Potser es difuminen un poc els límits de les tasques del comissari, però m’interessa molt la conversa que es pot produir amb l’artista en tot el procés de producció, des de la part més conceptual fins a la fase final d’exhibició. Si he de triar només un o una, trie Mariana Castillo Deball; té un punt críptic que m’atrau. El seu projecte al Hamburger Bahnof de Berlín va agradar-me molt. També m’agradaria treballar amb Iñaki Bonillas; el seu treball sobre l’arxiu i l’agressió a les imatges m’interessa.