Autodefinides #65: Silvana Andrés

Luci Romero ha triat l’artista, docent i investigadora Silvana Andrés, cinquanta per cent d’Arquilecturas.

«Sóc la menuda de huit germans i vaig nàixer a la Casa de la Salut. Una monja em va realitzar diversos rentats gàstrics que van acabar en perforació d’estómac. Els meus pares em van traslladar a l’hospital Sanjurjo, el primer de la Seguretat Social a la Comunitat Valenciana, i allí van transcórrer els primers quatre mesos de la meua vida, a una incubadora. La vida començava complicada i això em va convertir en una supervivent. El metge va donar als meus pares poques esperances sobre el meu desenvolupament neurològic, o siga, a partir d’ací hauries de disculpar-me tota la resta.

Em vaig criar a una cuina, de fet, el meu primer record de vida em situa a un sac de farina en el qual vaig caure… Era una xiqueta amb molta curiositat i amb molt de cap, i sí, la força de la gravetat va ser la responsable. Vaig tindre la immensa sort de criar-me entre arbres fruiters i séquies, al poliesportiu de Catarroja. En aquell moment, els meus joguets favorits eren el fang i les pedres. La meua infància va ser un estiu etern a una casa plena de gent.

Cada setembre anhelava anar a escola al costat dels meus germans. Quan per fi va arribar el dia assenyalat i vaig comprovar el que es coïa allà, recorde perfectament sentir-me la xiqueta més imbècil del món. La resta dels xiquets em feien por, semblava que estaven bojos, i els adults ens parlaven d’una forma molt estranya. Inventar excuses per a no anar a classe va enfortir la meua vena creativa; la capacitat de ma mare per a creure-les no deixava de meravellar-me.

Quan tenia huit anys, la meua joveníssima germana Cristina es va quedar embarassada. Ma mare estava fóra de si, i jo, que no entenia res, vaig preguntar al meu germà Juan… Ell em va manar felicitar ma mare perquè anàvem a tindre un germanet. Des d’aquell moment , ostente amb orgull el títol de clava-potes i procure prendre’m les coses amb humor. La meua infància perfecta va acabar als deu anys, el dia en què va morir el meu germà Juan, l’home amb el sentit de l’humor més intel·ligent que he conegut.

Cada vegada que ma mare canviava de treball, ens mudàvem de casa. He viscut en deu cases i he passat per cinc col·legis. Per això, potser, m’apassionen l’espai i l’educació.

Vaig estudiar Belles Arts, en la línia d’intensificació d’Escultura. Vaig gaudir tantíssim que em feia una pena infinita llicenciar-me. Durant quatre anys vaig ser ajudant al taller d’Yturralde; ell em va transmetre l’amor per la geometria i la docència. De fet, el meu primer treball me’l va aconseguir ell. Vaig començar a fer classe d’educació artística a una escola, i al sector de l’educació estic des de llavors. He sigut professora de Secundària durant quinze anys, he fet classes a la Facultat de Belles Arts, i cada dia aprenc arquitectura i art envoltada de xiquetes i xiquets, a més d’assessorar altres docents.

M’agrada envoltar-me de persones sensibles i honestes, la vida m’ha donat l’oportunitat de fer-ho. No crec en la vocació, crec en el compromís. El terreny de l’educació és la meua vertadera passió i és on pense que done el millor de mi. Encara m’agrada jugar amb fang i amb pedres».

Quan naix Arquilecturas i per què?

Arquilecturas naix al 2015, però es va gestar tres anys abans. Vaig conéixer a la meua sòcia, l’arquitecta Sonia Rayos, en un grup de criança. Ambdues teníem moltes coses en comú i començàrem a parlar per messenger. Manteníem llargues converses sobre criança i educació. En eixa època jo feia exercicis d’arquitectura amb els meus alumnes de secundària i vam compartir material didàctic. En un moment donat, vaig animar a Sonia a iniciar un projecte d’arquitectura per a xiquets i xiquetes, i ella —que és una dona apassionada— va acceptar la proposta alhora que m’arrossegava a formar part del projecte. Arquilecturas ha sigut una revolució en la meua vida i m’ha donat moments de màxima felicitat.

Parla’ns de la teua experiència en treballar amb els més menuts. Com és el vostre dia a dia amb Arquilecturas.

La diferència més notable amb la meua activitat com a docent en educació secundària és que ara dispose de més temps per a preparar les unitats didàctiques. A l’escola els ritmes són frenètics i es fa molt complicat poder dedicar temps suficient al disseny de materials específics.

Un altre gran avantatge és que no he de coordinar-me amb ningú, perquè Sonia i jo sempre coincidim en gustos i interessos. No condicionem les propostes de l’altra; sent total llibertat per a produir i treballar sobre el que més m’abelleix a cada moment. En els diversos projectes, cadascuna de nosaltres dedica energies a aspectes diferents i complementaris, a més del fet que cadascuna tinga diferent formació ho enriqueix tot.

Arquilecturas també ens ha donat l’oportunitat de generar espais pensant en els més menuts, situant les seues necessitats al centre dels projectes. Així van sorgir els Espais de Telles a València, Castelló, Alacant i Gandia, de la mà del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana.

Treballar amb xiquets i xiquetes suposa envoltar-se de persones sensibles i honestes, la possibilitat de transmetre que es pot aprendre gaudint i sense sentir-se subestimat pel món adult.

En la teua experiència en Arquilecturas i amb l’arquitectura, amb quins edificis de la ciutat de València et quedes i per què.

Tinc dos edificis favorits, l’un enfront de l’altre: el Mercat Central, de Francesc Guàrdia i Vial i Alexandre Soler, i la Llotja de la Seda, de Pere Compte.

Mon pare va créixer entre aquests dos edificis, primer a una parada de tendal blanc, a l’aire lliure, regentat pels meus avis, fins a la inauguració del mercat al 1928, quan van traslladar-se al seu interior. Anys després, els meus pares van heretar eixa mateixa parada i la van mantindre fins al meu naixement.

Durant uns anys vivírem a aquella zona, i cada vegada que passàvem per la porta de la Llotja mon pare insistia a entrar a la Sala de Contractació i em contava històries sobre el Segle d’Or Valencià, i em parlava de la importància del comerç per a la nostra ciutat. En aquelles visites, el silenci de la Llotja contrastava amb la bullícia del mercat modernista més impactant que he conegut. Sota la seua esplèndida cúpula, ma mare em semblava la dona més sàvia del món, entusiasmada en aconseguir portar-se a casa el millor gènere.

La meua estima per aquestes dues joies de l’arquitectura valenciana està associada a l’emoció, una de les millors formes d’aprenentatge que ens pot oferir la vida.