Autodefinides #78: Susana Godoy

Estela Tormo ha triat la fotogràfa i cronista musical Susana Godoy.

«Vaig nàixer a Saragossa fa 43 anys i, mentre intente escriure açò, escolte música. Crec que, si ho pense bé, escoltar música em defineix tant com ser “maña” o viure a València fa poc més de quinze anys. Potser, de vegades, semble distreta quan em parlen, la qual cosa podria deure’s a la meua (mal oculta) timidesa o al fet d’estar pensant en música. Qualsevol de les dues excuses és vàlida…

Vaig a centrar-me.

Ja he dit que sóc de Saragossa, i seria feliç si poguera mesclar-la amb València i fer del resultat el meu lloc perfecte, amb el seu Cerç (Cierzo allà), uns quants carrers del Tubo, els passejos pel riu, els meus pares al barri del costat i els capvespres des del Puente de Piedra. Com això de moment no és possible, transite feliç, però amb “morriña”, per una ciutat que em va acollir quan vaig quedar-me en ella per casualitat i caparrudesa, fins a convertir-se en una part important de mi, repleta d’oportunitats.

Les oportunitats i les casualitats, precisament, em van portar a Alquimia Sonora (he acabat casant-me amb una alquimista i compartint acudits sense trellat amb una altra), on vaig començar a escriure sobre música i sobre les emocions que m’inspirava, i, de pas, fer fotos de dubtosa qualitat. En aquell temps no coneixia l’“escena” valenciana, si és que això existeix, i ningú em coneixia a mi, així que l’anonimat era un excel·lent refugi. Tampoc coneixia a altres dones que escriviren sobre música o feren fotos, a banda de les meus dues alquimistes, i allò em semblava estrany. Ara sé que n’hi ha més, fins i tot a algunes les conec personalment, encara que sembla ser que encara ens queda un gran camí per recórrer.

Amb el temps, la fotografia de música en directe va començar a ser part de mi, i la primera vegada que vaig fotografiar en un escenari gran allò se’m va acabar ficant dins definitivament, com una nova manera de veure i viure la música. Moviment, llum, emocions i moments que fan clic, quasi sempre compartits. El fossat o la primera filera em proporcionen una energia que m’inunda, encara que com sóc tan moderada, imagine que només semble concentrada!

Em considere una fotògrafa de sala principalment, de distàncies curtes, de tocar amb la punta dels dits l’acció que tens davant i intentar captar-la, encara que els grans escenaris proporcionen una adrenalina a la qual és fàcil acostumar-se.

He treballat en alguns festivals i col·laborat amb alguns mitjans, i durant un temps vaig ser fotògrafa a La Rambleta. Ara sóc una de les responsables de les xarxes socials i contingut audiovisual de la promotora Tranquilo Música, quelcom que em permet viure una altra cara de la música. I el més important és que sóc mestra i educadora de persones amb discapacitat (el treball que em dóna de menjar) i que he aconseguit introduir la fotografia també en aquest àmbit com a eina terapèutica i formativa, un assoliment que em proporciona moltíssimes satisfaccions.

Sóc feminista perquè no es pot ser una altra cosa, i camine immersa en un món, el de la música, on queda moltíssim per aprendre i es necessiten referents femenins perquè les que vinguen darrere no tinguen cap objecció a agafar una rèflex o unes baquetes i situar-se davant dels focus».

Recordes la primera fotografia que vas fer com a professional del camp o, almenys, la primera que et va fer eixe “clic” al cap?

En primer lloc, mai he sabut si considerar-me professional de la fotografia i, si ho sóc, tampoc sabria definir ben bé des de quan. Sent pràctica, imagine que sóc professional en el moment en què em paguen per això, així que si tenim en compte aquest factor, seré professional…

La fotografia és una afició que a vegades em reporta treball. No negaré que m’encanta que em criden amb algun encàrrec o d’algun esdeveniment, i que em paguen per això. És la millor manera de sentir que el teu treball es valora, i de superar totes eixes mirades per damunt del muscle. Es tracta d’un sector amb molta competència i no està massa valorat, moltes vegades pels propis músics, per les promotores, per les institucions… Sol pagar-se el mínim possible, s’utilitzen les fotos sense permís per a promocions, ens demanen fotos a canvi d’“entrar gratis”, no hi ha un premi al “millor fotògraf de concerts de València” ni cap reconeixement… Però, el que més em fot és quan les condicions per a fer fotos en un concert freguen l’absurd i es tracta al fotògraf com si fóra alguna espècie d’aprofitat, dificultant el seu treball. Algunes vegades em negue a plegar-me davant d’això i aprofite el temps en una altra cosa.

Sobre els “clics”, he sentit algun, sí. Nits en les quals sents que t’has superat o has arribat a alguna cosa que volies, i que només entens tu. M’ha passat en algun concert al Loco Club, el lloc on millor m’han tractat com a públic i com a fotògrafa. El “clic” de l’escenari gran, enfrontant-me a Jeff Tweedy amb un 50 i prometent-me a mi mateixa millorar. I el “clic” amb St. Vincent, on estava molt tocada per la situació d’una amiga pròxima, i emocionada amb això i amb tindre a semblant deessa davant de mi. Eixa foto significa molt. I tots els clics que em queden per davant…

Saps percerbre en quin moment van a passar coses interessants, per a estar preparada? Què fem els que estem dalt de l’escenari que et fa estar alerta i polsar el disparador?

No sé què és. Instint, supose. Hi ha vegades en què els concerts, sobretot als festivals, tenen una mica de performance i saps què pot passar en determinat moment. El cantant de tal grup sempre es llança al públic en tal cançó, aquest altre bota, o està qui trau ballarins… Mai he “estudiat” concerts prèviament, són coses que sé perquè ja les he vistes (consumisc moltíssima música en directe) o les he llegides. Però altres vegades crec que és pur instint, l’atmosfera es condensa i sents que les que estan damunt d’un escenari arribaran a alguna cosa. I hi ha molt de sort i de rapidesa en això, i de saber estar ben col·locat. Qui diga que ací no existeix certa sort, menteix…

Tant tu com Maria Carbonell sou habituals dels diferents esdeveniments culturals de València. De fet, podem dir que no falleu mai. Teniu la sensació que els músics vos retornem, d’alguna manera, tot aquest activisme i compromís que manifesteu? Fas altres treballs fotogràfics fora del sector musical?

Definitivament no, no sent eixe retorn. Hi ha alguna excepció, però comptada, i es tracta de músics que han arribat a ser amics nostres o amb qui tenim bona relació. Tampoc és que demanem res a canvi d’escriure articles, fer entrevistes, comprar entrades, comprar discos, fotografiar el seu concert o donar suport en general… A mi m’agrada la música, i la música en directe, i eixa és la satisfacció, a més de veure com vaig millorant com a fotògrafa.

A banda de la música, sí, faig altres treballs, com ara cobrir esdeveniments o fotografiar escèniques quan em criden.