Autodefinides #98: Tània Muñoz

Elena Escura ha triat la narradora oral Tània Muñoz.

«Em dedique a contar històries per una d’aquelles aparents casualitats que trama l’univers. I quan dic que conte històries ho dic de la manera més literal que existeix: conte històries de viva veu a persones que en principi volen escoltar-les. També faig altres coses, quan apareix l’oportunitat, tinc ganes o en el millor dels casos quan es donen les dues coses a la vegada. I aquestes altres feines que faig, ja siga escriure, interpretar o donar classe, les faig perquè per a mi són una altra manera de contar històries. També m’han dit que això és normal per la precarietat del teixit cultural del nostre país i que sovint tot el món fa de tot. A mi fer feines diferents només em deixa d’angoixar quan pense en el Renaixement i em dic a mi mateixa, potser Tània, eres un poc humanista.

De menuda era una xiqueta prou normal, potser un poc romancera. Si m’hagueren preguntat què volia fer de la meua vida hauria contestat que “viure aventures”. Les meues inquietuds artístiques es veien satisfetes en cada festival de fi de curs amb actuacions molt interdisciplinars: dansa, poesia, cant, interpretació… Recorde especialment quan vaig fer un playback amb coreografia de Duncan Dhu. Aquell matí em vaig deixar la cinta de cassete a casa i la meua amiga Laura i jo vam cantar a capella la cançó “Entre salitre y sudor”, amb tota la càrrega dramàtica que requereix una cançó molt trista que parla d’unes balenes. Tanmateix, el meu primer gran èxit literari va ser “Carta al niño Jesús” que vaig escriure a primer d’EGB i que va suposar una breu i altament satisfactòria gira llegint la carta per totes les classes de Cicle Inicial i Infantil. Al vídeo de la meua comunió aparec llegint una segona versió de la mateixa carta (ja era una xiqueta amb olfacte per a l’èxit) al tio Paco, que escolta amb atenció totes les preguntes que li feia al fill de Déu respecte als xiquets pobrets de l’Àfrica i altres temes d’actualitat.

Ara, després d’algunes voltes existencials em dedique a contar contes. És una feina que consisteix en crear i recrear històries amb imatges que jo transforme en paraules, com si tinguera un projector de Cinexin dins meu amb una pel·li que jo veig i que conte per a que les persones que escolten puguen muntar-se la seua pròpia pel·li.

M’agrada molt aquesta feina de conta contes, encara que es dona el cas que als conta contes no els agrada que els diguin contacontes. Però això ja vos ho explique un altre dia. El que volia dir és que m’agrada molt trobar-me amb el públic en una situació tan agradable. No están malalts ni venen a queixar-se de res. Venen a escoltar. Al menys alguns. Que ja està bé. I quan acabe de contar contes tinc la sensació de que hem passat tantes coses junts que som un poc família. I aquesta sensació de familiaritat amb la gent desconeguda se m’ha encomanat les vint-i-quatre hores del dia i moltes vegades vaig pel carrer i salude a la gent que trobe, com si els coneguera. Contar per a mi no és només un ofici, sinó una manera d’estar en el món.

No m’agrada tant que els adults es posen a mirar el mòbil mentre la conta contes entreté o anima el seu fill. Jo no vull animar ningú, en realitat. Però diria que el que menys m’agrada són els contes que serveixen per alguna cosa. Per a menjar verdura, per a fer caca, per a expressar les emocions o reciclar. Per a mi els (bons) contes no serveixen per a res. Res útil o literal, vull dir. Són només (ni menys) històries que paga la pena contar. Per a passar una estoneta junts. Per a oblidar la realitat o recordar-la més que mai. Per a passar por i totes eixes coses que ens fan ser persones, i això amb un llenguatge simbòlic que és de lo milloret que hem fet els humans. Amb objectes, amb llibres, a cau d’orella o per streaming, però conta’m una bona història».

Quan vas decidir que volies dedicar-te a la narració oral? T’imagines fent una altra cosa que no siga contar històries?

No recorde jo haver volgut dedicar-me a contar històries, però clar, tampoc sabia que era una feina. En realitat vaig decidir dedicar-me a contar contes perquè era la primera feina que realment no em semblava una feina. Vull dir que m’ho passava i m’ho passe tan bé contant que encara em sorprèn que em paguen per fer-ho.

Quan em vaig fer professional vaig començar a viure moments de no passar-ho tan bé. Per exemple, per no tenir més de vint euros al banc o perquè la gent (i de vegades jo mateixa) pense que conte contes mentre arriba la gran oportunitat de la meua vida. És com si la feina artística fora el preludi d’alguna cosa millor. També el món artístic, del teatre i de la literatura no sempre coneix o reconeix el treball que fem els narradors. Es podria dir que aquest ofici és fràgil. Pel poc reconeixement i respecte de la societat, per la precarietat econòmica i per les característiques del que fem. Només (ni menys) tenim una veu i un cos per a conquerir el públic.

Així que sí, moltes vegades reconec que em dedique a altres coses. Però no només per la part negativa de l’ofici sinó també perquè, com explicava abans, sóc humanista casual i militant i em sembla que fer altres coses és absolutament compatible, necessari i desitjable.

En realitat m’imagine fent altres coses tot el temps. M’agradaria portar una floristeria, encara que a ma casa només em sobreviu un d’aquells potus immortals. També ser reportera de televisió i exagerar molt tot el que passa, llibretera amb molts diners, per a no patir si no venen clients i poder llegir tot el dia o administrativa d’una finestra on no va ningú per a poder imaginar altres feines tot el dia.

Has desenvolupat diverses propostes com ara l’espectacle al refugi antiaeri de Castelló, el Festival “Conta’m” o les visites teatralitzades “Tornaveu” i “Històries a cau d’orella” al Museu de Belles Arts de Castelló. Quin ha sigut el projecte més il·lusionant, el teu favorit?

M’agraden molt tots aquests projectes perquè són coses que m’he inventat. Sentia que eren projectes necessaris i també tenia l’objectiu de portar la narració d’històries a altres contextos, a altres públics i situacions. Abans es veia la mar és un projecte on conte històries de la guerra civil al refugi antiaeri Tetuan de Castelló, es a dir, per a persones adultes i a partir de testimoniatges reals de persones que van viure la guerra civil a Castelló (recopilats pel Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló). El Conta’m, en canvi, és un festival de contes a la comarca del Maestrat on volem connectar i valorar la nostra tradició oral i reivindicar la cultura de qualitat fora de les ciutats. I el projecte d’Històries a cau d’orella són contes al Museu on portem la paraula contada al costat d’obres d’art per a dir: “Ei, aquestes històries també formen part de la nostra història. Són el nostre patrimoni”.

Així que no podria escollir el meu projecte preferit. Gaudisc molt de preparar i cuidar l’espai per a altres narradors perquè com que m’agrada tant escoltar històries, també vull que la gent de Castelló les puga gaudir. M’agrada inventar-me històries, com vam fer a Tornaveu, una visita dramatitzada pel Museu de Belles Arts, per a que la gent puga entendre millor la historia d’un espai històric o un museu, i m’agrada contar les històries d’altres vides, perquè sent que puc viure i sentir molt més i que eixe passat també forma part de mi.

Un somni recurrent?

Sovint somie amb els meus iaios. Somie que em venen a visitar o que jo vaig a sa casa i estan allà com si res. De vegades estan joves i d’altres estan com els recorde, rotllo iaios amb edat indeterminada de iaios. No em diuen coses sobrenaturals ni res.

Un dia vaig somiar amb m’agüela Rosa, que ens venia a buscar a la meua germana i a mi i li preguntàvem que si volia sopar, i ella va dir: “Ui, fa molt de temps que no sope”.

Fa unes setmanes es va morir l’última de les ties que tinc, de les besties. La tia Encarna. Ella no ho ha sabut mai, però és la protagonista d’una història que em vaig inventar i que conte habitualment. Si puge a l’escenari a contar, sé que vaig ben acompanyada d’avantpassats i agüeles. I això, no és poca cosa.