Autodefinides #63: Teresa Cebrián

Maite Ibáñez ha triat la gestora cultural Teresa Cebrián, coordinadora de l’associació d’Escriptors de l’Audiovisual Valencià (EDAV).

«Tinc 57 anys, bona estrela, dos tatuatges xicotets, una terrassa amb moltes plantes, i no se’m dóna malament cuinar. Abans em perdia explicant als altres a què em dedique, ara ho sé: sóc Gestora Cultural.

No vaig nàixer al 1961 per uns pocs dies. Diu ma mare que feia molt de fred. Normal, era hivern. Vaig vindre al món un 8 de gener a les 8 del matí. A més, era dilluns, ja em direu si això no marca: s’ha acabat la festa, ara toca eixir a treballar. Jo crec que una cosa molt grossa ha d’estar purgant el meu karma perquè no recorde haver parat des de llavors. Això sí, el dia que ho esbrine i ho resolga, em pegaré la vida pare. Espere no tardar molt, perquè el temps vola. Tic-tac, tic-tac, tic-tac… Mentrestant, i fins que puga relaxar-me, sóc seriosa, responsable, compromesa, entregada, treballadora a tope… I pare una mica sequeta. Fins que et prens la molèstia de conéixer-me i descobreixes que també tinc el meu coret. I un gran sentit de l’humor.

Mai he sigut el que m’havia plantejat ser, la vida sempre m’ha portat per on ha volgut i jo sempre m’he anat deixant portar, sense forçar res, simplement deixant que passara. Mai vaig plantejar-me treballar al sector cultural, i ací estic. Vaig arribar per casualitat, per a una substitució d’una setmana, i porte quasi trenta-cinc anys. He fet de tot: festivals, seminaris, fòrums, cinema, televisió, ràdio… sempre en la gestió, fent producció, coordinant. He estat a tot arreu: a la Fundació Municipal de Cinema, a Presidència de la Generalitat, a la Conselleria de Cultura, a la Fundació per a la Investigació de l’Audiovisual, a RTVV, a RNE, a un diari, a unes quantes productores i d’altres entitats privades, fins al programa MEDIA de la UE he treballat. O siga, que pocs tenen una visió com la meua: me’ls conec a tots. I des de dins. Al remat, els que de debò donen sentit al meu treball i em fan pensar que el que faig és útil per a algú, són els guionistes. Sóc coordinadora de l’associació Escriptors de l’Audiovisual Valencià (EDAV) des de 2013 i encara que m’esllome diàriament per a traure endavant la feina, que és moltíssima, poques vegades he gaudit tant treballant.

La vida m’ha regalat també el privilegi de viatjar. Molt. Sense proposar-m’ho he tingut la sort de conéixer un fum de llocs i això m’ha fet adonar-me de la sort que tinc, de la ciutat tan meravellosa on visc i de com de bé que es viu al meu barri. Per cert, vaig nàixer al carrer de Cuba: puc presumir de tindre la Denominació d’Origen Russafa. A veure quants d’eixos moderns que ara poblen el barri poden dir el mateix…

Si ara mateix poguera triar què fer a la vida, el que de veres m’agradaria és cantar. I fer-ho bé, clar. És el que més m’agrada del món. Bé, això i menjar, i el vi. Però aquestes dues últimes coses estan més al meu abast. Tornant a això de cantar… és amb el que més gaudisc. Encara que ho faig regular, m’agrada moltíssim. Qualsevol cosa que m’emocione. El meu repertori va des d’un bolero lacrimogen al punk rock més perrero. M’encanta la música, encara que no m’agraden els temes instrumentals, perquè jo el que faig en la intimitat és cantar a tot el que em donen de sí els pulmons. Que li ho pregunten sinó als meus veïns».

Com va ser la teua experiència des de la Mostra, quan començava a entrar el cinema del Mediterrani a València?

La Mostra va ser un moment clau en la meua biografia, personal i professionalment, i també com a ciutadana que assistia a un moment en el que hi havia una tremenda inquietud i un aire fresc i net d’obertura. Va ser la meua primera experiència professional i va marcar definitivament la meua carrera.

Havent tornat a València, després d’uns anys de periple vital en els que vaig viure en llocs tan dispars com Los Angeles o Santoña, entrar en la Mostra i descobrir el Mediterrani en totes les seues facetes va ser redescobrir la meua pròpia identitat cultural. Va ser un moment en el qual no solament el cinema del Mediterrani, sinó també la seua música o la seua literatura, feien de València un punt de trobada que ajudava a estrényer llaços amb els nostres veïns. I ens enriquia enormement. Sentir que jo era part d’això i que amb el meu esforç contribuïa a fer-ho possible, va ser per a mi un gran regal de la vida.

Quina influència penses que has rebut del teu oncle, Doro Balaguer, com a artista compromés i defensor de la llibertat en el moment de la dictadura?

Estem parlant de com era l’entorn en el qual vaig nàixer i vaig créixer. Doro formava part d’aquell univers, una part important, però no solament ell. Tot un grup de persones: artistes, militants clandestins del Partit Comunista, poetes… poblen la meua infància. Començant pels meus pares. Vaig créixer a una casa en la que l’amor pels llibres, per la música, les visites als museus, les tertúlies d’art o les xarrades polítiques en veu més o menys baixa eren l’habitual.

En paraules del propi Doro Balaguer: «Casa Toni i Teresa, anys seixanta, junt al barri de Russafa de València. Amics que parlen fins a la matinada de pintura, de literatura, d’art i cultura en general. També de política, en un temps sense política. En realitat, en un temps sense les coses de les quals parlàvem sovint. Almenys, a casa dels Cebrián sí podíem parlar amb llibertat i aprofitàvem l’ocasió. Per aquesta raó, i per la bona cuina que oferia Teresa (cal assenyalar-ho), alguns ens ferem habituals de les visites, que recorde amb certa nostàlgia… Allà podia estar qualsevol pintor de la nostra generació, qualsevol lletraferit, músic, metge o professor amb qui parlar.»

Doro, Alfaro, Monjalés, Calduch, Castellano, Soria, Montañana, Michavila, Antonio Palomares o el fiscal Chamorro, algun poeta, galeristes… Ma casa era el centre de reunió de tots ells. Allí també va conéixer Doro a Rocío, germana de ma mare, amb qui no va tardar a casar-se.

De tot el viscut i escoltat en aquells anys a ma casa, trac un gran sentit de la justícia, un respecte tremend per la gent que és coherent i defensa els seus valors, admiració per aquells que treballen generosament pel bé comú, una gran vocació de servei públic i un sentit quasi exacerbat de l’estètica.

Des de la gestió que realitzes a EDAV, t’abelliria escriure alguna història o col·laborar amb ells des d’un vessant més creatiu?

Sóc una persona creativa, crec, però eixe no és el meu terreny. Admire moltíssim als escriptors, eixa capacitat d’emocionar, de posar-se en la teua pell i de transmetre en paraules tot allò que sents i no saps com explicar. I van ells i en una frase ho diuen tot… I com ho diuen! Però eixa no és la meua manera d’expressar-me. Si a hores d’ara no ho tinc clar…

Crec que la meua manera de col·laborar amb ells és traure endavant l’associació, aconseguir que, malgrat aquesta realitat precària en la que ens movem, sense quasi suports, amb molt poques ajudes, no solament es manté viva, sinó que continua creixent i organitzant activitats. En uns anys, EDAV s’ha convertit en referent del sector audiovisual. Eixa és la història que jo escric amb ells. I, creu-me, és una labor prou creativa encara que no ho semble.