Autodefinides #95: Zaida Rico

Carol García ha triat l’actriu, dramaturga, directora i docent Zaida Rico, secretària tècnica d’Iberescena.

«Anys enrere un bon amic de Colòmbia em va regalar una metàfora meravellosa: «Es que tú eres como un árbol que echa raíces, pero en el mar». I allà, en eixe instant, al barri bogotà de La Candelaria, la meua cara es va il·luminar… Ah! Era això!

Sí, això dels arrels mòbils era una dicotomia que sempre m’havia costat molt d’acceptar i, sobretot, d’explicar: el meu concepte d’estabilitat; l’acá versus l’allí; que jo no era una “desapegà” i que a mi també em feia mal dir adéu… La Zaida amb zeta, però pronunciada amb essa: amar la mar.

En Buenos Aires hi ha una guia de tots els autobusos que tenen servei per la ciutat i el conurbà (estem parlant, més o menys, d’onze milions de passatgers en un dia per a més de tres-centes línies d’autobús): és la Guía-T. Unes setmanes després d’arribar a viure allà vaig pensar que mai em podria fer amb eixa ciutat tan descomunal… Aleshores, vaig prende la determinació de que Ella no anava a ser més forta que Jo i em vaig comprar eixa guia-bíblia. Aquell dia vaig començar l’odissèica tasca de pujar als busos i fer els recorreguts complets (o quasi). Anava a la vora de la finestra com una exploradora professional, amb la guia a la mà, posant atenció als noms dels carrers i les avingudes, als barris, mirant els cartells de “las ochavas” (unes cantonades molt particulars a les que pareix que li hagen pegat un mos), alimentant l’imaginari de la meua pròpia Buenos Aires i omplint la meua Guía-T de notes i colors… Molt de temps després, en quasi tots els meus grups d’amics, en algun moment de la nit, algú em preguntava: «Gashega, ¿qué bondi me tomo desde acá para volver a casa?». Somriure d’orella a orella. Amar la mar.

Altea i la tendresa, València i el despertar, Buenos Aires i l’aprenentatge, Bogotà i el respecte, Ciutat de Mèxic i l’agraïment, San José de Costa Rica i la pau… Aquest és el meu mapa.

Amar la mar no és estar a la deriva, és gaudir de les ones, però tampoc no confiar-se massa. És remar i remar (de vegades, amb moltes companyes en el mateix vaixell; d’altres, agafada de la mà del company que tampoc no té por a la mar, o en la més estricta solitud). Amar la mar és tindre la certesa de que en algun moment et tocarà mesurar les forces amb ella però, mentrestant, tancar el ulls i agrair que el sol et done en la cara és i serà sempre la millor opció».

Què et va impulsar a creuar l’oceà la primera vegada?

Va ser una suma de moltes situacions que s’anaven generant desde feia molt de temps, però va haver una que em va marcar especialment. En acabar l’ESAD, l’any 2005, van becar-me per a un curs meravellós de Dramatúrgia i Direcció que organitzava Casa América. Eren sis setmanes (quatre a Madrid, una al FIT de Cadis i una altra a Barcelona) amb becats i becades de tota Iberoamèrica, i professors i professores d’ambdues vores de l’oceà. Va ser la primera vegada que vaig tindre eixa sensació d’estar més viva que mai. Vaig compartir eixos quasi dos mesos amb professionals de Mèxic, El Salvador, Panamà, Veneçuela, el Perú, Bolívia, l’Uruguai, l’Argentina, Xile… Un gran mestre, que per a mi sempre serà fonamental, per a entendre la dramatúrgia em va dir: «Zaida, vete, ¡el futuro está en Latinoamérica!». Eixe va ser l’últim espentó que vaig necessitar. Amb eixa certesa i eixa intuïció que em cremava al pit em vaig aventurar a l’Argentina. En anar-me’n deia que sols serien dos anys… Finalment, hi vaig estar vuit! Després, quasi dos anys a Mèxic i tres a Costa Rica.

Hi ha una expressió mexicana que em torna boja: quan et pregunten si una cosa t’agrada o et ve de gust, utilitzen l’expressió «¿Te late?». Per a mi, eixe és el sincretisme i la metàfora perfecta de per què la meua relació amb la mar és com és.

De què et sents més orgullosa a propòsit de la teua labor?

Crec que de la meua audàcia… En Costa Rica a les dones que tenen valentia les anomenen “valientas” (quasi com al meu poble: «quina xiqueta més valenta!») i jo em considere una d’elles. A ma mare i a mon pare sempre els agrairé que m’hagen criat lliure i feliç, i que gràcies a això jo no tinga por a les fronteres (siguen les que siguen). Es suposava que jo era actriu. I ja. La primera vegada que vaig tindre l’intuïció de dirigir, la que després seria la meua companya artística durant molts anys, Susana Hornos, em va dir: «Pero, ¡si no hemos dirigido nunca!», i vam co-dirigir tres obres juntes entre 2011 i 2016… Una cosa similar va passar amb la gestió cultural i la cooperació: va ser eixa audàcia la que, en 2015, va fer que m’encabotara a fer un lleuger canvi de rumb en la meua vida laboral i començar a estudiar de nou, primer un postgrau i després un mestratge. Han sigut uns camins molt durs els de l’escena, els de viure lluny tot el temps, els de la gestió cultural, i els beneïts “techos de cristal”… Però, com deia en una de les primeres obres que vaig interpretar a l’Argentina: «Estoy donde quiero estar». No és triomfalisme, és agraïment.

“Pinedas tejen lirios” (Foto: Akira Patiño. Buenos Aires)

Han passat quinze anys des que acabàrem la nostra formació a l’ESAD… Com és la Zaida Rico d’ara? Has canviat molt des de llavors?

L’essència sempre hi és! Abans i ara. Al llarg d’aquesta autodefinició han aparegut molt en el meu discurs les metàfores de les paraules i la importància que tenen per a mi. Doncs bé, vaig amb una altra: el meu nom, que és àrab, significa “feliç” i és eixa l’única bandera que intente portar. L’època de l’ESAD va ser molt complexa per a mi… Eixir d’un poble xicotet com Altea, que em va sobreprotegir durant divuit anys, i arribar a un territori més hostil (tot i que si ara compare la immensitat que jo li atorgava a València amb la que després vaig viure a la ciutat de Mèxic, per exemple, m’agafa molta tendresa de mi mateixa) va ser un canvi molt fort. Recorde que el primer dia a l’ESAD, en la benvinguda que ens va donar Antonio Díaz Zamora, va dir: «Vosotros habéis elegido al teatro, pero el teatro todavía no os ha elegido a vosotros». Durant molt de temps jo vaig estar molt preocupada amb eixa afirmació… (Quan?! Quan em triarà?!). Al llarg d’aquests quinze anys he après que els camins els tria una mateixa amb voluntat, molt de treball, muntanyes d’amor i abundant gosadia.