Ballem, sinó estem perduts

Manuel Cuadrado-García
Universitat de València

Fa poc més d’un lustre, solia freqüentar, alguna vesprada entre setmana, un xicotet local situat en un carrer estret del barri del Carme de València amb nom d’ofici artesanal, d’eixos que ja no existeixen. En les a penes tres taules de la seua terrassa a sovint es concentraven artistes de diferents disciplines: cinema, teatre, música, dansa. Hi acudien, de vegades sols, de vegades en grups menuts, a compartir moments i converses, les quals es prolongaven, en la majoria d’ocasions, fins al tancament del bar. Molts ja es coneixien, d’altres ho feien allà, fins i tot estant en taules diferents, perquè després de saludar, demanar una beguda i fer un primer glop, començaven a parlar els uns amb els altres, formant ocasionalment un únic grup.

Una vesprada a principis de la tardor, i després d’una jornada laboral esgotadora, vaig creuar la ciutat pedalant fins a arribar allà per a desconnectar una estona. Després de deixar la bicicleta prop de la terrassa, vaig acostar-me a l’animat grup que ocupava quasi tota la terrassa, perquè coneixia una dels seus integrants, una estupenda ballarina. Eren tots gent de la dansa, tal i com vaig saber quan ens presentàrem. Em convidaren a asseure’m. Entre cerveses i tapes parlàrem de qüestions vàries, de projectes, d’esperances, de pors, de la vida…

En un moment donat, vaig comentar que feia anys que no ballava, matisant que em referia a ballar com a activitat d’oci. Ho havia fet, no sols a la pista d’un local nocturn ple de gom a gom o a un concert, sinó també a casa, sobretot al bany, movent el cos davant de l’enorme espill, escoltant algun tema d’eixos que, independentment del gènere, t’impedeix romandre quiet.

La persona que tenia al meu costat va reaccionar ràpidament llançant-me una pregunta que, en realitat, era una afirmació. “Hauràs emmalaltit aleshores, no?”. Un poc perplex vaig pensar: “Doncs, potser sí”. No sé si per a justificar-me, li vaig respondre que m’hauria encantat haver anat a alguna acadèmia, però a certa edat només és possible practicar balls de saló, els quals no m’atrauen gens ni mica. Jo hauria sigut feliç fent dance, hip-hop o qualsevol altre ball urbà. No va ser el cas. Vaig continuar dient-li que havia substituït la pràctica fent-me espectador de peces de dansa, principalment contemporània, on de vegades m’imaginava sent algun dels artistes sobre l’escenari.

Va ser després quan la meua interlocutora, i reflexionant amb afecte sobre això, em va suggerir diferents alternatives i projectes que em podrien reconnectar amb el ball. De tots els que em va proposar, vaig decidir anar a un taller organitzat dins d’un festival de dansa de la ciutat. Es tractava de muntar en dues hores una peça amb xiquets, alguns d’ells amb diversitat funcional. El resultat em va fascinar. I com tot allò que arriba profund, va quedar macerant-se al meu cap. La casualitat, o no, em va portar a veure unes setmanes després Five Days to Dance. El documental, realitzat per periodistes valencians, narra l’experiència d’una parella de ballarins i coreògrafs amb estudiants de secundària en escoles i instituts europeus. En cinc dies paralitzen les classes ordinàries per a assajar una coreografia que representaran davant de familiars i amics l’últim dia. Persegueixen, entre altres objectius, eliminar les diferències entre estudiants, potenciant la igualtat, partint tots de zero per a realitzar un projecte inusual. Així mateix, busquen potenciar el treball en equip i el respecte entre companys, alhora que se’ls permet mostrar i gestionar les seues emocions.

A partir d’aquestes experiències, vaig plantejar desenvolupar un projecte similar amb els meus alumnes d’una matèria optativa del grau de Turisme a la Universitat de València. Així va gestar-se el projecte Lost Signal, una peça de dansa contemporània sobre els efectes de les tecnologies de la informació i el món digital. Els estudiants no sols havien de ballar coreografiats i dirigits per una professional, sinó que a més havien de gestionar el projecte per a representar-lo en una sala de teatre de la ciutat. D’aquesta manera s’aconseguien diversos objectius personals i professionals. Entre els primers, i malgrat la por inicial a mostrar-se, emocionar-se, compartir…, condicionats per una societat que ens limita en moltes ocasions, van aconseguir ballar, moure’s, expressar-se, alliberar-se, i fer-ho en grup (en concret 60 persones) sobre un escenari, davant de quasi 500 espectadors. Els objectius professionals van consistir a aprendre a buscar patrocinadors, a dissenyar i implementar una campanya de comunicació, a gestionar el pressupost d’un projecte i la venda d’entrades, entre molts altres.

L’experiència va ser un èxit. I major la satisfacció dels seus participants, tot i que van treballar de valent. Una valoració informal a l’aula, després d’acabar el projecte, va constatar-ho. Això em va portar a cercar i llegir estudis sobre els efectes de la pràctica del ball. Vaig descobrir que s’han abordat des de diferents disciplines, principalment des del camp de la salut, l’esport i la psicologia. Els mateixos coincidien a assenyalar els beneficis físics del ball com a exercici, però també els beneficis psicològics i emocionals, en millorar l’estat d’ànim d’aquelles persones que el practiquen.

No obstant això, no hi vaig trobar cap estudi que analitzara els possibles beneficis com a espectador. Aleshores, decidírem realitzar una investigació sobre aquesta qüestió com a projecte en l’assignatura Fonaments d’Investigació de Mercats del grau d’Administració i Direcció d’Empreses. En concret, buscàvem mesurar com influeix veure dansa en l’estat d’ànim de les persones. Primerament, preguntàrem sobre això a una mostra elevada d’individus. Tot seguit, i sempre de manera individualitzada, els convidàrem a veure un vídeo creat per a l’ocasió, assessorats per professionals. Amb una durada total d’un minut, es tractava de huit fragments de dansa contemporània i música de diverses companyies. En acabar se’ls tornava a formular la pregunta relativa a l’estat d’ànim, així com altres qüestions relacionades sobre hàbits i actituds. L’anàlisi de la informació va mostrar que l’estat d’ànim, mesurat a través de tres atributs (alegria/tristesa, calma/enuig, entusiasme/apatia) augmentava lleugerament de manera positiva per a tots. Una millora que va ser més notable en el cas de les dones i els joves de major edat.

Açò sols va mostrar algunes de les bondats de la dansa, tant per a qui la practica com per a qui la gaudeix com a espectador. Uns resultats que, sens dubte, haurien de tindre en compte sales i programadors, els quals solen relegar les propostes dancístiques a ocasions puntuals, com ara els festivals, convençuts que no atrauran públic. Tot el contrari: la dansa agrada i, a més, millora la salut física i emocional, tal com desmostren els estudis realitzats al respecte, generant emocions positives i benestar. I no sols això, segons van assenyalar els meus estudiants després del projecte: l’experiència els va fer sentir que havien crescut personalment, desfent-se de lligams i barreres, sabent-se més lliures.

Per tant, balleu, ballem, sinó (com deia Pina Bausch) estem perduts.