Collages escènics: Acampada

Ens han parlat de la guerra i d’eixes mares coratge que ja retrataven Grimmelshausen i Brecht com un dels animals més ferotges de la fauna universal (What a Wonderful War!, 2002); de caure’s i d’alçar-se (Trànsit, el viatge de Juanillo Cabeza, 2004); del pas del temps (Com a pedres, 2006); de les relacions humanes i la il·lusió (Exercicis d’amor, 2009); de la coherència i el compromís (Algunes persones bones, 2011); de la bona vida en majúscules (Jo de major vull ser Fermín Jiménez, 2013); de ser pare i ser fill (El fill que vull tindre, 2016); de la diversitat social (Les 7 diferències, 2018). De l’amistat, de l’amistat, de l’amistat. De tots els sentiments empàtics que necessiten ser revisats, com a mínim, una vegada a l’any, com eixe cotxe vell que encara funciona però no s’atura ja al pas de zebra.

El Pont Flotant fa, sense voler, teatre d’amor. Són la nostra ITV emocional. Ens reconcilien amb la Humanitat, quan tot sembla perdut en termes ecumènics, i ens retornen al món amb el cor més ample i la mirada més neta. I ho fan de la manera més natural possible, sense artificis escènics ni sobreactuacions, a pèl, en companyia, amb una amabilitat subversiva, amb noms de pila, fàcil; tan fàcil, que contagia. Són l’exemple inequívoc de que el teatre ens fa millors persones: més bones, més reflexives, més alegres. Ells voldrien ser com Fermín Jiménez, i nosaltres, com ells.

El cap de setmana passat, 26 i 27 d’octubre, va estrenar-se al Teatre El Musical de València la seua nova producció. ‘Acampada’, una creació col·lectiva sobre la diversitat funcional, la convivència i la comunicació, va nàixer arran de les experiències viscudes per Àlex Cantó, Joan Collado, Jesús Muñoz i Pau Pons durant la gira d’un muntatge anterior. En comprovar la quantitat de barreres que troben al seu camí diari moltes persones, van sentir la necessitat de tractar aquesta qüestió lluny de paternalismes i discursos dogmàtics. El laboratori “Altres InCapacitats”, a Madrid, va ser la llavor d’on brollaria Acampada.

A escena, Jesús Muñoz, Àlex Cantó, Itziar Manero i els actors amb diversitat funcional Mónica Lamberti, Benito Valverde i Alberto Romera. Una primera interacció amb el públic ens trau del nostre rol d’observadors passius, quelcom que bé podria comparar-se amb la vida mateixa. Tots i totes estem ahí i tenim el nostre paper, la nostra responsabilitat, cal abandonar la comoditat i el silenci. Ningú escapa a la imperfecció o, com diu Mónica en algun moment de l’obra: quién no tiene un pito, tiene una flauta. La imperfecció és humana, és inevitable, és revolucionària i ens apropa com a espècie. La imperfecció ha de reivindicar-se davant d’un sistema que ens vol sempre productius i en perfecte estat.

Posant color a aquesta acampada diversa, una tendra i divertida escenografia, com de conte desplegable; els dibuixos vibrants i expressius de Raúl Aguirre; el piano de Pedro Aznar i dos grans temes d’Enric Montefusco i The Knife. Res és casual.

Collage de Femmella

«L’obra ens ha interpelat a totes des de les nostres diferències i ens ha posat al lloc de l’altre—explica la meua companya de butaca i secció, la cantautora Clara Andrés—. Es tracta d’un sentiment tan bàsic, que resulta trist descobrir quan guanya la irracionalitat i la falta de respecte, font dels conflictes que ens envolten, tan greus moltes vegades. Amb Acampada, hem sigut impacients i sordes, claustrofòbiques i cegues, d’una forma considerada i conscient. No calia res més que això».

Carreguem motxilles plenes de prejudicis, pors i mancances emocionals. És fàcil considerar-se empàtic des d’una distància prudencial, suposar-se empàtic, ser-ne en situacions familiars, conegudes, puntuals, quan coneixem cada pam de terra que xafem, terra plana, sense obstacles, des d’una posició de privilegi. Per això, El Pont Flotant va un poc més enllà i ens cega els ulls, ens tapa les oïdes, ens apaga els sentits i allò que donem per fet a cada instant i ens deixa a tots en igualtat de condicions. Ara sí, vulguem o no, sabem com és posar-se en la pell d’una altra persona (al menys, dins d’un teatre).

Teatre per a tots, tot per a tots…, comentàvem Clara i jo en eixir del TEM. Res de teatre “especial”, adaptat o específic que marque més les diferències, que ens separe, que no ens deixe creuar-nos pels corredors, conviure, normalitzar allò que ens han dit que no és normal. Audio-descripcions per a tots, llengua de signes per a tots, projeccions per a tots, un idioma desconegut per a tots. Tot per a tots. Entendre’ns i cohabitar des d’un mateix punt de partida, el de la imperfecció, la ingenuïtat, la nostàlgia, la manyaga, l’humor i la sedició.

Teatre que t’emportes a casa, a dins de la consciència; com deia Clara: «amb un nus d’agraïment a la gola». És el teatre flotant, teatre d’amor, inexorablement, que encara creu (i et convenç) que aquest món té remei.