Collages escènics: Carola

El Teatre Micalet va acollir el cap de setmana ‘Carola’, l’adaptació teatral que l’actriu protagonista, Anna Güell, junt amb Lurdes Barba i Manel Dueso, ha fet de la novel·la de Maria Aurèlia Capmany ‘Feliçment, jo sóc una dona’, publicada l’any 1969.

Aquesta obra marcaria un punt d’inflexió en la narrativa de Capmany per la denúncia implícita en pro del feminisme i un gir en l’estil literari.

Afán de Plan © Femmella

Com ja sabeu, al llarg d’unes setmanes, la cantautora Clara Andrés ens acompanyarà al teatre per a aportar el seu punt de vista.

Clara: Trobe que el fil conductor de la seua narració, per a fer-nos entendre el seu present, és la seua vinculació negativa amb les figures masculines al llarg de la seua vida, des del seu avi fins als seus amors…
Vanessa: Ella és en la maduresa i des de l’exili quan comença a reconstruir la seua història, d’una vida amb pocs referents femenins —i també nocius per a ella— en la que tothom s’obstinava a modelar-la: com havia de comportar-se, com havia de pensar, on havia de treballar, amb qui havia de casar-se, amb qui no havia de parlar, quan havia de callar, què havia de llegir.
Clara: Sí, és sols al final quan ella realment s’apodera i es troba amb ella mateixa i amb una soledat desitjada.
Vanessa: “La soledat no és una altra cosa que estar en absolut desacord amb tot allò que tens al teu abast”, diu en algun moment. Quina bona definició…
Clara: I és que ella deixa constància de la seua soledat en el món i de com l’enfronta des de la submissió sense arribar a entendre mai què volen d’ella. “Era obedient, sense saber per què obeïa…”. També, potser, per això ella intenta rescatar-se a través de les relacions sentimentals, sense arribar a aconseguir-ho.
Vanessa: Té un buit molt gran en eixe sentit, sí. De fet, ella reivindica que mai ha sabut on col·locar-se, a quin lloc pertanyia.
Clara: I afirma que mai ha trobat ningú a qui vulguera semblar-se… És un sentiment d’abandó i desemparament tremend.

Anna Güell, sola en escena, fa un acurat exercici de narració que aconsegueix —a través de la vida de Carola Milà— transportar-nos a la Catalunya de principis del segle XX, en un estat governat pel dictador militar Primo de Rivera, la posterior victòria de la Segona República i el franquisme, per així denunciar la gran desigualtat entre homes i dones, encara més evident entre aquelles de classe treballadora.

Clara: La denúncia feminista sura entre línies durant tot el seu soliloqui, en el fet d’adonar-se des de molt jove de com l’anul·len constantment. Ella acaba per obeir tothom per una qüestió de supervivència. I finalment, trenca amb tot i amb tots, la qual cosa evidencia, d’una manera molt poètica, en rescatar el record de la primera vegada que va llegir un llibre per pur plaer.
Vanessa: Troba la seua “habitació pròpia”…

Una escenografia fixa i escarida que recorríem a un ritme marcat per les llums i contribuïa a evocar cada època i estat d’ànim que travessava la seua protagonista. Tant com la música —de la compositora Bárbara Granados—, que encara que a vegades se solapava amb la veu de Güell i ens obligava a afinar l’oïda, ha sigut un bon transport en aquest viatge en el temps.

Francesca Piñón s’estrena en la direcció en aquest homenatge a l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, pel centenari del seu naixement, i a totes les dones que —malgrat alguns passos endavant— seguim patint el masclisme cent anys després. Una bona adaptació, ben dirigida, per a una interpretació plena de matisos molt naturals que ha aconseguit agafar-nos (en uns moments més que en uns altres) per a deixar-nos anar amb una frase encoratjadora: “Esgotar allò que desitges, és la condemna a mort”.