Collages escènics: Faust

Encetem aquesta nova secció de ressenya escènica amb l’adaptació que Jaume Policarpo i Arturo Sánchez Velasco han fet de ‘Faust’, l’obra de J. W. Goethe, que podreu veure al Teatre Rialto de València fins al 23 de desembre de 2018. Una producció de l’Institut Valencià de Cultura.

Al llarg d’unes setmanes, la cantautora Clara Andrés ens acompanyarà al teatre per a aportar el seu punt de vista al panorama escènic valencià. Ens estrenem amb un clàssic universal que fàcilment podríem endur-nos a la nostra realitat de segle vint-i-un hiperdigitalitzat i sobreinformat, saturat, accelerat, connectat, individualista, capitalista, contradictori. Han passat cent huitanta-sis anys des que el text original va publicar-se i, llevant d’alguns detalls, bé encaixaria al nostre sistema de vida actual. Policarpo, partint d’aquesta certesa, i amb la maduresa i experiència professional suficient de qui ha travessat diverses etapes fàustiques, ens presenta una versió redona que sobrepassa l’obra mateixa.

Collage Faust: © Femmella. Fotografia intervinguda de Dorothea Lange.

Clara: En un principi tot m’ha semblat molt barroc, carregat, tenebrós…, i a poc a poc, ha anat cobrant sentit, ha anat atrapant-me cada element de l’escenari, amb vida pròpia. […] Has vist eixe documental que parla del millor restaurant de sushi del món?
Vanessa: No. Està al Japó?
Clara: Sí, clar.
Vanessa: Afortunadament. Podria ser que no.
Clara: Ja. Bo, és molt interessant. És un lloc molt xicotet, per a uns deu-dotze clients, i sense cap parafernàlia. Ni postre, ni cafè, ni possibilitat d’allargar-te. Vas a tastar el millor sushi del món i punt. En la barra. Tot súper organitzat, des del que renta els plats fins al que talla el peix. De fet, el primer aspira algun dia a ocupar el lloc del que cuina, com el súmmum professional. I el cuiner explica que se sent tant apassionat per la seua feina, que mai no es conforma amb el que sap, que mai se sent satisfet i treballa dia a dia per a ampliar coneixements, assolir la perfecció…
Vanessa: Què fàustic…
Clara: Sí?
Vanessa: Allò de la insatisfacció, de voler saber més…, m’ho ha recordat.

L’adaptació que ens ocupa barreja en escena titelles amb actors reals —no podia ser d’una altra forma tractant-se de Jaume Policarpo, director artístic de Bambalina Teatre—, text, teatre físic i una escenografia viva i impressionant.

Vanessa: De sobte, mentre estàs intentant situar-te, tot es conjumina d’una manera natural i entres en l’obra. Aprecies un treball en equip realment coordinat, coherent i respectuós. Ningú sobreix per damunt de l’altre, és un gran mecanisme perfecte. Elements escenogràfics, llums, text, interpretació, titelles, música…
Clara: La música d’Albert Sanz, brutal. Ha sabut trasllardar-se al segle XIX i integrar el resultat a una adaptació teatral actual. I com marca els canvis d’escena…, de la foscor al renaixement. Està tan ben feta que pot passar desapercebuda. Vull dir, la composició musical està al nivell de l’escenografia, sumen juntes, no es xafen. Com dius, el treball en equip és impecable. De fet, en alguns moments, la posada en escena ha superat a la història mateixa.
Vanessa: Cert. Personalment, ara, les qüestions que planteja Goethe no les sent properes. No estic en eixe moment vital, diguem-ne. I la proposta de Policarpo, tan completa, m’ha commogut des del punt de vista artístic, líric, poètic, visual… Un treball, des de la direcció —amb l’ajudantia de Xavier Puchades i José Rodríguez— ple de generositat i intuïció, obert (i es nota) a les propostes de tot l’equip, a que l’aportació de tots i tot brille per igual. Nosaltres dues, perquè estàvem allà per analitzar l’obra, desmembrar-la, fixant-nos en cada element, però crec que qualsevol dels espectadors d’avui, ara tranquil·lament a sa casa, tindrà la sensació d’haver vist una peça coherent, sense elements estridents o fora de lloc.
Clara: I fins i tot, en els moments que perds el fil del text —no deixem de banda l’obra que és— la resta d’elements et rescata de volta, perquè d’alguna manera ja estaves dins. L’escenografia latent, amb tantíssima presència, ha anat cobrant un protagonisme que era impossible no percebre.
Vanessa: És de veres que quan perceps aquell gran element escènic, que estava allà des del principi d’una manera tan discreta, aparentment caòtica, no pots deixar de mirar-ho… Marca els canvis d’escena, les etapes per les quals passa Faust, el paisatge. Quina cosa tan impressionant.

L’espai escènic, tan important en aquesta peça, ha estat ideat per Jaume Policarpo i construït per Miguel Ángel Camacho, qui també ha elaborat les titelles a partir dels dissenys de Jaume Marco.

Clara: A mi m’ha impactat com han sigut capaços, amb les titelles, de posar a l’espectador front un espill. Com s’ha concedit la mateixa importància escènica a actors reals, humans, i a titelles. O com passen, tractant-se del mateix personatge, de la carn al cartró sense que tu perdes l’interés.
Vanessa: Hi ha certes escenes, on titelles i actors formen part del mateix quadre —l’obra està plena de moments pictòrics gràcies a la composició i les llums— en les que no fas diferència entre els personatges. Òbviament, a nivell visual ets conscient, però estàs tan immersa i les titelles tan humanitzades, que no et pares a pensar-ho.
Clara: Sí. I estem parlant de titelles senzilles, facialment estàtiques…, però la manipulació és tan delicada que les integra en l’elenc. Ací, el llenguatge no verbal, sensitiu, evidencia la seua importància. Col·loca a tots els personatges —titelles i actors— en igualtat de condicions, la qual cosa li dóna a la proposta un sentit molt líric, molt poètic. El personatge de la bruixa… Amb quina (aparent) facilitat han aconseguit donar-li a l’escena el punt esotèric necessari…
Vanessa: El joc de veus en eixa escena m’ha semblat tan interessant! No els han calgut grans efectes especials per a posar-nos en situació, en cap moment. Es tracta d’un treball, en conjunt, molt artesà, molt cuidat, sense artificis espectaculars característics d’una gran producció teatral.
Clara: I res està posat per posar. Tot té un sentit, no sols ornamental. Han sabut aprofitar tots els recursos aportats en equip.
Vanessa: A mi m’ha agradat molt com s’han inclòs els coneixements dels tres actors més joves (Maria Caballero, Vicent Domingo i Jorge Valle), més preparats, acadèmicament, en teatre físic. L’escena de la presó és realment colpidora. Li han donat un tractament sorprenent, i a gratcient que eixe fragment de text no pertany a l’obra original. Crec que eixa escena, junt a la de Faust al final de la primera part, són les més impressionants a nivell interpretatiu; sempre ben acompanyada (la interpretació) de l’escenografia, les llums, la música,… Mai es trenca el conjunt.
Clara: Jo destaque com han sabut transmetre, també, la foscor, la insatisfacció, la desesperació, el renaixement, les passions, els dubtes, la culpa, la pena i la rendició a nivell visual.

Cap al final, quan Faust repassa junt a Mefistòfil la seua vida, desvetla les tenebres de la seua ànima corrompuda, la seua infelicitat, les seues males accions, tot el mal que ha fet, és —possiblement— un dels fragments que trobem més contemporani. A l’igual que Klaus Mann, a ‘Mephisto’ (1936), va comparar a Faust amb Alemanya i a Mefistòfil amb Hitler, al nostre Faust, en eixe precís moment, el podríem comparar amb Europa, corrompuda, venuda, egoísta, mafiosa, classista.

Clara: També pot comparar-se eixe moment amb la caiguda de Rita o de Camps… Que van passar de tindre el poder absolut a l’autodestrucció, transitant per una pèrdua total de la realitat, la demència…
Vanessa: La demència divina. Mira com Camps s’encomanava a Déu al final de la jugada…
Clara: Clar. Camps, ara, ja no pot situar-se a un altre lloc, tornar a la realitat.
Vanessa: La diferència amb ells és que a Faust, durant gran part del seu procés, li acompanya la culpa. Ai, com és eixa frase que diu Mefistòfil sobre el pecador? M’ha encantat.
Clara: “No hi ha res més patètic que un pecador que dubta”.
Vanessa: Exacte! I sense entrar en judicis morals o religiosos, sobre la culpa i el pecat, actualment seguim tenint molt interioritzats, per l’educació arrelada al catolicisme, tots eixos sentiments.
Clara: I que el camí correcte implica sacrifici i renúncia, i quant més sacrificat siga, major serà la recompensa.
Vanessa: També, quan travessem una època de caos, bé siga professional o sentimental, ens visiten els dimonis (o els fantasmes) i tendim a la vida “profana” en un intent de trobar allò que ens falta.
Clara: I eixa vida profana, de passions, està plena de qüestionaments. No és el mal, encara que no siga el camí. Per això el dimoni, ací, ens resulta fins i tot simpàtic. T’anima a experimentar.
Vanessa: A viure el moment, gaudir sense més, sense objectius filosòfics com el de la felicitat. Compte, i no és poc! Però Faust vol retindre l’essència de cada experiència viscuda i això el dimoni no li ho pot donar.
Clara: Sempre vas a fer una renúncia a la vida, tries el camí que tries.
Vanessa: Cal trobar l’equilibri entre ambdós camins. Potser eixa és la lectura, i per això Faust és una obra universal que transcendeix passats els segles, perquè és el gran repte de la humanitat poder conviure a cavall entre la virtut i la passió. I com eixe camí del mig és tan personal, no existeix cap manual, antic o contemporani, que ens puga servir de guia. I seguim buscant l’equilibri, la felicitat, la plenitud,…, desviant-nos sovint a dreta o a esquerra.
Clara: Clar. El conflicte sempre està present. Qui té estabilitat laboral o sentimental, es veu temptat de vegades a canviar de vida, i qui no la té, la recela. En definitiva, Faust és totalment actual. Seguim plantejant-nos les mateixes qüestions.
Vanessa: I Policarpo ha encertat en la forma de replantejar-les. Ha evitat el discurs moral, ha presentat una proposta molt estètica i ha facilitat que els espectadors tornem a casa amb els nostres fantasmes particulars.