Collages escènics: Libración

Lluïsa Cunillé va publicar ‘Libración’ l’any 1992, una obra que s’estrenaria a la Sala Beckett dos anys després i per la qual rebria tres Premis de la Crítica de Barcelona: millor text, millor interpretació i millor direcció. En aquella ocasió va ser dirigida per Xavier Albertí, actual director artístic del Teatre Nacional de Catalunya, i protagonitzada per Lina Lambert i Lola López, qui ara, vint-i-cinc anys després, l’ha posada de nou en peu com a directora, passant el relleu interpretatiu a Mafalda Bellido i Blanca Martínez. Aquesta coproducció de La Zafirina i Hongaresa de Teatre —companyia fundada per Lola López, Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso al 1995— ha sigut possible gràcies a una residència de creació concedida per la sala Carme Teatre, en la qual estarà exhibint-se fins al 24 de març, abans de la seua estrena oficial a Sagunt.

Feia sis anys que no véiem a Mafalda Bellido i Blanca Martínez juntes en escena, des d’aquell ‘Salón Primavera’ —de Cunillé i Zarzoso— que estrenaren amb la seua companyia, La perrica de Jerez, al costat d’Hongaresa. Dues actrius amb una química especial que fins i tot detectem quan es posen en la pell d’unes desconegudes entre les quals sorgeix una estranya, dependent i lacònica amistat. Lola López, al comandament, recolzada per Luisa Busto com a ajudant de direcció, ha canviat el piano del primer muntatge per un violí, el de Luisa Moya, que entre grinyols i pauses fa sonar ‘Altitud’, de Frederic Mompou, una personalíssima reinterpretació que, junt amb l’espai sonor dissenyat per Marcos Sproston, contribueix a crear el clima enrarit, oníric i eteri que aquest text requereix.

Afán de Plan © Femmella

La cantautora Clara Andrés, la meua copilot en Collages Escènics, va relacionar de forma instantània aquells grinyols musicals amb el soroll que fan en moure’s els gronxadors oxidats, un soroll de joc perdut, compost per notes de decadència, misteri i ressons de temps millors que mai tornaran.

Res millor per a representar la solitud que un lloc abandonat per on la vida ja ha passat de llarg. Un lloc inhabitable, desprotegit, abstracte, perifèric, de pas, cent per cent cunillesc, que propícia la total despersonalització de tots els personatges, els presents i els citats, i les seues relacions efímeres. Un parc sense xiquets a qualsevol hora, uns balancins amb l’únic propòsit de ser metàfora quan vols parlar d’equilibri. El que busquen aquestes dones nit rere nit, el que dóna títol a l’obra i ens mostra la lluna perquè vegem totes les seues cares.

Apuntava Clara que, en mig d’aquest paisatge, les dues dones tracten d’esmorteir la seua soledat regalant-se temps furtat i amagat a la butxaca, temps d’espera, temps propi i de sobra, mogudes per la necessitat d’omplir un buit que les espenta a agafar-se a un clau ardent sense perdre la dignitat.

Si tenim en compte que Lluïsa Cunillé va escriure aquest text als anys noranta, quan ni tan sols imaginàvem l’actual dependència tecnològica i les seues conseqüències, ens adonem que hui eixe parc podria ser una pantalla de mòbil. Lola López ha respectat els elements analògics de l’època, la qual cosa provoca un sentiment de nostàlgia encara major.

Aquesta obra va suposar l’encontre personal i professional de Cunillé, López i Zarzoso. Una obra, per tant, molt important per a Hongaresa de Teatre. Per a la nova versió de ‘Libración’ s’ha creat un equip format majoritàriament per dones, a excepció d’Sproston, Toni Sancho (il·luminació i espai escènic), Sergio Serrano (fotografia, grafisme i disseny de cartell) i Paco Zarzoso (producció). Fins i tot, les actrius van calar-se de la poesia d’Alejandra Pizarnik i Olga Orozco durant el procés de creació, treball que s’intueix darrere de les seues magnífiques interpretacions habitant la soledat.