Collages escènics: L’orquestra del silenci

L’escriptor i poeta suís Robert Walser (1878-1956) va morir el dia Nadal, d’un infart, sobre un camp nevat; una imatge massa impactant per a un home que va tractar de passar desapercebut durant tota la seua vida. Negre sobre blanc, tombat de tos, amb el braç esquerre estirat i el barret retirat. Les empremtes del passeig, estampades sobre la neu a penes uns segons abans de caure fulminat. L’home dels mil oficis subordinats, el servent, el majordom, l’escrivent, l’ajudant, l’ordinari, aquell qui passava per la vida de puntetes, va imprimir la sola de les seues grans botes de neu amb una actitud impròpia. Unes marques imponents en contrast amb la seua indesxifrable micrografia, aquelles lletres mil·limètriques i apinyades que escrivia sobre embolcalls de xocolatines. El miniaturista que va glorificar el fracàs a través de personatges com Jakob von Gunten. “El pare del no-jo, el pare del no-res”.

Collage: Femmella © Afán de Plan

L’actriu i dramaturga Maribel Bayona va inspirar-se en Walser per a crear el personatge de Vell Professor, figura central de ‘L’orquestra del silenci’, una obra escrita durant el primer laboratori Ínsula Dramatària Josep Lluís Sirera, i el muntatge de la qual s’estrena ara baix la direcció de Xavier Puchades.

Una escola vetusta, sòbria i inusual. Llum càlida que contribueix a fixar la pols sobre un espai detingut en el temps. Una espècie d’Institut Benjamenta, aquell internat on Jakob von Gunten aniria a formar-se com a servent, com a individu anònim, com a aspirant a res. El fracàs com a objectiu de qui no en té cap ni un.

Una Dona Misteriosa ens convida a entrar amb veu poruga i cavernària, la veu muda de qui calla cap a fora; és un xicotet animal atrapat en les seues pròpies entranyes, de mirada viva i instints primaris, de moviments irracionals i orgànics. Un ésser interpretat fidelment, irreversiblement, per la coreògrafa i ballarina Ángela Verdugo, la qual passa sigil·losament per les tables del teatre de text deixant les belles petjades descalces de la dansa sense puntes ni afaites.

Cinc alumnes: El del mig (Àlex Cantó), Cantant lírica (Amparo Ferrer Báguena), Tennista retirada (Maribel Bayona), Estimada (Gloria Román) i Saudade (Antonio Lafuente). Un Vell Professor (Ernesto Pastor) sostenint un diminut llibre de lletres diminutes, els sotmet a micrografiar les paraules de Walser. Més menuda, la lletra. Encara més menuda. Els envolta un univers esfondrat i decadent, el calaix de sastre de la derrota, habitat per objectes extingits i inconnexos; l’encant de l’ocàs representat devotament pels escenògrafs Los Reyes del Mambo, amb un disseny de llums, signat per Diego Sánchez, propici i atmosfèric. L’espai sonor, creat per David Alarcón, així com el vestuari i la caracterització de Josán Carbonell, contribueixen a aquest oníric i captivador desastre.

Un text ric i exigent —guardonat amb el Premi de la Crítica de Teatre 2018, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC)— que Puchades ha posat en peu sense a penes retalls, des d’una direcció acurada i fèrtil, generant imatges corals dignes d’emmarcar.

Maribel Bayona hissa la bandera del fracàs com un acte revolucionari, travant els engranatges de la productivitat amb un masteler prim però resilient: la paraula.