Collages escènics: Perenne

Perenne. Continu, incessant, que no té intermissió. Etern, imperible, perdurable, perpetu, sempitern. Immortal. No com tu ni jo. No com tu i jo. La nova creació escènica de Patrícia Pardo, dona de circ i d’escriptura aclaparadora.

L’amor i el pas del temps com a fils conductors, conceptes perennes de realitat caduca. Aprendre a estimar i a crèixer sense importar-nos la data límit. Envellir amant, amar envellint. Que cap mà càlida rebutge tocar-nos mentre vivim.

Collage: Femmella © Afán de Plan

A l’Estat espanyol, més de dos milions d’ancians viuen a soles. En els últims anys, han crescut el nombre de voluntaris que fan companyia a avis i àvies. Desconeguts dedicant el temps que néts, fills, nebots, veïnes, amigues i germanes no tenen. Ancians sense família. La família com a invent contra la solitud. Cuidadors a sou en residències depriments. Galtades entre canvis de bolquers. Emparellar-se per no estar a soles. Instrumentalitzar l’amor. La por a envellir sol és una de les més comunes, però encara no té nom. Instrumentalitzar la mort. Que cap mà càlida rebutge tocar-nos mentre morim.

Voldria deixar una nota abans de morir-me. Una llista de tots els amants que he tingut fins el moment, als meus noranta anys. Vull ser com Blanche Devereaux, i viure en una casa gran amb les meues amigues. Creure’m perenne fins a l’últim sospir.

Perenne. Patrícia Pardo subvencionada amb diners públics hauria de ser també perenne. Les seues galtades textuals, el seu humor, la seua tendresa indòmita, la seua generositat. Perenne serà el record d’eixos personatges que s’ha inventat junt amb Olga Osuna —ajudantia en dramatúrgia i direcció— per a parlar-nos d’amor i vellesa. Carmen Díaz com a mestra de cerimònies, Miguel Ángel Fernández i María Josefa Borrego dignificant el pas del temps, Raquel Carpio, Lorena Marciana, Anaïs Mas-Masiá, Hèctor Rodríguez, Mónika Vázquez…

Perennes, totes les lloances que mereixen Carlos Luna i Clara de Luna per la música que han compost per a l’espectacle. Banda sonora electritzant que accentua cada número i cada paraula. Bonic gest eixe de cedir els instruments als intèrprets. El circ i el punk-rock apuntalant la contracultura en un teatre públic del centre de la ciutat. Alegria.

El treball d’Estíbaliz Gonzalo i Patricia Vallés, en vestuari i maquillatge i perruqueria respectivament, també ajuda a enfatitzar la proposta escènica; així com l’escenografia de Los Reyes del Mambo i les llums de Diego Sánchez. Fins i tot a la figuració, provisional o no, no li falta cap detall.

Perenne és una peça ben construïda — i ancorada per Raúl Garbayo, al rigging— que entona el “más-difícil-todavía” dels equilibris que fem a la vida i a l’amor. Una alerta sobre el descuit al proïsme, la teua iaia ajudant-te a relativitzar les preocupacions, eixa postura sexual amb la qual sempre arribes a l’orgasme, la cançó que estàs desitjant ballar per a celebrar la fi de la pandèmia. El punk espolsant-se amb mans càlides la seua fama de violent.

Perenne, fins al 3 de gener al Teatre Rialto.