‘A taula’, de Ferran Garrigues

Gènere: Teatre
Tema: Doppelgänger
Inspiració: David Lynch
Proposa: Vicent Pelechano, artista sonor (Cuneta)
Autor del text: Ferran Garrigues
Títol de l’obra: A taula

Collage: Femmella © Afán de Plan

***

A TAULA

Assegudes a la taula dues dones amb bates de quadrets grisos amb botons per davant, permanent al cabell i sabatilles d’anar per casa.

NATA amb ulleres resta asseguda a una cadira de rodes, té un braç agafat a la cadira amb una brida blanca gran, ben visible. TILA s’alça i li posa un pitet per donar-li de menjar.

A sobre de la taula un perol tancat, un plat fons i una cullera, un poc de pa i un ganivet vell de mànec de fusta.

TILA obre el perol i l’olor penetrant de la sèmola de blat ho envolta tot.

TILA. Què creus que passarà avui?

NATA. No menjaré, com cada dia que ho intentes, a aquesta taula. Amb aquesta residual parsimònia que ens abasteix de dol i buidor. Cansa no saber que fem ací. No saber com eixir. No poder eixir.

TILA. Canvi de tema! He preparat el teu sopar predilecte!

NATA. Mil vides, haguera pogut viure mil vides per descobrir qui soc i qui ets. Tenia mil vides i ara només em queda aquesta, plena d’angoixa de saber la veritat.

TILA. La sèmola, tan senzilla com saciant. Vols una cullerada o dues?

NATA. No cap. S’ha extingit als meus dits l’energia que em quedava per voler sortir. Per volar. Volar ben lluny d’aquest horror d’intencions malsanes, d’una familiaritat que no prospera, d’una molèstia constant que és la presència que he de suportar cada vegada que obro els ulls.

TILA. Et posaré dues. Sempre has menjat tan bé. Una i dues, fet.

NATA. El teu alè és com un tall ferotge d’una eina plena de rovell, que deixa una resta amarga a la ferida oberta.

TILA. Quantes te’n queden?

NATA. Vides o cullerades?

TILA. Les dues són importants. S’ha de ser molt precís amb el nombre. Saps què podria passar?

NATA. Cap ni una, no en queden ja, així passa aquest moment sense consol. Una soledat interna, feta de por i de malaltia. De temps esmicolant-se als indrets comuns d’aquesta parsimònia que vull que em mate. Ja t’he dit que no tinc fam.

TILA. (Agafant-li la cara) Què dius? Obre la boca.

NATA escup.

NATA. Aquesta relació ha estat sempre ingovernable, és com sostenir a cada mà una escolopendra i lluitar per evitar que et mosseguen però no les podem deixar anar perquè s’agafen amb força als canells i encara que poses totes les teves forces per tal que no t’infligeixin el bes mortal de les seves potes convertides en eines de la sort, caus. Aquest somni recurrent em colpeix. Com aquesta vida que un dia pensava que em podria salvar.

TILA. Has de parar. No veus que és impossible. Abandona. Llença el tovalló i deixa de lluitar per sostenir aquesta il·lusió on et creixen ales. Si vols sortir d’ací, cal que em pares compte. I que t’ho acabes tot, com una bona xiqueta.

NATA. Deixa’m anar, per favor.

TILA. Saps que et dic, que la mort seria molt més interessant, molt més digna que tota aquesta bogeria feta de rebuig, d’obstinada obsessió per fugir. Però no, encara ens fem falta. Ens tenim, perquè ens necessitem. Veritat? (Li fa l’avionet). Obre eixa boqueta!

NATA. Acceptar un no, és massa per a la teva tossuderia. Deixa que siga aquesta decrepitud que he anat criant sota les arrugues, la que em desdiga de tot somni i de tota equació, però no tu, tu no. Fa una olor estranya aquesta sèmola i, a més, segur que li falta sal.

TILA. Què? Com? Impossible!

Olorant la cullera plena de sèmola. Moment en que NATA li colpeja la mà.

TILA. Què fas! Què es suposa que estàs fent?

NATA. El que cal fer, hem de lliurar-nos d’aquesta angúnia, aquesta intranquil·litat, aquesta pausa. Ja en tinc prou. No m’agrada aquest joc. Què esperes? Ja no tens imaginació ni per torturar-me. Eres vella, una puta vella que ha perdut tot el seu poder. Ja no et fa cas ningú i jo encara em quede. Per què? Ho saps? Per què?

TILA. No! Encara no! Vull gaudir, encara que siga només aquest instant on et done de menjar. On sé que et mantinc amb vida, que he triomfat. Que soc millor que tu.

NATA. Doncs, ja és hora. Tot ha aplegat a la seva fi.

TILA. No! No podem deixar de jugar tan aviat! Ells vindran i jo he de seguir. Shhh. Calla. Els has sentit? Pugen els graons de dos en dos, els xiquets que ja no són xiquets. Vénen a vore a la mare i a l’àvia. Però, que sabràs? Si no has parit mai. Si no saps que és tindre a un home entre les cames. Inútil. Buida. Erma i fluixa de ment.

NATA aconsegueix agafar el ganivet de la taula amb la mà lliure i el col·loca al seu coll.

NATA. Escoltaràs ara el que he de dir?

TILA. No, no, no! No pots trencar les regles quan vols! No pots! No et deixaré. Solta el ganivet.

NATA. Aquest ganivet que vam heretar? Hem heretat poques coses. Veritat? Poques coses hem heretat. Tot es va podrir. Res era bo del que ens deixaren. Aquestes quatre parets, un sostre sense cel, un escorxador de somnis. Però encara ens tenim les dues, les dues ens tenim, com ulls a un mirall que no distingeix les formes del rostre que es mira. Ens mirem encara, encara, amb el poc que tenim, amb les restes on t’agrada fregar-te com una gossa eixida.

TILA. Està bé, tu guanyes. Fins ací. Parem.

NATA. No, ara em toca a mi.

NATA talla ràpidament la brida i alçant-se de la cadira obliga a TILA a replegar-ho tot, després seu poc a poc a la cadira de rodes adoptant al mil·límetre el gest de NATA, qui es lleva les ulleres i li les col·loca amb molta cura.

Una vegada assegudes, NATA li posa el pitet a TILA. Li besa el front. Seu. Obre l’olla de sèmola. No deixa d’apuntar-la amb el ganivet mentre serveix dues cullerades més al plat.

NATA. Digues, germaneta. Què creus que passarà avui?

Sona el timbre de la porta.

Fosc.