‘Paret’, de Begoña Tena

Gènere: Teatre
Tema: Maternitats
Inspiració: Angélica Liddell
Proposa: Begonya Pozo, poeta i docent
Autora del text: Begoña Tena
Traducció al valencià: Isabel Martí Piera
Títol de l’obra: Paret

Paret

MARE. Ha entés el que ha de fer?
Afirme amb el cap si és així…
No vull que dubte en mitat del procés.
Veu eixa càmera?
Ho gravarem; sense àudio, només imatge.
Ho emetrem en directe.
Un plànol general.

Ha vist el dibuix?
Vull que el faça tal qual.
No improvise.
No canvie res.
És un 3×4.
Suficient.

Començarem a gravar de seguida, quan el sol entre per la finestra.
Jo volia gravar eixa llum… l’horabaixa.

N’he vist a molts.
És fotogènic, atractiu, però no ho sap.
Per això el vaig triar.

No tinga presa. No córrega. Faça-ho espai.
Quan arribe el moment em col·locaré en la paret del fons.
Vosté contarà quatre metres des de la meua posició i començarà el treball.
Jo, el miraré; en silenci.
Un silenci acompanyat.
Perquè vosté és silenci.
I això, m’agrada.

Recorde: cada peça és important, no ho vulgaritze.
Cada rajola,
una casa
un continent
una vida.
Per això vull que em mire, s’enrecordarà?
Agafa una rajola entre les seues mans,
s’acosta a mi,
la presenta,
ens mirem,
jo faig que sí amb el cap…
i aleshores vosté la col·loca.
Així 735 voltes.
En bucle.

El sol ja entra. Preparat?
Play.

Ens veuen.
I ara, ací asseguda, em despullaré.
No s’espante.
Només soc vella.

FILLA. Mamà!

MARE. … Com ho has fet?

FILLA. He telefonat a un manyà.

MARE. Mijail: no es detinga.

FILLA. Per què fas açò?

MARE. Ignore-la.

FILLA. Per què!?

MARE. Ix del plànol.

FILLA. Ah, clar, ho estàs gravant. Ja no vols que isca? Abans sempre era la protagonista. Recordes totes les cintes de VHS que gravares amb mi? Recordes totes les fotografies que hem fet al llarg de 35 anys? Una per cada aeroport que he xafat. Celebrar el meu aniversari en un aeroport. Tu em demanaves coses així…

MARE. No em faràs que em senta culpable, ja no.

FILLA. Tu vivies, o treballaves, així; mai no vaig saber el límit entre/

MARE. Mijail: abans de col·locar la rajola, mire’m!

FILLA. Este és nou?

MARE. Ja no hi ha de nous, ja no hi ha res. Jo només vull silenci, és tan difícil d’entendre?

FILLA. Mira’m.

MARE. Ix del plànol.

FILLA. Mira’m! Quants mesos feia que no veies el meu cos? La meua panxa, els meus pits, els meus llavis… estic enorme. De veres no t’importa?

MARE. Vesteix-te.

FILLA. Vesteix-te tu!

MARE. Mai no m’has escoltat.

FILLA. Sí; duc tota la vida escoltant-te… en idiomes que no entenc.

MARE. Sempre t’ha agradat contradir-me, boicotejar-me… no ho vaig fer bé, està clar.

FILLA. I com ho faré jo, mamà? Jo, com ho faré?

MARE. Com totes, ni millor ni pitjor. Com totes.

FILLA. I no vols vore-ho?

Silenci

MARE. Què fas? Solta eixa rajola.

FILLA. Ell les posa i jo les lleve. No t’agrada, mamà? Serà infinit, estarem tota la vida llevant i posant les mateixes rajoles…

MARE. Et vaig escriure fa molts mesos avisant-te d’aquest dia.

FILLA. No! Tu no expliques res! Tu envies trencaclosques, endevinalles, enigmes que jo haig de descobrir… i estic cansada, mamà, estic molt cansada.

MARE. Jo no tinc la culpa.

FILLA. Ningú et culpa de res.

MARE. Sí, constantment, ho fas.

FILLA. Jo només vull a ma mare.

MARE. No puc.

HIJA. Què no pots?

MARE. El plural! Pensar en plural! Mai més. Haver de mesurar les paraules, les accions. Ser exemple de res ni de ningú. No puc. No vull. No vull patir l’absència, no vull esperar res, no vull sentir, no vull sentir-me malament per no sentir. Solta eixa rajola i deixa a eixe home treballar.

FILLA. Ja l’estimes?

MARE. Gairebé no el conec, vaig posar un anunci. Se li assembla, veritat?

FILLA. Sempre se li assemblen.

Pausa

FILLA. No pensaves dir-me res?

MARE. Ja et vaig avisar. I no pense explicar-te ara qui soc i a què em dedique.

FILLA. En tres setmanes isc de comptes i tu no estaràs el dia que nasca la teua neta.

MARE. És xiqueta?

FILLA. Sí, és xiqueta.

Silenci

FILLA. Creus que és normal que haja d’assabentar-me, per un mail publicitari del teu galerista, que ma mare pensa aparedar-se viva durant un any? És normal, mare, que haja d’assabentar-me així de la teua vida? Que ara vols ser monja, heroïna, màrtir? O vols ser el xinés performer de Nova York?

MARE. Tehching Hsieh. No és xinés, és taiwanés.

FILLA. El teu ídol. Vols ser com ell? Tancar-te i documentar-ho tot per a/ ?

MARE. Ja t’ho vaig explicar.

FILLA. Un catàleg no explica res! Per què ho fas?

MARE. No puc explicar el que no sé nomenar.

FILLA. Què pretens? Morir?

MARE. Altra volta? No es pot…

Silenci. Es miren. La paret creix.

FILLA. Saps el que faré, mamà? Compraré una piscina inflable i la col·locaré davant de la teua paret. Sí. Muntaré un paritori ací, perquè m’escoltes, perquè em sentes cridar. Pariré amb ma mare aparedada de fons… i ho gravarem!

MARE. No puc demanar perdó més voltes.

FILLA. Vols que ho faça, mamà?

MARE. No puc.

FILLA. Vols que ho faça, sí o no?

MARE. No!

FILLA. Aleshores què collons vols?

MARE. Vull que fuges de mi!
Fuig de la gent que no sap viure.
Fuig dels tristos i els covards, sobretot dels covards.
Fuig de l’amargor.
Fuig dels farsants.
Fuig dels escèptics.
Fuig de la tebiesa.
Fuig!
No et quedes esperant.
No esperes mai.

Silenci

FILLA. No importa el que jo diga. Faràs el que voldràs, veritat?

MARE. Sí. Eixe és l’únic llegat que et deixe. I ara, per favor, ix del plànol.

Pausa

FILLA. Vosté! Quants diners li paga? Li donaré el doble si no construeix eixa paret…

MARE. Ha signat un contracte.

FILLA. Eh, mire’m! Li estic parlant!

MARE. És un professional.

FILLA. Escolte, no em sent? Està sord?

MARE. No, no està sord. És mut. Fa quaranta anys li tallaren la llengua. Mut. No és preciós?