‘La vida inventada’, de Carles Sanchis

Gènere: Teatre
Tema: Més enllà del gènere
Inspiració: Donna Haraway
Proposa: Marta Negre, artista multidisciplinària
Autor del text: Carles Sanchis
Títol de l’obra: La vida inventada

LA VIDA INVENTADA

Al terra es projecta una multitud d’anuncis de joguets de certa antiguitat, barrejats amb alguns de nous, però menys nombrosos. Un home d’uns 60 anys mira les imatges mentre un nen juga i mira els anuncis. El soroll es va intercalant amb un xiulit una mica insuportable.

HOME: Prou!

El so es deté i les imatges van aturant-se a poc a poc, a càmera lenta, fins que es mantenen a un ritme pausat i constant.

NEN: (Simula sorolls de trets i avions que volen per l’aire) Ahí, ahí estan. A per ells. Capità, ja no ens queden bales. No passa res, els matarem a escopinades.

HOME: És que no et canses mai de jugar?

El nen continua jugant.

HOME: Collons… Si jo tinguera la teua energia l’aprofitaria millor. Si jo tinguera… No saps la sort que tens, veritat? Clar que no ho saps. Tu no en saps res. Encara no tens pèls als ous, com vas a saber-ho? La vida comença a ensenyar-te què és quan et surten pèls als collons. Ahí estàs tu, impecable, impol·lut, sense cap impuresa que puga desvirtuar la teua consciència, i de sobte, puf! El canvi que ho canvia tot. Al moment no te n’adones, però, hòstia si canvia la cosa. Tot canvia… tot. Fins i tot, les coses que semblaven que no estaven ahí. Tot es torna fràgil, immensament fràgil. Recorde la primera vegada que em van tremolar els ulls, secs, víctimes d’una imatge efímera a l’espill que mai hi va saber tornar. Supose que som el que ens diuen que som. Així és més fàcil reconèixer-te entre tants noctàmbuls. Caminen per la ciutat com si sapigueren a on van, què volen, amb els ulls ben oberts, amb la mirada fixa en un futur invisible, promesa dels seus somnis passats i esgotats pels desitjos desapareguts entre les pantalles. A tu també t’agraden les pantalles, veritat?

El nen diu que sí.

HOME: És clar que sí, a ningú li agrada sentir com va desapareixent. Hui en dia és més fàcil que mai fugir. Un clic, i ja no estàs. Com si de sobte ens convertírem en una fumarola impulsada per un ventilador. Fugir… massa temps hem passat fugint, eh? Això que fas també és fugir, saps?

El nen diu que sí.

HOME: I si ho saps per què hòsties no en fas res? Em cague en la puta… Ja espavilaràs, ja. A hòsties t’espavilaran, perquè és l’única manera d’espavilar. M’has sentit? T’arrossegaràs pels carrers en busca d’una eixida que mai hi trobaràs, esgarraràs les parets per no esgarrar-te a tu mateix, per no descobrir què amaguen les teues llàgrimes. I donaràs gràcies, sí, donaràs gràcies per ser tan imbècil! Ignorant! Que eres un ignorant!

El nen diu que sí i continua jugant, aquesta vegada amb les imatges que es projecten al terra.

HOME: En quin moment comencem a desaparèixer? Tu ho saps? Clar que no, tu no saps res. Tu saps només el que t’han ensenyat, eh? Com sentir-nos responsables del que no hem pogut triar? Saps quin va ser el millor moment de la meua puta vida? Eixe mateix, el moment en el que em vaig adonar de la meua inexistència. Quan tot és mentida res no importa, i quan no importa res… això és la llibertat. Estàs sentint? Val més que sentes açò a temps. Acabaràs buscant-la a través dels gots buits, entre les comissures dels llavis més apetitosos, entre les cames incorrectes, els camins incorrectes, els malsons incorrectes, les baralles, els vidres trencats, els “plorar és de maricons”, els “has de ser fort”, entre totes les paraules innecessàries i totes les que mai no escoltaràs perquè no vas tenir els collons d’oblidar. Som com un castell de sorra enmig del desert, en lluita contra el vent, contra tot el que amenaça els nostres ciments. Has de parar, em sents? Para, deixa’t vèncer per la gravetat, aprofita el pròxim vendaval i vola lliure de tu. Em sents?

El nen diu que sí.

HOME: Supose que et té igual tot el que et diga, no?

El nen torna a dir que sí.

HOME: La primera vegada que em vaig veure de veres a l’espill em vaig adonar que era una ficció ambulant. El resultat d’una equació que no havia triat resoldre. Em veia a mi mateix fent la compra, navegant per internet, bevent amb els amics, com si fora un espectador privilegiat del meu contrasentit. (Comença a traure de la butxaca un espillet i maquillatge). Un mentider compulsiu. La primera vegada que em vaig estimar de veres, va ser quan vaig enfrontar-me als milions de mossegades del meu pare, a les inseguretats de ma mare, a les expectatives dels amics i a les puntades de peu que cada comentari masclista retransmès per la televisió anava fent-me cada volta més menut. La primera vegada que em vaig veure de veres a l’espill vaig desaparèixer, i cada dia he pogut tornar a mi, a poc a poc, pam a pam i colp a colp. Perquè ja no soc un castell de sorra, jo soc el puto desert, baby!

El nen va cap a l’home i li demana el maquillatge, l’home comença a maquillar-lo mentre es fa fosc. Les imatges dels anuncis van desapareixent amb la llum.