‘Cornualles’, de Pilar Suay

Gènere: Teatre
Tema: La lleialtat
Inspiració: Virginia Woolf
Proposa: Sara Mansanet, directora de La Cabina
Autora del text: Pilar Suay
Títol de l’obra: Cornualles

CORNUALLES

***
Personatges:
Dusa
Adeline
Escriptora
Iaia

Setembre. Anglaterra. Una platja i una dona.
La dona es clava a l’aigua amb roba d’abric.
***

DUSA. Quina forma de nadar més bonica tens hui, al contrallum de les ones, Adeline. Voldria repetir aquest moment tota la vida. Per això, a les 16.20 haurem de fer com que encara són les 12.00, per donar-nos temps, etern com la meua admiració per tu.

ADELINE. Què hi puc fer?

DUSA. Jo et pense sempre. I, si veig uns peus i no són els teus, m’enfade. Odie quan apleguen els cossos nus de fred. Passatgers temporals de la mar que només volen l’aigua del juny, del juliol, de l’agost… Però tu eres la meua més fidel visitant. Propera a la sal de tot l’any.

ADELINE. No em pares amb la teua bellesa. No em distragues.

DUSA. Adore els teus moviments en xicotets segments de fils i àtoms; un ull de pupil·la, blanc i fèrtil, com la pau d’aquesta platja. La teua carn: tal volta, sospira com un vaixell de colors, baix del meu cor obert, mariner.

ADELINE. Fica’m al llit de la teua mà fins que em quede adormida. Porta’m blava amb tu/

DUSA. /amb tu, lluny dels corals inventats i a prop del teu Londres. Vull tot de tu, Adeline. Vull tocar-te. Ser el teu menjar. El Veronal. L’estiu passa i és un fiasco. M’agradaria que nadares sempre amb mi. Amb aquesta esplendor de músculs i espectacle visual. Al teu costat, el meu és tan sols un maldestre halo animal.

ADELINE. Vull ofegar-me. Vull omplir-me per dins. Vull aigua, mar.

DUSA. T’entenc tant, Adeline… Respira. No és greu. I passarà. És la tristor de l’estiu. És la tristor de l’estiu. És la tristor de la fi de l’estiu.

ADELINE. Vull ofegar-me.

Casa. Sona el timbre. L’Escriptora es deté. Gira la fulla. La Dusa i Adeline es mantenen en pausa, just en el moment quan l’aire entra als pulmons d’Adeline i ompli el seu pit de vida. Mentrestant, a València, l’Escriptora s’alça i obri la porta. A l’altre costat del llindar està la seua Iaia.

ESCRIPTORA. Ja són les sis?

IAIA. És clar. He esperat a casa una hora i, com que no agafes el telèfon, he hagut de vindre. Un poc més i telefone la policia.

ESCRIPTORA. No me n’havia adonat.

La Iaia entra.

IAIA. I què feies per a oblidar-te de la teua iaia?

ESCRIPTORA. Escriure.

IAIA. A qui?

ESCRIPTORA. Bona pregunta.

IAIA. Fes-me un bes.

ESCRIPTORA. Faig pudor a suor i estic bruta.

IAIA. Que em beses!

Es besen. La Iaia seu a la cadira. És un apartament subtil amb poca decoració. La néta mira per la finestra un moment.

IAIA. Fas mala cara. (Pausa). Estàs trista. Molt apagada…

Silenci.

ESCRIPTORA. M’estic consumint, iaia. Tu pareixes més jove que jo.

IAIA. Més jove no ho sé. Però un poc exagerada, sí.

ESCRIPTORA. Estic apàtica unes vegades, i unes altres, també. I no sé què fer. Vaig a la cuina i no sé per a què. Busque les claus i les porte a la mà. M’oblide dels noms, les meues cançons de capçalera, episodis de la vida comú. I, sobretot, no trobe solucions.

IAIA. Filla!

ESCRIPTORA. Si?

Pausa.

IAIA. Tens falta de paella valenciana.

ESCRIPTORA. Iaia!

IAIA. Ja t’ho dic jo. De veritat. Tens tots els símptomes.

ESCRIPTORA. Això serà… Però, per al metge, és estrés.

IAIA. I li fas més cas al metge que a la teua iaia? Vinga, va. Ara et rentes el cos amb la mànega del pati. I després podem anar de passeig. Estàs el que es diu recalfà.

ESCRIPTORA. Sí. Pot ser.

IAIA. Eixir serà bo per a tu. I per a mi també.

Silenci. La néta es mou de la finestra cap a la nevera.

ESCRIPTORA. Vols prendre alguna cosa, iaia?

IAIA. Res. Estic plena.

ESCRIPTORA. Ja has berenat?

IAIA. Un poc, quasi de forma anecdòtica. Però menys és res.

Pausa.
La néta obri la nevera i hi trau orxata.

IAIA. I què? L’encàrrec està fet?

ESCRIPTORA. Quin?

IAIA. No estaves escrivint un text? Ja el tens acabat?

ESCRIPTORA. Quasi de forma anecdòtica. Però menys és res.

Intercanvien somriures. L’escriptora agafa un got d’orxata i beu amb dubtes al cap. La iaia agafa el paper de la taula. Les dues arrosseguen pensaments de compassió pel que està escrit.

IAIA. Quina vida més trista va portar aquesta dona… No m’estranya com va acabar. Està clar que li faltava color. Tots tenim problemes, però la gent del nord sempre està trista, perquè li falta el sol.

ESCRIPTORA. Quina gent del nord coneixes?

IAIA. Jo que sé… Me’l vols llegir?

ESCRIPTORA. No. No tinc el final.

IAIA. Xica, però si és molt fàcil: es mor i punt. El difícil és el mig i ja el tens.

ESCRIPTORA. No… Jo vull saber per què ho va fer.

IAIA. Suïcidar-se?

ESCRIPTORA. No, això no. L’altra cosa.

IAIA. Quan? El què?

ESCRIPTORA. El fet.

IAIA. De qui?

ESCRIPTORA. De la Woolf! (Pausa). Per què va triar el riu? Una dona de platja al riu? Ben mirat, el més lògic per a ella eren els llibres o l’arena, però es va afonar amb pedres al riu. Per què pedres? Per què una dona d’estiu al març? No entenc res de com va fer les coses.

IAIA. Li retraus que es suïcidara al riu?

ESCRIPTORA. Sí, li ho retrac.

IAIA. Ho va fer i punt, estimada. Què més dona que siga a la platja que al riu?

La néta fa cara de fàstic.

IAIA (amb complicitat). I si no… Doncs, poses de la teua invenció al motiu i prou.

ESCRIPTORA. No puc fer-li això.

IAIA. A la Woolf? Està morta! Ni sent ni pateix.

ESCRIPTORA. No. Em referisc al públic. El fantasma de la Woolf té coses més importants que revisar-me.

IAIA. Ni que estigueres fent un documental. Per què no hi pots?

ESCRIPTORA.
No puc per lleialtat personal biogràfica.
Per raons literàriament assenyalades.
Per lògica emocional i familiar.
Per amor.
Per les novel·les.
Per la poesia.
Per mi.
Per la brisa.
Per la suavitat de la mort.
Per la pau.
Per quan pots triar i dir adéu al món.
Per no fer tantes preguntes.
Per si de cas.
Per on.
Per la nit.
Pel cel que plora al nord i s’oblida de València.
Per aquesta història de teatre que no troba respostes.
Perquè sí.
Per les malalties mal curades.
Pel cor malhumorat.
Per l’estrès.
Per tu.
Per acomiadar-te.
Per la mar.
Per Cornualles.
Per tantes coses que no són les pedres i els rius.
I que m’importen.

IAIA. Xica, mira que ets rareta.

Mirades amb llum.

IAIA. Escolta, benvolguda criatura… Tu escrius el que necessites i no t’importa ser millor un altre dia. No esperes. Veritat? Perquè per a tu escriure és l’ara o mai. Et crema ara i escrius ara. Per a tu continuar la història és important. I per a ella era important no continuar-la. Si ella vol morir, vol morir ara, té igual a on i com… Les coses importants no esperen a res. Ni a Cornualles.

ESCRIPTORA. Per desesperació?

IAIA. Sí… I per una altra cosa.

ESCRIPTORA. Quina?

IAIA. Jo te la puc dir.

ESCRIPTORA. Dis-me…

IAIA. Per falta de paella valenciana!

ESCRIPTORA. Iaia! Que t’estic parlant seriosament!

IAIA. I jo! I jo!

Pausa entre les dues.
El paper de la taula vola cap a la porta del pati.

IAIA. Vinga, anem al pati per a regar-te com si fores una planta. A veure si creixen els pensaments.

Néta i iaia ixen al pati valencià. Adeline trau el cap de la mar des de Cornualles. Mira l’infinit. La Dusa, amb el seu so, persuadeix la britànica perquè continue escrivint. L’artista respira. Pensa en Vita. En Leonard. En els llibres. En la llengua anglesa. En Cornualles. És 1925. Es trau l’abric. Trau els llibres de les butxaques. I, fulla per fulla, envia un comunicat d’ajornament de vida a la mar.